14/10/11

Apunts de Vancouver: economia, ecologia, i el millor de Canadà


Apunts de Vancouver

L’estiu real es resisteix, i faig aquests apunts des de Barcelona, a on he tornat desprès d’haver passat un parell de mesos de l’estiu formal donant classes a l’escola d’art Emily Carr, a la meva ciutat natal, Vancouver. Economia, ecologia, i el millor de Canadà.

L’economia (i els empresaris d’aquí)

De les moltes coses que em pregunten sobre la situació a Vancouver—els Vancouverites no em demanen res sobre Barcelona, crec que per motiu d’un complex d’inferioritat cultural—els més insistents tracten de l’economia. Clar, si les coses no van gens bé aquí, potser allà no és el cas, potser sí queda un país del món desenvolupat que es resisteix la davallada.

Vancouver tal com és: gratacels, neu a l'hivern i la llum de capvespre

O almenys es vol que sigui així. Si les coses no anessin bé a Canadà seria una llàstima pels interlocutors d’aquí i d’altres indrets, ja que obligaria a deixar de pensar en Canadà d’aquella manera tan idealitzada. L’idea del nord, de la que parlava Glenn Gould, una idea d’un espai més enllà de nosaltres que uneix tot el que no correspon a la nostra realitat. Que ens parlar amb optimisme des de la fredor. I per contrapunt.

De vegades penso que Canadà funciona com a reserva ideal per a moltes realitats esquerdades i enverinades a la resta del món, un altre necessari que preserva la necessitat dels no-canadencs d’imaginar el país a la seva manera. Què vol dir imaginar Canadà? Normalment s’imagina un país pròsper, tranquil, una societat amb l’engranatge de la cultura humana ficat en les dents de la naturalesa, i la natura prepotent xulejant als humans. Un país sense successos ni incidències ni entrebancs, una mena de no-res però del tot necessari. Un avorriment modèlic.

Em demanen sobre l’economia i tinc la resposta preparada: va bé, però molt bé. Fa un parell de dècades els governs canadencs van pactar el control pressupostari, que juntament amb un model bancari de baix risc ha sabut resistir els corrents desreguladors dels EEUU. El conjunt de mides ha salvat el país, pressupostàriament parlant.

Salvats pels Conservadors i Liberals, parlo dels partits que reparteixen el poder nacional des dels orígens. Desprès, cal recordar els recursos naturals abundants però ara destinats als nous mercats, als països emergents, sense dependre que la superpotència veïna encarregui més casetes de fusta per les seves urbanitzacions tipus Edward Scissorhands.

Fotograma de la pel·licula Edward Scissorhands

Un exemple: els bars i restaurants estan plens, però plens d’empleats. I també passa a les botigues i als negocis, a les universitats i amb les oficines governamentals i a les biblioteques. Si a un restaurant de Barcelona tens un maître i dos cambrers, per un negoci semblant a Vancouver tens 5 cambres, un maître i un parell més de hostesses que voletegen entre taules com a papallones amb l’únic fi d’omplir gots (amb aigua d’aixeta) i repartir complicitats. Aquí els empleats van de cul, no et miren mai a la cara, el suor impregna els vestuaris, tu calles ja que seria de mala educació exigir-los res, ja tenen suficient amb fer arribar el que han demanat a la taula. Allà vaguegen entre comensals, et pregunten constantment i t’empastifen de mirades alegres.

Passa el mateix a les botigues, a les oficines governamentals, sembla ser que únicament als grans magatzems i a les benzineres d’autoservei les coses són com aquí, amb manca de servei, espais fantasmals on et deixen genialment tranquil i et pots abstreure.

La meva conclusió és que té a veure amb quans diners vol guanyar l’empresari o proveïdor del servei. Que té a veure amb el grau de cinisme i avarícia en relació amb el producte.

Però anem per parts. Hipòtesis possibles:

Primer-- allà l’economia va bé, tenen més diners, els restaurants estan plens, i per això tenen més empleats. La resposta estàndard. El problema amb la teoria és que quan les coses anaven bé aquí tampoc tenien més empleats, anaven igual de mancats, feien el que podien, més diners no significava millor servei.

Segona possibilitat-- allà els salaris són baixos al sector de serveis, per això poden contractar més. Però no és veritat: a la regió de la Columbia Britànica (BC) el sou mínim és de 8 dòlars la hora, per sobre dels 1300 dòlars al més, potser uns 900 euros; és un dels SMI més baixos de Canadà. I ara el govern dels Liberals del centre-dreta de la regió han anunciat que el pujarà fins a 10 dòlars l'hora, un 25% més. Guanyaran uns 1200, doncs, els que penquen pel salari mínim, sense incloure les propines.

Tercera possibilitat-- a Canadà cal donar més servei per què els clients ho exigeixen. I és veritat, el servei a les persones és essencial i si no el poses no tindràs clients, et deixaran de seguida. Amb aquest comentari podem assenyalar la manca d’hàbits de consum exigent a aquest país: la passivitat del consumidor català és remarcable.

Quarta--Però hi ha una altre explicació que m’ha vingut al cap, desprès de revisar les possibilitats: que a Canadà han de donar més servei per a mantenir els clients contents, i com a conseqüència els empresaris treballen amb marges més limitats al seu favor. Amb menys marge, no elimines empleats, fas que el negoci sigui més eficient, treballes el marketing, fas innovació tecnològica a sobre de la logística. Però no volia dir això, és clar, no interessa elogiar el negoci canadenc.

Volia dir: a Espanya el marge de benefici pels propietaris de negocis sembla ser més alt que a Canadà, ja que mantenen oberts negocis amb un mal servei i els empleats treballant fins el límit i mal pagats sense cap més justificació que mantenir aquests beneficis exagerats. Abús empresarial notable. I pugen preus enmig d'una crisi monumental. Ningú els exigeix més, els turistes venen igualment, fins i tot la merda es pot vendre—penso en els forns de pa de bollos industrials que han aparegut últimament, un escàndol de consum fàcilment vendible.

Si és així, si tinc raó, doncs podríem concloure que una de les raons bàsiques per el nivell d’atur a Espanya és perquè la contractació adequada violaria el principi de beneficis desbordats i menyspreu al client--i als treballadors--que s’han instal·lat entre el sector empresarial espanyol. Amb un empresari diferent, menys netament lladre, és clar que l’atur a Espanya, enmig de la crisi, seria més ajustat a l’atur a altres països on la crisi és igual o més profund.

L’ecologia (i els ecologistes d’allà)

Aquests dies s’ha celebrat el 40è aniversari de Greenpeace, organització que va començar a Vancouver l’any 1971 com a resposta a les proves nuclears a l’illa d’Amchitka, a Alaska. La presentació original, un puntet histèrica, avisava del perill d’una onada enorme capaç d’inundar les ciutats costaneres del nord-oest del continent, o almenys aquest tsunami fictici era la manera de despertar la consciència pública. La majoria dels fundadors de Greenpeace s’oposaven a l’energia nuclear, alguns eren ecologistes, altres periodistes, tots eren pacifistes. Al 15 de setembre de l’any 1971 els preparatius de més d’un any es complien quan un vaixell, desprès anomenat el “Greenpeace”, sortia del port de Vancouver cap a Alaska.

