1/5/13

"Occupy Curating" revisited

"Occupy Curating" revisited

A finals de novembre del 2011 vaig dirigir una taula rodona a Dublin Contemporary sota el títol “Occupy Curating? Politics, Protests and the Future of Curatorial Practice”. El moviment Occupy no tenia més de 6 setmanes de vida, i em semblava una oportunitat de plantejar la qüestió del comissariat des d'algunes de les òptiques aportades per les protestes.

Semblava innegable que desprès d'algunes dècades de comissaris de perfil alt i fortament individualistes en quant a projecció, idees i honoraris, calia obrir el debat sobre el comissariat més col·legiat, compartit, amb participació dels usuaris. Calia incentivar els valors d'un "curating" més democràtic i menys elitista. Pensava en el comissariat com a procés col·lectiu on tots els interlocutors poguessin tenir un paper en les decisions essencials de la mostra final. Interlocutors professionals i amateurs, tan conoisseurs com usuaris normals.

A "Occupy Curating" vaig proposar una pregunta senzilla: seria possible generar el contingut de les exposicions a partir dels propis artistes, o dels espectadors, o bé d'altres interlocutors normals i corrents associats amb l'art, de la mateixa manera que la democràcia es genera perpetualment per individus creatius, o bé per individus normals i corrents, els individus ciutadans de qualsevol democràcia en qüestió?

La pregunta la torno a fer ara desprès de l'article a A-Desk sobre el tancament de Can Felipa, l'espai de Poble Nou amb una trajectòria impecable des de mitjans dels 90. Un article que es pregunta per la suposada capacitat del MACBA de desviar-se de la realitat més immediata com si no tingués res a veure amb la seva presència, operativitat, plantilla o pressupost. A A-Desk proposen "Occupy MACBA"; un comentari meu segueix la versió castellana de l'article, i apareix citat a un segon article sobre el mateix tema fa un parell de dies.

    Protesta de "Occupy Museums" en solidaritat amb el sindicat de muntadors i transportistes d'art, que protestava davant de Sotheby's New York, el 9 de novembre del 2011

 Les meves reflexions a Dublín no sortien d'un model abstracte, d'una abstracció ideada des de la ideologia sense experiència. Al contrari, partien de la praxis, de fets existents observats i fins i tot experimentats: existien ja abans i llavors al 2011, i avui dia existeixen encara més casos--a Barcelona crec que tenim exemples excel·lents--on les idees, continguts, formes i conseqüències finals de les exposicions sorgeixen de processos col·legiats, col·lectius i fins i tot assemblearis. Models que en la pràctica repten les jerarquies existents als museus i centres d'art que poc s'han alterat des de la consolidació del "curator" ja fa mig segle. 
Per descomptat no estem parlant en absolut del tipus de comissari "sensibilitzat" amb els fets socials, els curators d'intimitats i confiances (curiosament, amb igual o més temps intimant entre patrons i gerents que amb els artistes). Tampoc pensem que la contractació d'un grapat d'assessors ben triats ideològicament sigui suficient per a callar la inquietud creixent. 

Desprès de dècades de resultats regulars i rarament qüestionats, s'ha demostrat que són mètodes que també encara ens donen exposicions radicalment elitistes i unidireccionals. No ajuda que són també exposicions amb errors (1), sobretot quan es suposa que els museus volen ser institucions pensants, amb els seus recursos prou generosos dedicats a la recerca (la veritat és que una part ínfima de la "recerca" a MACBA passaria el filtre d'un peer panel review autèntic i rigorós). 

El problema, a fons, és que les grans institucions s'amaguen darrera de mètodes de comissariat antiquats que a més s'utilitzen per justificar la seva manca de implicació amb la complexitat però també bellesa d'una lectura del present proper. Són mètodes que mereixen ser qüestionats fins el fons.

Són museus, doncs, com el MACBA, que mereixen la resposta de "occupy", que no és altre que la resposta d'una comunitat de creadors que té tot el dret de ser els protagonistes de les idees, preguntes i formes que els museus generen. Quan més temps i amb més insistència s'ignora aquest dret, més fonamentat serà el greuge.


(1) D'errors, un exemple a una exposició actual: l'única obra recent a la mostra de Eulàlia Grau, Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. Maria, té les dades incorrectes. Posa que és del 2011-12 quan inclou imatges sorgides a premsa del dia 6 de febrer del 2013, dos dies abans de la inauguració. Són les imatges de la tipografia de la corrupció a partir dels paper de Bárcenas. Entenc que no queda bé dir que una artista estava treballant una obra per un museu prestigiós fins a 2 dies abans d'inaugurar, però no per això es pot prescindir del rigor que requereix omplir correctament la fitxa corresponent.