Què votem?
Em citen des de l’ACCA (Associació de Crítics) per a votar per possibles candidats a formar part del futur Consell de les Arts. Ens demanen escollir 10 creadors, 6 gestors, 6 emprenedors i 6 pensadors d’entre els noms a una llista provisional.
L’idea m’incomoda, i molt, i no perquè estigui en contra dels processos democràtics, de la participació directe (la majoria d'associacions de la famosa Plataforma de Suport no volen saber què pensen els seus socis). Fins i tot estic d’acord que els autors han de ser els protagonistes. Però considero que ens equivoquem de plantejament, i parlo del sector cultural a Catalunya en general.
Un consell sense consellers
El problema principal és entendre què és i no és un Consell de les Arts. I no és –ni mai ha sigut en les seves versions anteriors en altres contexts, ni hauria de ser– un “consell” en forma de persones, d’individus. No és un grapat d’assessors que es reuneixen de quan en quan per a discutir el present i futur de la cultura (estic convençut que estem davant d’un model inoperant, com gairebé tots els models d’assessorament actuals; la primera cosa que ha de fer els mal anomenats “consellers” és reformar el Consell mateix).
El Consell de les Arts no és com el Consell de Cent. S’ha d’esborrar aquesta idea del cap col·lectiu. L’interès actual per a decidir noms, en lloc de reforçar la seva estructura i insistir amb un discurs pedagògic ampli sobre els seus fins, demostra que anem bastant malament.
És per això que el Consell podria funcionar –i crec que funcionaria millor– amb una direcció reduïda capaç de defensar la seva integritat i independència i un grup de bons tècnics dedicats a complir amb els principis i conceptes que el regeixen. I amb l’assessorament puntual de persones expertes, de tots els sectors, a través de comissions específiques, grups d’estudi, i jurats; els participants haurien de canviar amb freqüència, una participació rotativa. Molts dels noms podrien venir de la llista de candidats que tenim entre mans; i molts, potser més, de fora de la llista. Afegiria alguna sessió de debat públic per a tractar algun tema concret. I rés més.
El model que ens conviden a votar aquests dies no és l’idoni. I no parlem del fet que no sabem quines d’aquestes persones a la llista d'anomenats serà capaç de defensar els criteris i el model d’un Consell operatiu i beneficiós per a la cultura en general (crec que ben pocs). Més bé, per a estar segur ho hem de fer al revés: votem a la primera persona que anuncii que no es presenta per no estar d’acord amb el model que s’està creant.
Els principis bàsics
Hem de tornar a defensar els principis bàsics del Consell de les Arts per sobre de les persones. I des d’una òptica global, no a partir dels nostres camps culturals particulars. Quin sentit té ara votar per a afavorir el meu camp professional per sobre del teu?
Ara que el Departament està retallant els pressupostos de 2007 de manera escandalosa, cosa que afectarà directament els recursos inicials del Consell, cal recordar els principis bàsics d’un consell de les arts. Perquè aquests són els principis que s’està retallant el Govern amb la decisió de debilitar les finances culturals d’enguany.
Primer, que el Consell serveixi per a canalitzar un percentatge cada vegada més elevat del pressupost del Departament de Cultura. No parlem de quantitats totals, parlem de percentatges. No és només una qüestió de la independència de l’organisme i les seves decisions; la independència sense recursos és una farsa quan es tracta de la política. Cal deixar un marge financer cada vegada més alt per aquelles coses que sorgeixen de la societat “inesperadament” i que mereixen una resposta, i també per a poder donar incentius a certes activitats/camps de treball/creacions que tenen un suport dèbil o mal dirigit. Menys recursos teledirigits des de dalt, més finances per el que volen fer els mateixos creadors.
El segon principi bàsic del Consell de les Arts és que ha de servir per a reforçar la democràcia social aplicada a la cultura. Si no creus en la democràcia social, que no facis un Consell de les Arts, és així de fàcil. La cultura no és aliena a les condicions i consideracions d’aquest model de gestió política de pressupostos. S’ha de gastar diners i crear infrastructures per a complementar i, quan sigui necessari, contrastar i fins i tot reduir la influència de criteris de mercat o de interessos polítics.