El Rainbow Warrior enfonsat al port de Auckland pels homes de Mitterand, 1985

A Vancouver ens fèiem de Greenpeace com a Barcelona als 90 es feia del Club Super 3. Estimàvem les balenes i les foques tant o més que a aquí s’adulava a Bola de Drac. Jo anava a l’escola amb el fill de Ben Metcalfe, un dels fundadors de Greenpeace; Chris, un noi problemàtic, va morir en un accident tràgic l’any 1980. No sé quantes vegades jo havia arribat a pujar al “Rainbow Warrior”, el vaixell de protesta mític que els agents de Mitterand van enfonsar amb explosius al port d’Auckland l’any 1985, matant impunement un fotògraf de l’equip.

Recordo el final d’un viatge fent autoestop fins a Terranova, a uns 8000 km de distància de Vancouver per la N 1, la Trans-Canada Highway. Quan arribaven a la ciutat de St. John’s, rebíem una invitació totalment fortuïta per a participar en un debat amb joves estudiants, dintre de la sala de plens de l’ajuntament. Literalment va ser l’alcaldessa, Dorothy Wyatt, que ens havia obert la porta principal de l’ajuntament quan ens posavem a entrar per a demanar informació ("Hi, I'm Dorothy Wyatt, I'm the mayor. Where are you boys from?"), i ens invitava a pujar al seu despatx per a signar el llibre de visitants. Ens feia trucar als pares a Vancouver, a 4 hores i mitja de diferència horària, coses de Terranova. El cap de setmana anterior ella havia guanyat les eleccions municipals, tot el temps que passàvem amb ella rebia trucades de felicitació, per exemple del secretari general del sindicat de pescadors, un personatge poderós a l’illa, com el president de Barça a Catalunya.

Jo tenia 18 anys just complerts. Quan els explicava que jo donava el meu suport a Greenpeace els escolars—que de fet eren de Labrador, fins i tot més aïllat—s'em llençaven a sobre verbalment, m’atacaven de tots els costats, era un d’aquells moments quan el paradigma es trontolla i cal ajustar-se a base d’adonar-se de la complexitat inesperada del món. Que alguns problemes, pel fet d’involucrar més variables del que t’havies pensat, variables humanes, eren de fet més punyeteres del que et podies imaginar.

¡Quins ullets!

Per aquella gent les campanyes de Greenpeace contra la matança de cries de foques a les plaques de gel de Terranova, amb l’aprofitament de tota la litúrgia sentimental de la mort mediàtica—els ullets negres de les foques, les pells blanques, els ganxos tan artesanals dels caçadors i els cops insistents sobre aquells caps innocents, la sang vermella escampant-se per la neu per a arrodonir la drama, “death in the afternoon” sense més—era la cosa més injusta i manipuladora imaginable. I era culpa dels esnobs ecologistes de Vancouver.

Per que clar, estàvem parlant de la regió més pobre i deprimida de tot el país, amb pares de família cobrant l’atur durant mesos per a només anar a pescar durant algunes setmanes de l’any. Pobresa i cap sortida pròpia, els joves sortien tots de la regió per a buscar feina. Potser estava assentat enmig d’algunes persones descendents dels primers pobladors europeus del continent, potser alguns amb sang dels pescadors bascos que havien descobert les riqueses dels Grans Bancs a principis del segle XVI (el ferry a l’illa ens portava a Port-Aux-Basques).

Argumentaven primer a favor de les feines dels seus familiars, de la seva dignitat com a persones dedicades a una cosa estesa pel món—la matança massiva d’animals per a ús humà—i les poques possibilitats econòmiques disponibles. I també em recordaven que de foques en naixien centenars de milers cada any, que no existia cap perill d’extinció (encara és el cas).

De tot això, quan tornava a casa a finals de 1977, no podia explicar-ne gaire. Això era matissar massa (tot i que haig de dir que desprès Greenpeace va modificar la seva campanya, per a veure com la Brigitte Bardot n'agafava el relleu). Algunes veritats s’han de guardar a dintre, no sempre els entorns saben reaccionar amb seny a un discurs contrari del dominant. I a sobre jo em considerava ecologista. Era Greenpeace oportunista amb la campanya de les foques? Això no es podia dir a l'any 77.

False Creek, aquí no pots nadar, és una cloaca oberta enmig de la ciutat

Vancouver encara es presenta com a ciutat ecològica, últimament amb la cita olímpica, ja que el COI obliga a ciutats del món a mentir sobre el tema per a complir amb els requisits d’una candidatura. Cap ciutat del món està en les condicions que plantejaria el sentit comú ambiental, totes són cultius contràries a la salut pública, però a Vancouver no s’en adonen. Diu l’alcalde socialista Gregor Robertson que Vancouver aspira a ser la ciutat verda més important del món. La realitat és molt diferent, ja que sovint tanquen platges per una manca d’un sistema adequat de tractament d’aigües residuals, i fins i tot han arribat a prohibir anar amb kayak o veler per una ria petita, el False Creek, situada al centre de la part més poblada de la ciutat. Diuen que grans tubs d’acer porten residus directament dels quiròfans del Vancouver General Hospital a False Creek, sense més.

La contaminació atmosfèrica és alta. Canadà està al lloc 12 del món en quant a emissions de gasos contaminants per càpita; Espanya està al lloc 64, produint menys de la meitat per càpita de les emissions de monòxid de carbó i d’altres. Tothom va a tot arreu amb cotxe, amb l’excepció curiosament de molts dels companys de la Emily Carr, campions de la bici “rain or shine”. Només ara comencen a tenir l’esquelet d’una xarxa de metro per a incentivar deixar els vehicles a casa, només ara et fan pagar per aparcar, i no veus carrils especials pels autobusos, encara no tenen prioritat. Una ciutat que no vol fer-se gran.

A Vancouver es discuteix la bici i la seva viabilitat amb gran virulència, però representa una part insignificant dels desplaçaments reals (Barcelona en contrast ha sortit ara com la tercera millor ciutat del món per la bicicleta).

De tot això és molt difícil parlar-ne, ja que ser ecologista coherent és una senya d’identitat i ningú sembla disposat a desmuntar el discurs. Som verds i ja està. Només cal pensar que a Canadà l’empremta ecològica de qualsevol ciutadà està entre les més altes del món, amb residus, amb contaminació, amb el consum, amb la destrucció de boscos i de l’altiplà, i aviat la taigà i la tundra. Segons l’ONU el deteriorament de l’estat ambiental a Canadà és dels més ràpids del planeta.

Aquesta realitat contradictòria potser explica com alguns fundadors indiscutibles de Greenpeace han sortit de l’entitat per a treballar per una indústria de fusta més sostenible, o fins i tot a favor de l’energia nuclear. Ecologisme liberal. El cas de Patrick Moore és il·lustratiu: l'han eliminat de les històries oficials de l’organització (el Greenpeace s’esforça per a desacreditar-el públicament), com si es tractés d’un trotskista a territori stalinista. Moore potser no te raó en tot, però si que té el dret de veure el seu nom entre la dotzena d’activistes que navegaven cap a Alaska en aquell setembre de 1971 per a enfrontar-se amb la maquinària bèl·lica dels EEUU a les illes aleutes.

