19/3/11

Retallem les polítiques culturals tots junts


Propostes il·lusionants i protestes preemptives

Quan Ferran Mascarell va accedir a la conselleria de cultura per primer cop, a la primavera del 2006, va fer un parell de declaracions il·lusionants sobre l'orientació que volia donar al departament. Dic “il·lusionants” en el sentit acrític però no negatiu, ja que la cultura es nodreix a nivell públic i col·lectiu de visions i estats d’ànim que poc tenen a veure amb la seva realitat productiva, ni tampoc amb els seus processos analítics i crítics.
La il·lusió, no cal menysprear-la, com ara veurem en relació amb el moment actual. Un detall, si ho recordo bé, era un pla especial per a la dansa, un “pla de xoc” es deia. Ignorava els detalls, però no calia dir res més: com un observador merament perifèric del sector de la dansa, em semblava del més encertat aquest gest d’intencions. La dansa, un sector necessitat, d’acord. Entesa així, la il·lusió no cal que sigui un embolcall va i buit. Acompanyar la voluntat política amb un llenguatge il·lusionant permet visualitzar la capacitat dels responsables cridats a atendre el camp de la cultura. Qui sap identificar els sotracs i els defectes estructurals amb un ull clínic, segurament estaria capacitat per a idear polítiques correctores.
Temps "il·lusionants", es deien
Molts lectors dirien que en el fons la il·lusió no significa res, que el més important és l’execució de la política concreta, sense la qual els discursos visionaris es quedarien buits. I els donaria la raó, sempre que admetin que hauria de ser veritat si ho plantejem a l'inversa: que una manca de visió o deixadesa d’il·lusió no hauria de ser causa, per citar un cas, d’iniciar un moviment de protesta contra un polític de cultura que s’ha expressat en clau de comptabilitats desil·lusionants.
Per a simplificar: si l’existència o no d’il·lusió no és fonamental, ningú hauria de donar suport a una política genial sense recolzament pressupostari, però tampoc s’hauria d’anar a una manifestació de protesta per raons contraposades.
Jo considero que la causa de la protesta del dia 21 davant del MACBA no és tant la ja famosa retallada de pressupostos culturals, si no el fet que el conseller no ha volgut justificar-la amb un seguit de pinzellades il·lusionants sobre la direcció cultural que havia de prendre el país. La formula és aquesta: per un projecte ben articulat a base d’esperances i expectatives a mig i llarg termini, cal sacrificar-se ara per a assegurar un futur millor. Una tàctica perfectament factible, impecable fins i tot (el cinisme pràctic pot també ser impecable), que Mascarell no ha volgut implementar (potser acabarem valorant en Mascarell per a no voler ésser cínic). I és estrany, ja que la tònica general durant els últims anys ha sigut aquesta: definir essències, cridar al sacrifici, anunciar retallades, aguantar les petites tempestes posteriors (a més d’afavorir els de sempre).
Però no.
Que el nou conseller optés per a inhibir-se a partir del seva segona ascensió al càrrec fa menys de 3 mesos és una cosa que encara no s’entén. Que ara hagi esclatat tot no té res a veure amb els 100 dies proverbials de gràcia pels nous governants. Ni tampoc té relació únicament amb les causes manifestes de la contrarietat, la retallada pressupostària. Quantes retallades hem viscut al mateix sector als últims anys, des dels talls destroyer de Tresserras fins a la baixada ordenada del pressupost municipal de Barcelona pel 2011? No és qüestió d’una retallada, és un assumpte qualitatiu. Una bona part de la reacció actual respon a la gestió poc hàbil d’aquest primer període des de la conselleria.
Arribada amb entorn desafiant
Recordem que l’arribada de Mascarell al govern de Mas s’acompanyava amb declaracions al seu favor d’una bona part dels agents culturals progressistes del país. El to del sector era desafiant, alterat fins i tot, davant de les acusacions de traïció o d’abandó de principis que venien sobretot d’antics companys dels PSC. El sector, solidaritzant-se amb el nou conseller, responia airós: com podia el PSC criticar a Mascarell, que volia implementar una política cultural coherent pel país, quan el propi partit dels socialistes havia mostrat tant poc interès per la cultura durant el tripartit? La percepció d’una renuncia cultural del PSC, amb la cessió de la conselleria a un polític d’ERC que només reiterava la part més rutinària dels governs previs de CiU, o la decisió de no comptar amb un regidor de cultura a Barcelona, per donar dos exemples, potser no significava tant per les polítiques reals implementades. Una feina legítimament coherent amb la democràcia social seria demostrable, sobretot al municipi. Però el desànim cultural, justificat o no, sí suggeria que els vents postmaragallistes que bufaven del Baix Llobregat consistia en rebaixar la cultura del rang privilegiat que havia gosat prèviament a mans del socialisme il·lustrat.