I per a corregir desavantatges socials i econòmics: la discriminació positiva és una part essencial d’aquest model cultural. Això també significa que les minories econòmiques, socials, ètniques i racials no poden ser esborrats del mapa. Ho sento molt per alguns corrents nacionalistes. Aquelles activitats creatives que beneficien la societat o una part de la societat –i el benefici pot ser perfectament abstracte, el benefici del coneixement, el benefici existencial– i no poden viure o es veuen distorsionades per factors socials, mercantils o polítics, necessiten un suport específic. I el Consell ha de saber respondre.
Algú diria que he oblidat de dir que el Consell ha de poder actuar amb independència, sense interferències polítiques. D’acord, que els polítics entengui que el Consell és una mena d’estatut d’autonomia de la cultura; té competència exclusiva sobre les seves actuacions i decisions, que no es poden sotmetre a mecanismes externs d’apel·lació.
Controls, i el “control” del Conseller
Però de fet, el Consell de les Arts sí té alguns mecanismes de control. Un és l’aportació dels assessors i jurats, que poden donar noves coordenades a l’entitat a través de les seves decisions. El sector cultural sencer també ha de tenir una actitud activa i participativa (i crec que han d’haver més mecanismes de participació reals, no com aquesta votació, que al final és un símil de democràcia una mica estèril).
Però el control més important és el pressupost, que significa que al final el control extern més important és polític. Tots els precedents de Consells semblants a altres països indiquen fases de creixement de pressupostos i fases de reduccions.
És per això que l’actual reducció de pressupostos al Departament és tant problemàtic, ja que representa un retrocés abans de començar. Sé que estem davant un termini establert per la presentació de suggeriments per a ocupar seients al futur Consell, un termini fixat pel procediment.
Però no podem oblidar que la retallada del pressupost de cultura és un atac directe contra els principis bàsics del Consell de les Arts. Busca reduir la seva efectivitat abans de començar. Lliurar al Departament un llistat de noms com a resposta a aquestes retallades em sembla ingenu i frívol.
Si el sector cultural –i sobretot aquelles persones que es presenten com a possibles candidats a dirigir el Consell de les Arts– no sap o no vol reaccionar a les debilitats i contradiccions estructurals del projecte de Consell i l’atac contra els seu principis que representa la baixada de pressupost, és que realment no sabem què votem.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
em sembla que estic d'acord amb tot.
ResponderEliminarmatisaria algun element, o potser el focalitzaria d'una altra manera.
però és absolutament clar el teu plantejament i diàfana la teva lectura.
elperill (o la realitat on ja som) és que el Consell sigui només un interessant reunió de gent més o menys interessant (i/o interessada), però no un Consell rector de la política cultural i per a la creació. Els fantasmes que planaven als inicis, es van concretant i prenen cos.
...
A veure si alguna hora puc fer un comentari amb més arguments.
(i gràcies per obrir un blog que digui coses)
Quatre anys –o gairebé- de debats i votacions.
ResponderEliminarBenvolgut Jeffrey,
He rebut diversos e-mails de col•legues amb el link al teu text Què votem? i m’ha fet il•lusió anar a parar a la teva web-blog perquè la lectura i el debat dels teus textos sempre són molt interessants. Primer de tot he d’agrair-te una cosa que potser no saps o no recordes i és que tu ets la primera persona que –ara fa uns vint anys- em va parlar del model dels Arts Councils. Ho vas fer amb entusiasme i convicció. Amb aquella manera tan clara i concisa que tens d’exposar allò fonamental i d’escollir els millors exemples... Amb aquesta anècdota personal vull dir que, donada la teva condició de canadenc i català, donat el teu coneixement directe dels dos models de gestió cultural que ara estan en revisió, t’identifico com una persona competent en aquesta matèria.