El millor de Canadà (de marihuana i la televisió americana)

Durant molts anys m’he servit dels millors valors canadencs per a alimentar alguns discursos crítics sobre una gran diversitat de qüestions catalanes. I ara em trobo amb que la ciutat de Vancouver es fa gran, comença superar-se, deixa a banda les seves gràcies provincianes, i amb elles una bona part de les virtuts que m’havien valgut de referència.

Aquest estiu a Vancouver he trobat biblioteques amb molt soroll, on ja no es defensava el concepte d’un espai públic protegit on el silenci s'entenia com a ambient necessari, allunyat d'espais domèstics i de consum sorrollosos, un ambient dedicat al cúmul de coneixement.

No havia vist mai la ciutat tan poc polida tampoc, amb papers per a tot arreu, llaunes de cervesa, amb les cunetes pels carrers atapeïts de brutícia. A Barcelona em poso sovint a netejar la vorera davant de la meva finca, tal i com havia vist fer el meu pare l’any 1971. Ara quan m’acosto a la porta principal de la finca de la meva mare trobo papers deixats, correu comercial, l’embolcall platejat d’un xicle, i dues hores desprès, si m’accedeixo a fer un petit experiment, estan encara allà, arraconats pel vent però presents. Ni els de sempre, que t’expliquen com la brutícia és cosa dels immigrants, ni els immigrants, que segueixen l’estàndard marcat per els de sempre (exactament com passa a Barcelona), es molesten per a recollir la merda per a fer l’entorn propi una mica més agradable.

Foto que acompanya l'article de M Castells a Adbusters: una revista que apunta bé i dispara malament

La premsa, prou dormida. Ara un parell de blocs online, com The Tyee, excel·lent, recuperen un espai perdut de crítica política, social i cultural. No és el cas amb Adbusters, publicada a un barri de Vancouver, Kitsilano, famós des de temps dels hippies, desde mitjans dels 80. Ja en aquella època un amic m’oferia la possibilitat d’escriure per Adbusters, i vaig dir que no, ja que em semblava que la seva manera de fer contrapublicitat només donava recursos a la indústria de la publicitat, i no constituïa una base per una crítica real. Mal dissenyada, estrambòtica, un puntet histèrica--una revista que trobo pretensiosa per la frivolitat amb que tracta temes de suposada transcendència, ja que mai permet un discurs més llarg que necessitaria un boig--com jo--per a desfogar-se. Apunta bé, dispara malament.

Ara, aquests dies la premsa canadenca diu que Adbusters ha inspirat les protestes de Occupy Wall Street, i és veritat. Bé, hem vist com la revista ha inclòs un parell d’articles aquest estiu sobre les acampades d’Espanya, com un de Manuel Castells. I ara com a mínim admet que la crida de Occupy Wall Street està “Inspired by the Egyptian Tahrir Square uprising and the Spanish acampadas”. Un video interessant de l'11 d'octubre documenta els arrels espanyols del moviment internacional. Però clar, a Vancouver les protestes són mínimes, ja que les pilotes es xuten fora i pocs es mostren disposats a concretar la indignació cap a la realitat pròpia (ara, el dia 15 hi havia 4000 presents a Occupy Vancouver, un bon començament.

I això que desarticulada com a espai urbà, sense lligams d’identitat de barri, sense més valors que un ecologisme dubtós i l’afany de fer calés ràpids especulant amb els recursos naturals, Vancouver també s’ha tornat violent.

Violència de baixa intensitat, i de molt alta també.

Com la violència de gàngsters, de gangs organitzats dedicats sobretot al tràfic de drogues que es dediquen a matar als membres de gangs rivals a trets. O bé a les dones de membres de gangs rivals, quan van al súper al seus Porsche Cayenne amb els nens a bord. O bé a gent en la proximitat d’un barri on possiblement els gàngsters del gang rival operen habitualment, persones innocents aparegudes enmig d’un tiroteig per error.

Curiosament les lluites dels gàngsters té relació amb un producte d’altíssima qualitat produït a la Columbia Britànica i molt desitjat al mercats estrangers: la marihuana. Dècades de recerca hidropònica i experiments posthippy a granges anteriorment col·lectivitzades han donat amb uns nivells del ingredient actiu de la marihuana, el THC, dels més alts del mon. M’han explicat que una planta correctament florida pot tenir un valor de fins a vuit mil dòlars. Doncs si, a Vancouver els gàngsters es maten entre ells per a controlar el mercat d’exportació de la maria.

Hi ha una cosa més que cal esmentar entre les millors coses de Canadà: la televisió dels Estats Units. Tota no, una part. La boxa en directe des de Las Vegas els divendres, la “Fight Night”. Sèries televisives dels canals de cable, com The Killing, estrenada fa dos dies a La Sexta, o Dexter, o el fascinant The Riches amb una meravellosa Minnie Driver entre gitanos"travellers" surenys. Però el millor de tot són els programes del Comedy Channel, començant amb Jon Stewart. Stewart es dedica gairebé exclusivament a desmuntar els deliris i contradiccions de Fox News i la dreta més delirant del país, i clar, cada dia te molt material. Fa riure, i molt. I també fa pensar.

El dia que Standard & Poors va baixar la valoració dels EEUU tothom es va escandalitzar, i Stewart invitava a parlar el professor de dret de la Universitat de Columbia, John Coffee, que reflexionava amb nitidesa sobre el tema.



Segons el Professor Coffee, les agències de valoració de deute sempre havien posat als bancs a un nivell superior que el seu nivell de seguretat financer real per un motiu: els bancs pagaven les agències per a assegurar una bona valoració. Les valoracions són finançades pels bancs i altres institucions financers.

Amb els governs era més difícil, però també, o almenys fins el dia que S & P baixava la valoració dels EEUU. Aquí encara discutim el tema, encara es respecten les agències, només tenim sospites. Però a Amèrica the Beautiful ho tenen clar: si vols pagar menys pels teus diners, cal subornar directament a les empreses privades que decideixen el valor del crèdit del teu banc o ajuntament o comunitat autònoma. Com és que les institucions financeres i institucions públiques d’Espanya encara no han après la lliçó? Realment es pot ser tan inútilment innocent?

14/6/11

Una política cultural de continguts (1/2)

Una política cultural de continguts (a l'ombra de retallades i acampades)
Primera de dues parts


Introducció


A l’entrada del bloc anterior em vaig comprometre a avançar algunes idees sobre les polítiques culturals a Catalunya. El sentit del compromís tenia relació amb la meva disconformitat amb el debat sobre les retallades, excessivament centrat en les xifres (o sigui, en el 15,6 ara fixat).


Els esdeveniments actuals han conduït el debat cap a una direcció encara més contrària a la meva intenció: per a una banda, a les comissions de cultura de les acampades es genera una documentació important basada sobretot en cercar un nou marc teòric per a la cultura, un esforç de reconceptualització. Mentrestant, el Govern de la Generalitat ha anunciat el desmantellament del Consell de les Arts i altres entitats de coneixement, recerca i intercanvi, una decisió que corre en el sentit contrari a qualsevol corrent contemporani de la cultura.


Cap d’aquestes realitats—el nou esforç per a profunditzar la cultura des del 15-M, o l’aquiescència del conseller davant dels tecnicismes maldestres del seus col·legues—ha mostrat interès per a idear un visió a mig o llarg termini per a la cultura d’aquest o qualsevol marc polític. En el primer cas, per que encara la qüestió de generar coneixement a partir de la praxis no ha quallat; el 15-M es troba a una fase pre-praxis o prepolítica de la seva trajectòria, o almenys ha sigut el cas fins aquest cap de setmana.


En quant al Govern, es veu clarament un intent d’allargar el debat sobre balances i equilibris administratius, per tal de reduir la reflexió pública sobre l’operació ideològica, no explicada a la campanya electoral, a favor d’una part molt concreta del sector privat. Els tecnicismes contables i llenguatge burocràtic que s’utilitza és una mica penós, ja que es veu que encara són amateurs en la seva aplicació. Efectivament, estem davant d’un tipus d’exercici de despolitització encobridora utilitzada a les democràcies occidentals al llarg del segle passat—i no només les conservadores—i ja identificada i teoritzada amb resultats prou convincents fa 50 anys. No pensava mai que tornaria a donar a Marcuse la raó.


Amb aquest marc d’actualitat, encara no tenim cap incentiu per a parlar sobre què fer amb el pressupostos i recursos culturals de la Generalitat o dels ajuntaments, siguin com siguin gestionats. El Govern segueix aplaçant una orientació detallada de la política cultural a endur a terme durant el mandat, debilitant la seva imatge com a gestora competent del ben comú. Però tampoc han beneficiat el procés les desviacions i fugides mentals del sector cultural.


Jo esperava més iniciativa en aquest sentit del propi conseller, com dic, però també de les entitats que parlen en nom dels molts agents culturals d’aquest país. I també dels agents mateixos. De les institucions culturals que reben partides importants, però també de les fundacions privades, d’una pobresa conceptual llampant. D'algun festival. Ens hem decebut mútuament entre tots.


El ball estratègic, ara centrat en la Òmnibus, ens presenta com un gran claqué col·lectiu, o un stomp irlandès amb botes altes de cuir de rigor. És un ball que marca el ritme ensordidor i tapa les subtileses de qualsevol ritme alternatiu on el debat de fons hauria d’aparèixer (val a dir que jo també sortiré a ballar un pasdoble o semblant a la pista de l’actualitat el dia 16 de juny, al debat organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya).


De com parlar de polítiques culturals


No avançaré conceptes, no m’en aniré de teoritzacions cap a la pràctica. Parlaré d’accions i iniciatives, algunes amb necessitats pressupostàries importants, altres no tant. No parlaré de partides xifrades dons, però sí de partides. Però també de polítiques que no necessiten cap partida, per que no pertanyen a allò estrictament comptable. La capacitat estructural d'un Govern es tal que hauria de poder fer política més enllà de items contables.


Una visió cultural, un debat pressupostari centrat en qüestions sobre l’actualitat i el futur de la cultura i els seus requeriments. Un debat sobre valors. On no veig valor retallo radicalment. On aprecio valor sense cap orientació cultural, invento noves partides. Si, és un joc: i què passa? Jugo seriosament.


No vaig amb el carro de compra ple que algú m’ha llegat, intentant decidir què trec quan arribo al caixer sense diners suficients. No, torno a començar i refaig la llista de compres, faig quilòmetres al supermercat. Algú diria que això és justament el que ha fet el conseller, torna a les prestatgeries coses que ja teníem clar que havíem de tenir. No exactament: més bé ha decidit primer treure una roda i anar amb tres. I desprès a fer la compra: però ho ha fet amb criteris erronis, com un seguidor del comerç just que es confon amb els símbols i acaba comprant tot sense gluten. L’operació no és il·legítima, però s’ha de justificar, i no s’ha fet. Donat l’avantatge que hauria de tenir una conselleria en quant a recursos, això demostra un grau de peresa administratiu decebedor.


Torno al supermercat: algunes coses que abans semblaven necessàries, intocables—favoritismes interminables amb alguns editorials—es tornen a les prestatgeries, mentre coses que no s’han considerat mai—polítiques pro actives per a fomentar les identitats culturals de les persones immigrades—ara entren. Ho faig a la meva manera, sense pensar a no ferir sensibilitats. Si fos polític, pactaria, però no en sóc. I faig tot amb els diners que tenim i amb els recursos que tenim, CoNCA si o CoNCA no, i no amb la ficció dels diners que ja no està, o que un dia pugui aparèixer.


Avisos calents


Dos avisos o apunts, per a escalfar més el tema.


Primer, això no serà divertit, ni tampoc la gent estarà gaire d’acord. Perdré seguidors. Quan concretes i parles d’específics és molt més avorrit i més difícil entretenir l'interlocutor.


Segon, val a dir que en alguna ocasió he pogut parlar directament amb polítics de relleu sobre la política cultural. A maig de 1991 vaig assistir a una reunió a la Galeria Berini amb Pasqual Maragall, amb presència de gent de Barcelona Taller, entre altres. En aquell moment defensava la necessitat d’un consell de les arts d’estil anglosaxó a Catalunya, que la cultura s’havia de gestionar i subvencionar des de fora de la influència política a favor del costat productiu i especulatiu. Els vaig semblar un marcià. A la campanya municipal posterior, al 1995, em varen invitar a un dinar amb Miquel Roca a la Brasseria Flo, juntament amb una dotzena de figures culturals. Pensant en informes corresponents de l’UNESCO sobre l’estatus de l’artista, vaig començar parlant del fet que els creadors són pobres, que un percentatge altíssim tenen ingressos per sota de la línia de la pobresa. Els amics comensals reaccionaven amb derisió i menyspreu al comentari (Roca no, ni tampoc Sanchis-Sinisterra). Felicito a la Simona Levi per a insistir en el concepte fa dues setmanes a Cultura/s de La Vanguardia, on deia que “la mayoria de los artistas son pobres y para mayor tragedia les falta conciencia de su situación”.


A una reunió durant la Setmana Santa de 2010 vaig tenir la possibilitat de parlar amb el llavors president Montilla sobre orientacions culturals, en presència de un parell de persones més. En aquell moment vaig enfocar el problema de desequilibri territorial, el domini excessiu de Barcelona, i la debilitat relativa d’estructures i iniciatives culturals a territoris com la província de Tarragona. Vaig també assenyalar la problemàtica d’ajuntaments grans de l’àrea metropolitana que no aporten cultura al conjunt, en part per a les dificultats de competir amb Barcelona. Una realitat que Montilla coneixia des de Cornellà.


Decidia argumentar que alguns sectors, com a la dansa, mai havien rebut un tracte correcte en quant a recursos i subvencions, i faltava una iniciativa específica en aquell sentit. Encara penso que necessitem una companyia clàssica o clàssica-moderna a Catalunya, amb lligams amb centres de formació del ballet i el repertori modern. És un dels buits principals de la cultura catalana, fet que vaig comprovar amb les actuacions últimes de la companyia de Merce Cunningham, ja que només es pot ballar bé el repertori modern amb una formació clàssica.