De la notícia del teu text dedueixo dues coses. La primera és que en aquests gairebé quatre anys que portem treballant per a instaurar un Consell de les Arts a Catalunya, la teva associació –l’ACCA- no us ha informat massa. La segona és que la seva nova junta directiva s’ha posat a la feina des del primer dia i compta amb tots vosaltres per conformar una posició col•lectiva.
És cert, una bona part del món de la cultura –el que està organitzat en associacions professionals- està votant. Des de fa mesos estem participant en un procés obert i democràtic que finalitzarà amb el lliurament al president de la Generalitat d’una llista raonada de fins a 28 persones. El president Montilla podrà, o no, tenir en compte aquesta llista a l’hora de fer la seva –amb 14 candidats- i lliurar-la al Parlament que és qui l’ha de votar. Per la nostra part, estem intentant donar ple sentit a allò que disposa l’article 6 del projecte de llei i que diu: els representants dels sectors culturals faran arribar propostes per tal que puguin ser preses en consideració.”. Cadascuna de les 33 associacions que formen part de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts està decidint, amb plena autonomia, com concreta aquest procés obert i participatiu en el seu cas. Hi ha qui decideix des de les juntes directives democràticament escollides. Hi ha qui ho està fent tot de manera assembleària i, finalment, hi ha qui –com la nostra Associació d’Artistes Visuals de Catalunya- ha optat per la via del mig i quant l’actual llista de més de 300 candidats i candidates s’hagi reduït a uns 60 o 70, confiarà l’elecció final a tots els seus socis. Qualsevol d’aquestes tres opcions són legítimes i democràtiques i, en tot cas, marquen un precedent en el món cultural. No només estem votant. Com el teu article demostra, el procés obert està comportant, gairebé ho exigeix, més debat sobre el Consell de les Arts.
Però el que m’ha desconcertat del teu article és que no fas cap menció dels quatre anys de treball col•lectiu que venim realitzant des de la Plataforma. Molt abans de l’actual procés de votació, hem participat de manera activa i oberta -amb debats i preses de decisions a cada associació- i sovint amb un ressò mediàtic i públic sobre aspectes tan importants com, per donar alguns exemples significatius, l’elecció per consens de Josep Maria Bricall com a Comissionat (maig 2004); el model de Consell de les Arts que volem els creadors i agents cultural (Acord del Castell de Sant Boi, juny i desembre de 2004); la nostra opinió sobre el Document propositiu del comissionat Bricall (abril de 2005); la nostra denuncia al retall pressupostari que va aplicar la consellera Mieras i que va suposar la caiguda del Pla de Xoc de Centres d’Art de l’ICAC (novembre de 2006); la negociació final amb el conseller Mascarell (juliol de 2006) que es va tancar amb l’avantprojecte que ara està al Parlament o les esmenes que, sobre aquest mateix text, encara mantenim. Tots aquests passos s’han donat des d’un funcionament democràtic, de baix a dalt, en reunions plenàries a on cada representant expressava l’opinió o el sentit del vot dels socis o juntes de la seva associació. Cada decisió ha comportat posar en marxa processos molt lents de debat i consulta fins que no arribaven a un consens –gairebé tot s’ha aprovat per unanimitat- o a una votació final.
Si comparem la primera proposta de la Plataforma, pel que fa al model de consell, amb la posició actual hi ha un canvi evident. De la pretensió inicial de fer desaparèixer el Departament de Cultura i traspassar totes les seves funcions al Consell de les Arts, s’ha passat a negociar i acceptar un model híbrid (més proper, potser, al del Quebec). Un model a on “ministeri” i arts council coexisteixen. Mira’t, si us plau, l’avantprojecte i veuràs que el futur Consell de les Arts no serà, ni molt menys, un mer organisme assessor. Tindrà vida pròpia i autoconvocarà les seves reunions quan així ho vulgui (i no pas per voluntat del polític de torn). Tindrà capacitat per fer informes o dictàmens per iniciativa pròpia (i, per tant, potencialment crítics amb l’acció del govern). Presentarà, davant del Parlament, el debat anual sobre l’estat de la Cultura. Farà informes i propostes de caràcter prescriptiu en diverses matèries (noves lleis culturals, candidats per a la direcció d’equipaments). Decidirà sobre els recursos de suport i foment a la creació. I en un futur podrà obtenir noves competències executives en virtut d’una esmena nostra negociada i incorporada pel conseller Mascarell. És tracta de l’apartat k) de l’article 4 i diu “i qualsevol altra funció que li encarregui el Departament competent en matèria de cultura.”