A la reunió comentava que a Catalunya no tenia sentit eliminar la Primavera de Disseny sense oferir cap alternatiu, que fins i tot en un sentit industrial era desaprofitar un sector de l'economia amb una reputació i capacitat excel·lent. Així que calia un festival o una trobada per a poder visualitzar la complexitat i creativitat del disseny al país i incloure tant a consolidats, teòrics, industrials, productors i estudiants, amb una projecció internacional.


Per últim, vaig insistir que calia saber respondre a aquells que acusen els artistes subvencionats d’elitistes o allunyats de la realitat social del país (alguns en són, però no es podia matissar tant). Aquí insistia que com passa amb tots els espais de coneixement (dedicats a la medicina, a la ciència, a la sociologia), l’única manera de treballar els marges no explorats és des d'un espai aparentament elitista, més bé especialitzat.


Penso que els límits experimentals són necessaris per a arribar a conclusions que no repeteixen el què existeix i ja s'ha constatat, com passa amb la ciència. I que els experts coincideixen en que això és bó per a un país. Ara, un apunt essencial: els experts cada vegada més coincideixen que cal derivar conclusions també d'un diàleg amb els afectats, com passa actualment amb la medicina comunitaria, o el disseny comunitari: a partir del contacte real i no predeterminat, el diàleg estructurat i l'assimilació d'idees de les persones més afectades per als canvis proposats, s'arriba a conclusions més acertades. L'estètica de la recepció, si voleu, més l'estètica relacional, ara aplicada a polítiques de salut i urbanístiques. Un cercle de coneixement on qualsevol interlocutor pot ajudar a millorar el conjunt.


Efectivament, en aquesta última reunió defensava que el CoNCA o una entitat semblant havía de ser una mena de CSIC cultural, un centre de recerca i d’idees amb criteris professionals de decisió per a incitar una activitat investigadora i de coneixement. Per igualar la cultura en criteris i lògica amb tots els de més camps d'innovació i creativitat teòrica i pràctica.


(continuarà)

19/3/11

Retallem les polítiques culturals tots junts


Propostes il·lusionants i protestes preemptives

Quan Ferran Mascarell va accedir a la conselleria de cultura per primer cop, a la primavera del 2006, va fer un parell de declaracions il·lusionants sobre l'orientació que volia donar al departament. Dic “il·lusionants” en el sentit acrític però no negatiu, ja que la cultura es nodreix a nivell públic i col·lectiu de visions i estats d’ànim que poc tenen a veure amb la seva realitat productiva, ni tampoc amb els seus processos analítics i crítics.
La il·lusió, no cal menysprear-la, com ara veurem en relació amb el moment actual. Un detall, si ho recordo bé, era un pla especial per a la dansa, un “pla de xoc” es deia. Ignorava els detalls, però no calia dir res més: com un observador merament perifèric del sector de la dansa, em semblava del més encertat aquest gest d’intencions. La dansa, un sector necessitat, d’acord. Entesa així, la il·lusió no cal que sigui un embolcall va i buit. Acompanyar la voluntat política amb un llenguatge il·lusionant permet visualitzar la capacitat dels responsables cridats a atendre el camp de la cultura. Qui sap identificar els sotracs i els defectes estructurals amb un ull clínic, segurament estaria capacitat per a idear polítiques correctores.
Temps "il·lusionants", es deien
Molts lectors dirien que en el fons la il·lusió no significa res, que el més important és l’execució de la política concreta, sense la qual els discursos visionaris es quedarien buits. I els donaria la raó, sempre que admetin que hauria de ser veritat si ho plantejem a l'inversa: que una manca de visió o deixadesa d’il·lusió no hauria de ser causa, per citar un cas, d’iniciar un moviment de protesta contra un polític de cultura que s’ha expressat en clau de comptabilitats desil·lusionants.
Per a simplificar: si l’existència o no d’il·lusió no és fonamental, ningú hauria de donar suport a una política genial sense recolzament pressupostari, però tampoc s’hauria d’anar a una manifestació de protesta per raons contraposades.
Jo considero que la causa de la protesta del dia 21 davant del MACBA no és tant la ja famosa retallada de pressupostos culturals, si no el fet que el conseller no ha volgut justificar-la amb un seguit de pinzellades il·lusionants sobre la direcció cultural que havia de prendre el país. La formula és aquesta: per un projecte ben articulat a base d’esperances i expectatives a mig i llarg termini, cal sacrificar-se ara per a assegurar un futur millor. Una tàctica perfectament factible, impecable fins i tot (el cinisme pràctic pot també ser impecable), que Mascarell no ha volgut implementar (potser acabarem valorant en Mascarell per a no voler ésser cínic). I és estrany, ja que la tònica general durant els últims anys ha sigut aquesta: definir essències, cridar al sacrifici, anunciar retallades, aguantar les petites tempestes posteriors (a més d’afavorir els de sempre).
Però no.
Que el nou conseller optés per a inhibir-se a partir del seva segona ascensió al càrrec fa menys de 3 mesos és una cosa que encara no s’entén. Que ara hagi esclatat tot no té res a veure amb els 100 dies proverbials de gràcia pels nous governants. Ni tampoc té relació únicament amb les causes manifestes de la contrarietat, la retallada pressupostària. Quantes retallades hem viscut al mateix sector als últims anys, des dels talls destroyer de Tresserras fins a la baixada ordenada del pressupost municipal de Barcelona pel 2011? No és qüestió d’una retallada, és un assumpte qualitatiu. Una bona part de la reacció actual respon a la gestió poc hàbil d’aquest primer període des de la conselleria.
Arribada amb entorn desafiant
Recordem que l’arribada de Mascarell al govern de Mas s’acompanyava amb declaracions al seu favor d’una bona part dels agents culturals progressistes del país. El to del sector era desafiant, alterat fins i tot, davant de les acusacions de traïció o d’abandó de principis que venien sobretot d’antics companys dels PSC. El sector, solidaritzant-se amb el nou conseller, responia airós: com podia el PSC criticar a Mascarell, que volia implementar una política cultural coherent pel país, quan el propi partit dels socialistes havia mostrat tant poc interès per la cultura durant el tripartit? La percepció d’una renuncia cultural del PSC, amb la cessió de la conselleria a un polític d’ERC que només reiterava la part més rutinària dels governs previs de CiU, o la decisió de no comptar amb un regidor de cultura a Barcelona, per donar dos exemples, potser no significava tant per les polítiques reals implementades. Una feina legítimament coherent amb la democràcia social seria demostrable, sobretot al municipi. Però el desànim cultural, justificat o no, sí suggeria que els vents postmaragallistes que bufaven del Baix Llobregat consistia en rebaixar la cultura del rang privilegiat que havia gosat prèviament a mans del socialisme il·lustrat.
Més enllà de partits i polítiques, el sector cultural es pronunciava a favor d’una escenificació més nítida de la prioritat que havia de tenir la cultura al país. Mascarell podia complir amb aquesta exigència, es pensava, més enllà de colors polítics. Si Mas ho veia clar, si es podia formular una agenda cultural “independent d’interessos partidistes”, doncs el sector cultural estaria disposat a donar-li una oportunitat. En quant als tufs que sorgeixen sempre que els convergents es pronuncien sobre les identitats culturals, doncs només calia tapar el nas i respirar per la boca.
Des de temps de la Segona República, Esquerra Republicana ha esperat amb ansietat per a poder plasmar la seva visió de la cultura catalana. Resultat: Tresserras copia a CiU
Així que Mascarell entrava a la conselleria per segon cop amb un crèdit enorme. Desprès de tot, el seu predecessor d’ERC havia permès un de facto cop cultural, on els buscavidas liberals, els intel·lectuals noucentistes i el funcionariat de CiU amb aires de Mancomunitat tornaven a entrar i manar (començant amb la bombolla de Frankfurt, seguit per Santa Mònica o la mateixa composició del CONCA) a manca d’una sola idea pròpia que es podria identificar amb el catalanisme republicà passat o present. Esquerra Republicana, 70 anys esperant poder tornar a governar en temes culturals a Catalunya, per res. Per a copiar a Villatoro et al. 70 anys de reflexió desaprofitats, però amb el vist i plau dels socialistes i ecocomunistes. Si les polítiques no quadraven amb els partits que havien de representar-les, què importava si el partit menys idoni per a dirigir les polítiques culturals de Catalunya havia decidit fer-ho amb un home prestat d’un partit més adequat però últimament menys disposat?
Tres mesos desprès el seu crèdit, més de esgotar-se, s’ha desinflat, com si Moody's l'hagués baixat el rating un parell de nivells de cop. Potser l’avidesa amb què els seus companys del gabinet es dedicaven a generar polèmiques a base de postures marginals i demagogues—augmentar la velocitat a risc de més morts, despesa energètica i contaminació, per tal de complaure el lobby del RAAC—feia que el nou conseller decidís seguir un camí més discret.
I poc il·lusionant. Vaja, dels contables.
Mascarell ha declarat el seu convenciment que el sector podria mantenir la seva producció tot reduint greix burocràtic; ha declarat a favor de replantejar prioritats, més bé a base de dubtar de coses ja sobre la taula, sense parlar del que encara ha d’aparèixer; ha qüestionat el CONCA, en lloc d'insistir que el model és bo i necessita temps i diners, a falta de millorar la seva gestió i aplicació (i el compromís conceptual de les persones). Aquests mesos no permeten una balança il·lusionant, i a més són replens de tòpics sense substància molt en la línia dels companys de gabinet.
Mascarell ha optat per ser poc substancial i deixar-se enfangar pels miasmes de CiU, i per tant ha exposat la seva conselleria a la protesta més important del sector en molts anys. I a més i més, afavoreix els intents del PSC a Barcelona de recuperar posicions abans de les eleccions municipals de maig. Crec que era perfectament evitable: només calia il·lusionar-nos primer i anunciar les retallades desprès. Però segurament el més adequat per a canviar aquesta situació és el conseller mateix, un home capacitat per a prioritzar les polítiques il·lusionants una vegada superada l'impàs actual.
Una protesta previsora
El problema amb una manifestació preemptiva, que colpeja després d’un atac insinuat per tal de reduir els efectes d’un assalt directe, és que s’ha fonamentat en part en el mateix esquema que es vol criticar. Em refereixo a la mani convocada pel dilluns 21 contra els retalls als pressupostos culturals de la Generalitat (plaça dels Àngels, a les 19 hores). Com que el conseller de cultura ha fet una lectura prioritàriament financera de la condició actual de la seva conselleria, enfocant el debat en termes més adequats als gustos del contables que dels conceptuals, les bases de la protesta han optat per a criteris paral·lels. Parlem de percentatges globals i no pas de prioritats detallades.
Entenc que una lectura del manifest dels convocants de “No retalleu la cultura” podria donar una idea contraria, ja que el text es basa en una defensa genèrica del valor social i fins i tot econòmic del sector cultural. A més a més, opta per a insistir implícitament en l’excepcionalitat de la cultura, una posició difícilment defensable, ja que és antitètica al mateix sentit de la cultura contemporània. La cultura s’impregna amb els valors aliens i es deixa dispersar per una multiplicitat de normalitats, o no?
No pots dir que la cultura és especial o excepcional i desprès posar-te a explicar com els valors i expressions de la cultura conviuen vivament enmig de tot el de més, ja que obligaria a concloure que tot és especial. Una revelació inútil. A més, el caire genèric de la convocatòria fa que els raonaments valdrien igual per una defensa de qualsevol cosa molt valorada per les persones implicades. Pels ramaders i pescadors, la ramaderia i la pesca, per donar un exemple: el manifest funcionaria per a ells només amb bescanviar alguns substantius (de fet el sector agroalimentària té motius molt més fonamentats per a declarar-se “excepcional” que la cultura).
Però el problema principal és altre: amb insistir en els percentatges i amb la renúncia d’entrar en detall sobre els valors, les prioritats o les orientacions del futur del sector cultural buida el debat dels continguts més essencials. Com ja hem observat, la protesta pren aquesta opció precisament per que el conseller així ho ha volgut. Retallem el debat sobre polítiques culturals tots junts. I per raons de conveniència. Si no fos per la poca voluntat de liderar amb una construcció política de la conselleria, no tindríem mani; però irònicament, és el defecte del departament que una vegada heretat acaba per a debiltar la reacció del sector.
Retallades permanents innombrables
I cal insistir en una perspectiva més valenta amb els continguts: implícitament, tot pressupost cultural “retalla” un o altre sector, activitat o línia de recerca, expressant-se en prioritats que es poden quantificar. Això passa fins i tot en temps de bonança. Per exemple: la dansa clàssica viu una retallada brutal des de principis de la democràcia. Un altre: les partides per a fomentar la cultura de les persones immigrades estan rapades a zero, en clar contrast amb la seva curva de creixement demogràfic (o la seva curva d'aportació fiscal). Aixó m'indigna més que una retallada a una institució de valor històric i burgés. Per la dansa o pels guiris amb NIE no es convoquen protestes per a pressupostos inexistents.
No hi ha cap pressupost cultural d’una institució pública que no retalli brutalment almenys unes quantes necessitats fonamentals: sempre la política s’expressa a través de les partides, que juntament amb l’èmfasi burocràtic i les construccions simbòliques constitueixen els eixos de l’acció cultural institucional. I per això, sempre ens toca mirar no pas el monte total si no els repartiments.
Sense la formació clàssica no es pot ballar correctament el repertori modern. A la imatge, coreografies de Merce Cunningham amb escenari d'Eulàlia Valldosera, al Mercat de les Flors
Gastar 0,8% en lloc de 2% no significa res, sempre que no tinguis clar què fer amb el que tens ni tampoc què faries amb el que no disposes. Pensar que una retallada general mereix una resposta generalitzada podria semblar lògic, però és una trampa. I més si el text convocador es llegeixi com un manifest sindicalista de pacotilla. El sector sencer es posa d’acord, quines emocions! Però què dir de l’escenificació de desigualtats i desajustos notables dintre el mateix sector, d’una insolidaritat interna notòria? El clientilisme del CONCA ha fomentat la pràctica de manifestar-se a favor de les retallades als meus companys de professió per tal d'assegurar-me subvencions més generosos. Si s’argumenta que ara no és el moment de discutir les injustícies internes i de les seves classes socials, significa el mateix que dir que ara no es el moment de discutir la política cultural manifestada als pressupostos. És això el missatge?
Per tant, s’ha de preguntar per la patina sindical de la manifestació, per aquesta unió sectorial un puntet corporativista que falseja l’estat real. No per què no pugui ser vàlida una retòrica de conjunt—es per això que aniré a la mani, per la seva retòrica bona, bonica i barata, de la qual em declaro consumidor, amb l'idea que la premsa la tractarà com un missatge clar i contundent—si no per que amaga el debat més important sobre com la política hauria d’expressar-se a través del repartiment financer.
La tasca de la crítica de polítiques culturals és d'incloure les partides pressupostàries com un element important però tampoc únic en el debat sobre orientacions, prioritats i valors culturals. A una pròxima entrada al blog entraré en detall per a assenyalar una dotzena àrees on cal actuar pressupostàriament per a canviar el sentit de les polítiques culturals a Catalunya.