En aquest temps la Plataforma també ha afrontat i foragitat un greu perill que –segons la meva opinió- podia invalidar tota la seva actuació i que tu també apuntes: el gremialisme. El sistema d’elecció dels membres del plenari del Consell de les Arts que proposàvem a l”Acord de Sant Boi” (juny de 2004) consistia en que cada sector de la creació (en determinàvem set) presentava davant el Parlament de Catalunya una terna vinculant de candidats. El Parlament n’havia de triar un d’entre els tres. D’aquesta manera –sosteníem- ens asseguràvem que cada sector tindria un representant directe a dins del consell. Un veritable disbarat!. Preteníem substituir el poder dels “polítics” pel poder dels “gremis”. Si ara compares aquella proposta amb l’actual procés –el mateix que la teva associació t’ha demanat que hi participis i ha donat peu al teu article- veuràs que estem votant a persones segons quatre perfils transversals: creadors, gestors culturals, emprenedors i pensadors/humanistes i, a la vegada, sotmeses a quatre aptituds: excel•lència, experiència, professionalitat i vocació de servei. Coneixes el reglament?
Aquests dos grans canvis en les posicions de la Plataforma que acabo d’assenyalar són un clar exponent del debat, aprenentatge i maduració d’aquest moviment cívic. Tota la informació i documentació generada per la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts ha estat i està disponible a l’apartat “consell de les arts” de la nostra web: www.aavc.net
Tens tota la raó –i acabo- quan afirmes que cal denunciar el retall pressupostari del Departament de Cultura. Ara fa un any, amb l’esmentat retall del Pla de Xoc de Centres d’Art de l’ICAC, vàrem comprovar allò que els polítics catalans hauran experimentat al llarg d’aquestes dècades de construcció de l’Estat de les Autonomies. Una cosa és la transferència d’una competència i una altra, de molt diferent, és el pressupost que fa possible exercir-la. Feta la llei, feta la trampa. Cal estar molt atents al projecte de pressupost del 2008 que el Parlament discutirà aquesta tardor. Caldrà estar a l’aguait de les partides destinades al Consell de les Arts i pressionar als grups parlamentaris si la cosa no pinta bé. Proposar esmenes i demanar que les defensin. Generar un debat públic i demostrar el nostre enuig i exigència de canvi. Cordialment,
Florenci Guntín
Benvolgut Jeffrey, sóc l'Albert Mercadé d'Eina,gràcies per aquest article. Fa temps que estic interessat en aquest tema i sempre m'ha sobtat el poc debat que suscita entre la gent de cultura. El teu article i una estada a Londres m'han inspirat un parell d'escrits que publicaré a la revista Bonart. Aquí te'ls adjunto, Rep abraçada,
ResponderEliminarQuo Vadis, Consell de les arts? (I)
El passat mes de desembre la Generalitat de Catalunya va tancar el període d’esmenes a la llei del Consell de la Cultura i de les Arts i n’anunciava la seva aprovació abans de l’estiu del 2008. Fins a aquell moment la participació dels diferents sectors culturals en la constitució del Consell de les Arts havia sigut força activa, en particular gràcies a la tasca desenvolupada per la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts a Catalunya, la qual durant quatre anys ha sigut capaç d’agrupar les principals associacions culturals catalanes (AAVC, ACCA, FAD, ABA...) -que representen a més de deu mil creadors i agents culturals de Catalunya-, posar-les d’acord per tal de proposar les bases de la llei del Consell de les Arts (Acords del Castell de Sant Boi, juny 2004, Projecte de llei del CAC) i negociar-la amb els polítics. Les accions de la plataforma van anar acompanyades per un debat ciutadà, més aviat migrat en participació, que va comptar amb reflexions agudes (consultables a la ret) per part de membres de la intelligentzia catalana com Oriol Pi de Cabanyes, Frederic Amat, Josep Ramoneda, Bru de Sala, Jordi Coca, Florenci Guentin, Rafael Argullol o Jeffrey Swartz.