7/1/11

Es prescindeix de llibres (i catàlegs de l’art)

Es prescindeix de llibres i catàlegs de l’art

He decidit prescindir d’una bona part dels llibres i catàlegs d’art i altres temes que he acumulat des de finals dels anys 80.

Entenc la paraula prescindir com un eufemisme, ja que inclou des de llançar llibres descuidadament al contenidor, regalar-los a amics i coneguts, vendre’ls a preus ajustats, o bé fer donació a fons bibliotecaris per acord mutu.

Regalar

Totes aquests possibilitats s'em presenten com a problemàtiques, ja que en cap cas puc dir que sigui fàcil. Potser només amb el cas de regalar llibres tinc la consciència més tranquil·la, ja que selecciono la persona a rebre el volum amb una lògica que m’allibera de compuncions ètiques. Amb els treballs de fotografia, per exemple, els ofereixo a l’amic Martí Llorens, que deu tenir una de les millors col•leccions privades de llibres històrics sobre el tema al país, que al mateix temps està al servei de la feina extraordinària que desenvolupa juntament amb el col•lectiu AtelierRetaguardia. Estaran en bones mans, fins i tot confio en ell si un dia decideix per la seva part trobar un altre destí pel fons que ha acumulat amb tanta cura.

Llançar

Però amb els altres casos sí tinc dubtes, no tinc la consciència tant tranquil•la. Quan baixo de l’estudi al carrer carregat de llibres i els aboco com si fossin residus orgànics i poc més, ho faig en general d’amagat. De vegades veig des del portal un drapaire o cultureta del Raval remenant el contenidor on ja n'he deixat uns quants i espero, espero per que no vull haver de sentir recriminacions del tipus “Home, com pots llançar llibres, que són cultura, és com tirar el coneixement a l’abocador, això no es fa”.

Els llibres on s'haurien de trobar, al carrer, a un lloc públic, i a Berlín: la torre de llibres de Scholz and Friends, 2006

D’acord, és igual que cremar llibres, el resultat és el mateix, evoca temps de fanatisme ideològic quan el pensament descordant representat pel tom en qüestió s’eliminava amb esborraments irreversibles. Sí, elimino coneixement, però ja que ningú en sap quin, sé que en contra meu no em poden dirigir cap acusació concreta. Els llibres llançats són innombrables.

Ara sí, una vegada que un llibre s’ha anat al contenidor no el trobo a faltar, no en penso mai més. És com una cita desconeguda i no consultada, senzillament no entra a formar part de cap discurs. Pot ser un defecte, com és tota referència rellevant però no consultada, però és un defecte totalment privat, és com un mal funcionament masturbatori.

Donar

Donar llibres a una biblioteca tampoc és tant fàcil, per que entra la idea absurda de fer-los més importants del que realment són. Una donació es tracta com a una cosa gairebé sagrada, s’ha de fer amb un cert sentit cerimonial. Et faran un reconeixement. Potser, fins i tot, hauries de fer un segell i segellar-los tots abans, per que es percebi la procedència més enllà de qualsevol anotació que es pugui fer a la fitxa de catàleg. Tampoc vols que es quedin enterrats a una biblioteca amb poca circulació, on no es sabran apreciar, com si tu els hagués apreciat tant quan els tenies entre les teves mans.

Una vegada vaig regalar una cinquantena de llibres d’art al fons del Winchester School of Art a Barcelona, molt orgullós de la meva generositat, però desprès va venir la Universitat de Southampton a desmuntar el programa i suposo que estan tots allà, al fons bibliotecari d’aquella institució, sense cap reconeixement. Em sento com un grec i els meus llibres a Southampton els Marbres d’Elgin.

Vendre

Vendre llibres tampoc és fa a la lleugera. Gairebé mai em donen un preu que correspon amb el valor, fet que converteix el procés en poc rentable. Jo dic que com a mínim, si no em paguen el valor, que em compensin els anys de magatzematge. Que em paguin el valor d’haver-lo catalogat. Que em compensin el cost que correspon a qualsevol botiguer, el cost d’obrir caixa.

El curiós és que sovint el comprador vol saber cóm vaig aconseguir el volum, i sé que haig d’insistir que el vaig comprar a tal llibreria o per tal motiu, o bé que m’ho varen donar per tal de fer una feina concreta, com escriure una ressenya d’una exposició corresponent. És el cas de la majoria de llibres que poso al mercat, però per a molts no és així, són volums que m’han regalat pel mer fet de ser crític d’art.

Jo sempre he dit que si algú em vol regalar un llibre per una percepció professional no és cosa meva, son els de més que atorguen poder als crítics i els regalen llibres, de vegades volums espectaculars, per que perceben alguna cosa que sovint els crítics mateixos no sabem veure. Fa 16 anys, a l’estiu de 1994, vaig fer una conferència convertida en performance sobre el tema; desprès d’haver passat 18 mesos postolímpics sense obrir cap carta o paquet dirigit a mi com a crític amb difusió artística, catàlegs inclosos, vaig distribuir tot entre el públic assistent per a fer una consulta compartida, tots els sobres s'obrien al mateix moment (la conferència es troba a "Un breve resumen", Toma de partido. Desplazamientos: Quinzena de Art de Montesquiu, 1994, Diputación de Barcelona: Barcelona, 1995, pp. 47-5. Pels que el volen consultar el tinc guardat, juntament amb tots els llibres i catàlegs on he col•laborat, on consto als crèdits).

Rebre llibres i catàlegs de franc és l’únic tipus de “piropos” que ens fan. Tots sabem que no es pot esperar que un artista, galerista, director de museu o editor llegeixi un text nostre i el comenti, que en principi hauria de ser el tipus de compliment que es reserva pel crític d’art. Ens haurien de llegir, però no. Els galeristes et diuen “no t’he vist per la meva galeria últimament”, a qual hauríem de respondre, “tampoc t’he vist per un dels meus textos últimament”. Els artistes et demanen textos de catàlegs pel fet d’haver vist el teu nom davant d’altres textos, normalment publicats a l’àmbit ultralocal, però en general són incapaços d’articular una sola raó basada en les idees que representes alhora de fer-te l’encàrrec. Que els artistes catalans es posen en mans inadequades i contràries del sentit de la seva obra durant anys és un dels factors que els aboca, ja amb quaranta i pico anys, als discursos tipus “sempre he sigut un artista malentès”.