Des del passat més de desembre sembla, no obstant, que el debat s’hagi apagat. Només consta una iniciativa endegada un cop més per la Plataforma pel Consell de les arts (les jornades “El consell de les arts a debat” que van tenir lloc al FAD el mes febrer), però no sobresurten articles d’opinió, ni valoracions, ni propostes, precisament en el moment que, tramitant-se la llei al parlament, tenim l’oportunitat de debatre per primera vegada aspectes cabdals sobre el contingut del Consell de les arts: Quines iniciatives artístiques podrem aspirar amb un consell més independent i representat per professionals qualificats? Quins objectius artístics, culturals, socials pot adoptar el Consell de les arts?
L’ARTS COUNCIL of ENGLAND Un cop més, una bona font d’inspiració la podem trobar en els Councils anglosaxons. Els objectius de l'Art Council of England, per exemple, definits als seus estatuts des de la seva creació l'any 1946, impulsats per l’economista John Keynes, encara avui es mantenen intactes, i es defineixen per 1-Desenvolupar i millorar el coneixement, comprensió i pràctica de les arts; 2-Incrementar l'accés de la gent a les arts; 3-Aconsellar i cooperar amb els departaments governamentals, autoritats locals, councils regionals i altres organitzacions. Dit en altres paraules: educació, proximitat i cooperació: tres assignatures pendents a casa nostra i fonamentals si aspirem a un creixement del nivell cultural de Catalunya. Però el pragmatisme anglès (que fins i tot troba al fet artístic una funció i una utilitat) no s’acaba aquí. Aquests tres objectius es concreten en les bases dels plans triennals en que s’organitzen els consells. Així, per al període 2006-2008, sota el lema de Posar les arts al cor de la vida de la nació i a la gent al cor de les arts (to put the arts at the heart of national life and people at the heart of the arts), s'han definit sis prioritats: A- Difondre i educar la creativitat entre nens i joves (Children and young people); B- Fomentar la participació de la ciutadania a les arts (Taking part in the arts) B- Estimular l'economia creativa i innovadora (Creative economy); C- Incidir en el creixement creatiu i benestant de les comunitats (Vibrant communities) D- Internacionalització de l’art (Internationalism); E- Celebrar la diversitat a través de l’art (Celebrating diversity).
Si volem un Consell de les Arts de qualitat i sense ingerències polítiques no ens podem permetre restar passius davant els esdeveniments perquè precisament és un organisme pensat perquè la societat civil, més qualificada culturalment que la classe política, tingui veu, vot i poder de decisió. En el proper article abordarem exemples concrets sobre com es duen a terme dits objectius en el Art Council of England, i especialment a la ciutat de Londres.