Els llibres regalats els he acceptat com si formessin part d’un tracte d’hospitalitat. Vas pel desert en caravana de camells i t’identifiquen com a foraster, i el beduí t’invita a casa i t’ofereix un té i pa pita dolça, unes olives, i no pots dir que no, únicament que desprès potser tu també has de reciprocar amb algun detall. Així solidifiquem el teixit social, acceptar l’hospitalitat també és un art i cal cultivar-lo.

En qüestions de llibres i catàlegs d'art, la generositat personificada: Consuelo Ciscar

Un exemple en són els catàlegs que m’enviava personalment la popular Consuelo Ciscar durant anys per el motiu doble de fer oblidar el paper que va tenir el seu germà socialista Ciprià en la fundació de l’IVAM (no va funcionar, encara li recordo), i per a promoure la cultura valenciana des d’un marc polític del més reaccionari imaginable. Són volums que he acumulat obedientment per que entenia l’importància pels valencians de poder enviar cultura cap a Catalunya, sobretot durant el tardo pujolisme. He gaudit molt de poder aprendre un nou idioma, el valencià, llengua que domino gairebé tant com el català (tot i que no el poso al meu currículum). Els he rebut i els he posat a llocs de privilegi a les meves prestatgeries com una deferència, que al final significa entrar en el pacte social de l’hospitalitat professional, sense entrar en qüestions sobre si a Sorolla o Alfaro m’importava un pepino.

Que ningú s’ofengui

Més problemàtic encara és el fet de posar a la venda o regalar llibres o catàlegs rebuts d’amics i col•legues. He intentat tenir un puntet de vergonya amb aquests casos i guardar coses per a raons sentimentals, tot i quan siguin inventades. Que ningú s’ofengui. Si el catàleg és de la teva exposició, de la teva galeria, si vas ser tu el comissari, m’ho reclames i t’ho torno, sense més. Si em pots donar una raó per a poder tenir el volum, jo la respectaré, tampoc sóc tan bèstia. M’ho reclames i és teu.

Però seria un error. Aquí hi ha una resposta per a cada mena de reclamació, per a cada artista o comissari ofès per que prescindeixo—o que faig caixa—públicament d’un llibre o catàleg seu.

No tens dret d'enfadar-te, home.

-Que ja es va fer una tirada massa llarga al seu moment, d'aquell catàleg n'hi havia molts.

-Que en aquella època les publicacions es finançaven amb diners negre, els col•leccionistes deixaven diners no declarats a les galeries, i FILESA i altres a les institucions públiques.

-Que en altres països els artistes no tenien ni un sol catàleg a la teva edat, i no els anava tant malament.

-Que et vas equivocar de persona, no et vaig demanar mai cap cosa teva i no ha existit cap pacte entre nosaltres sobre el futur del regal.

-Que el text d'aquell altre crític, rival meu, és molt dolent, i admetem-ho, la teva obra no era gaire millor.

-Que tu tampoc has guardat coses dels demés, que tu també has llançat coses.

-Que tu també has tirat coses meves, però no has sigut ni la meitat d’honest alhora de fer-ho, per que ho has fet d’amagat.

-O que si els has guardat és per que estan a les golfes de la masia heretada dels teus avis a Ulldemolins o Castelló d’Empúries, que vol dir que guardes coses per que disposes d’espai suficient per raons d’acumulació mobiliària, i tampoc és lícit atorgar valor ètic a fets atribuïbles a conjuntures derives de privilegi social.

-Que tampoc he sabut fer res amb tota aquella documentació teva, que no m’ha servit de rés.

-Que quan hagi de fer alguna cosa ja et demanaré el material, i desprès t’ho tornaré, és un sistema més sostenible, que cadascú sigui el seu propi arxivista. Quan vols un text meu també te’l passaré (circumstància del tot imaginària que em provoca riure).

-Que no tens motiu de queixa, si consta el teu catàleg a la meva llista és per que no l’he abocat a un contenidor, hauries d’estar content que no està al Garraf alimentant els cucs.

-Que amb tot mai has fet donació de catàlegs teus a la Biblioteca de Catalunya o la pública del teu barri o poble, on qualsevol l’hagués pogut consultar com a part d’un fons públic degudament catalogat i ara digitalitzat.

-Que ets un ressentit.

-Que pel fet d’haver-lo catalogat l’he mirat un altre cop i li he donat una mena de vida nova, cosa que cap altre crític ha fet des del segle passat.

-O que fins i tot l’he mirat per primer cop, al rebre’l llavors el vaig arxivar sense consultar, i m’en adono ara, potser massa tard i ho sento, que tens una obra excel•lent (m’ha passat amb el catàleg de Jaume Xifra, Criptus, Girona, 2003, molt maco: “jo que estic a punt de prescindir del teu treball et saludo”.)

-Que ara un altre podrà gaudir del catàleg, algú que el sabrà apreciar més per que l’escull expressament, cosa que no vaig poder fer mai, jo el vaig rebre per a inèrcies professionals, un altre ara el tindrà des de la voluntat pròpia.

-Que el que hauries de fer és escanejar tota la teva documentació i posar-la a disposició de tothom, ben arxivat, a una pàgina web corresponent, cony, que estem a l’era digital.

Que ningú s’ofengui.

Foto amb transfons de llibres

I que no s’ofenguin els companys que acumulen llibres a biblioteques personals, això és del més antiquat. Ho dic per a les col•leccions perfectament disponibles a biblioteques públiques, disponibles per a tothom, i cada vegada més consultables online, a l’abast de tota la societat i no pas únicament a uns quants privilegiats amb els diners per a comprar llibres o el rang professional que fa que els regalin llibres.

D’acord, amb els documents que no són disponibles, amb els volums netament de consulta, amb les especialitzacions d’ús freqüent, farem una excepció. Amb publicacions pròpies també. Però res més.

Disposició ideal de un intel·lectual al seu despatx, amb un equilibri de fitxes, apunts, arxius, carpetes, botella i fum juntament amb alguns llibres, Roland Barthes, circa 1970

Cada vegada que veig un acadèmic o crític que es deixa fotografiar amb els seus llibres de transfons penso en la manca de cultura de tot plegat. Persones que accedeixin a recreacions d’imatges d’un temps passat, imatges desfasades, quan els individus acumulaven llibres burgesament ja que no existia cap alternativa pública i compartida. De l’època prèvia a l’intersubjectivitat, una època ben fosca.

El culte als llibres—i sovint només els que tenen un bon llom i per tant presència estètica—i l’obsessió per a les prestatgeries personalitzades, de disposar de fuster propi, i dedicades a material general, comú, quotidià: són imatges que pertanyen a cultures en estat adolescent on la protecció privada i blindada per aburgesament és encara necessària alhora de preservar el coneixement compartit i el record històric de tots.

Però una vegada que es formin mecanismes públics per a arxivar el coneixement expressat a les publicacions, la prestatgeria privada es converteix en renegada, en un símbol de la decadència de la cultura que suposadament l’erudit vol erigir com a transfons de la seva vida.

Si no, qui vulgui presumir de cultura hauria de fer com jo: prescindir dels llibres.

(P.D. El reportatge de Babelia a El País, sobre el tema de biblioteques personals, ha aparegut un dia desprès de la publicació d'aquesta entrada).