Quo Vadis Consell de les arts? ( i II)
Totes les actuacions portades a terme per l’Arts Council of England tenen com a referència els objectius que especificàvem en el darrer article (educació de les arts, apropament a la ciutadania, integració social...) pactat pels catorze membres que constitueixen el consell: professionals de les arts i de la cultura que voluntàriament (sense sou) participen a les entre sis i deu reunions anuals del consell (una organització exemplar que ens hauria de fer pensar, en particular després de la recent modificació del projecte de llei per part del govern, reduint a set els membres del consell, obligant-los a estar a treballar a temps complert i renunciar a la feina que els ennobleix com a professionals). A Anglaterra, un equip de dos-cents funcionaris és l’encarregat de posar a la pràctica les decisions dels consellers de l’ACE. Aquest any per exemple, entre altres projectes, estan elaborant el programa The Big Art Project (www.channel4.com/bigart), amb conveni amb Channel 4, en que posen en contacte a artistes contemporanis amb set ciutats angleses (Belfast, Cardigan, Sheffield, Burnley, Beckton, Isle of Mull i ST. Helens) amb el fi d’elaborar obres d’art públiques que no només destaquin per la seva singularitat o excel•lència artística sinó també per la seva capacitat de representar les comunitats assignades. D’altra banda, dins l’àmbit de la inserció de l’art en l’àmbit de l’educació, l’ACE ha elaborat el programa Creative Partnership (www.creativepartnership.co.uk) en el que arquitectes, científics, artistes i humanistes són seleccionats per tal de col•laborar activament amb les escoles d’Anglaterra i dur a terme programes creatius amb els que estimular la personalitat i les habilitats dels alumnes.
EL CONSELL A LONDRES. L’ACE no només té competències en l’elaboració de programes d’actuació propis sinó que també s’encarrega d’atorgar beques i subvencions a projectes i organitzacions independents (única competència executiva per cert que disposarà el nostre futur Consell de les Arts). En el cas de Londres els fons per a les subvencions a activitats artístiques els aporta INTEGRAMENT, la Loteria Nacional anglesa. Des de 1993, que un 28 per cent dels diners que els londinencs gasten amb la Loteria estan destinades a causes socials i culturals. El consell garanteix als aspirants de donar resposta a les seves peticions entre sis i dotze setmanes, perquè a l’artista no se li caduqui l’entusiasme. Només durant el mes de març del 2008 han subvencionat vint-i-cinc projectes pels que han destinat 409,363lliures, una quarta part de la qual dedicada a les arts visuals (a la fotògrafa Emma Critchely i a l’artista visual Rafael Lozano per a una instal•lació a Trafalguar Square).
Si donem un cop d’ull als projectes ja finalitzats en els darrers anys ens adonem que els projectes artístics presentats se’ls valora també pel seu compromís social. L’Art Council de Londres en els darrers cinc anys ha ajudat a la financiació del Teatre per a la tercera edat per a lluitar contra la soledat; el Teatre dels infants (Unicorn Theatre); ha contractat a la banda brasilera Affro Musics per a oferir als joves dels suburbis londinencs la possibilitat de sortir de la marginalitat a través de la música; un nou teatre per la dansa (Greeneich Dance Agency) on assagen els professionals i al mateix temps aquests ensenyen als amateurs de la comunitat; o el projecte Own Art, que és un conveni entre el ACE i 250 galeries d’Anglaterra per tal de donar crèdits sense comissió per insentivar als anglesos a la compra d’obres d’art.
A Anglaterra el compliment i el respecte dels objectius i dels compromisos del consell tenen igual d’importància que l’excel•lència artística que es demana alhora d’atorgar ajudes, fet que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el rumb concret que el nostre consell de les arts voldrà emprendre: serà de nou la identitat el que financiarem? L’art per l’art? La contemporaneïtat sense brides? Les capelles artístiques? O adoptarem com els anglesos una visió més pragmàtica i cohesionada de l’art i de la creativitat, entenent-lo no només com a vehicle d’auto-afirmació, sinó com a ens integrador social i de millora de la qualitat de vida de les persones? Passi el que passi sempre hem de tenir en compte els savis consells de Bricall segons qui el Consell de les arts no serà la solució al nostre dèficit històric cultural, sinó que ens permetrà disposar d’un mètode per a ser més eficaços i perquè la creativitat dels nostres artistes no s’escoli per l’aigüera. No hi haurà miracles. Sense una forta base educativa i sense la participació activa i desinteressada de la societat civil, especialment dels seus agents culturals, poques oportunitats tindrem per remuntar el “vol gallinaci” –Pla dixit- a que sempre ha tendit el país en els seus affairs culturals.
Albert Mercadé, crític i historiador de l’art
Londres, abril 2008
albertmercade@hotmail.com