Més enllà de partits i polítiques, el sector cultural es pronunciava a favor d’una escenificació més nítida de la prioritat que havia de tenir la cultura al país. Mascarell podia complir amb aquesta exigència, es pensava, més enllà de colors polítics. Si Mas ho veia clar, si es podia formular una agenda cultural “independent d’interessos partidistes”, doncs el sector cultural estaria disposat a donar-li una oportunitat. En quant als tufs que sorgeixen sempre que els convergents es pronuncien sobre les identitats culturals, doncs només calia tapar el nas i respirar per la boca.
Des de temps de la Segona República, Esquerra Republicana ha esperat amb ansietat per a poder plasmar la seva visió de la cultura catalana. Resultat: Tresserras copia a CiU
Així que Mascarell entrava a la conselleria per segon cop amb un crèdit enorme. Desprès de tot, el seu predecessor d’ERC havia permès un de facto cop cultural, on els buscavidas liberals, els intel·lectuals noucentistes i el funcionariat de CiU amb aires de Mancomunitat tornaven a entrar i manar (començant amb la bombolla de Frankfurt, seguit per Santa Mònica o la mateixa composició del CONCA) a manca d’una sola idea pròpia que es podria identificar amb el catalanisme republicà passat o present. Esquerra Republicana, 70 anys esperant poder tornar a governar en temes culturals a Catalunya, per res. Per a copiar a Villatoro et al. 70 anys de reflexió desaprofitats, però amb el vist i plau dels socialistes i ecocomunistes. Si les polítiques no quadraven amb els partits que havien de representar-les, què importava si el partit menys idoni per a dirigir les polítiques culturals de Catalunya havia decidit fer-ho amb un home prestat d’un partit més adequat però últimament menys disposat?
Tres mesos desprès el seu crèdit, més de esgotar-se, s’ha desinflat, com si Moody's l'hagués baixat el rating un parell de nivells de cop. Potser l’avidesa amb què els seus companys del gabinet es dedicaven a generar polèmiques a base de postures marginals i demagogues—augmentar la velocitat a risc de més morts, despesa energètica i contaminació, per tal de complaure el lobby del RAAC—feia que el nou conseller decidís seguir un camí més discret.
I poc il·lusionant. Vaja, dels contables.
Mascarell ha declarat el seu convenciment que el sector podria mantenir la seva producció tot reduint greix burocràtic; ha declarat a favor de replantejar prioritats, més bé a base de dubtar de coses ja sobre la taula, sense parlar del que encara ha d’aparèixer; ha qüestionat el CONCA, en lloc d'insistir que el model és bo i necessita temps i diners, a falta de millorar la seva gestió i aplicació (i el compromís conceptual de les persones). Aquests mesos no permeten una balança il·lusionant, i a més són replens de tòpics sense substància molt en la línia dels companys de gabinet.
Mascarell ha optat per ser poc substancial i deixar-se enfangar pels miasmes de CiU, i per tant ha exposat la seva conselleria a la protesta més important del sector en molts anys. I a més i més, afavoreix els intents del PSC a Barcelona de recuperar posicions abans de les eleccions municipals de maig. Crec que era perfectament evitable: només calia il·lusionar-nos primer i anunciar les retallades desprès. Però segurament el més adequat per a canviar aquesta situació és el conseller mateix, un home capacitat per a prioritzar les polítiques il·lusionants una vegada superada l'impàs actual.
Una protesta previsora
El problema amb una manifestació preemptiva, que colpeja després d’un atac insinuat per tal de reduir els efectes d’un assalt directe, és que s’ha fonamentat en part en el mateix esquema que es vol criticar. Em refereixo a la mani convocada pel dilluns 21 contra els retalls als pressupostos culturals de la Generalitat (plaça dels Àngels, a les 19 hores). Com que el conseller de cultura ha fet una lectura prioritàriament financera de la condició actual de la seva conselleria, enfocant el debat en termes més adequats als gustos del contables que dels conceptuals, les bases de la protesta han optat per a criteris paral·lels. Parlem de percentatges globals i no pas de prioritats detallades.
Entenc que una lectura del manifest dels convocants de “No retalleu la cultura” podria donar una idea contraria, ja que el text es basa en una defensa genèrica del valor social i fins i tot econòmic del sector cultural. A més a més, opta per a insistir implícitament en l’excepcionalitat de la cultura, una posició difícilment defensable, ja que és antitètica al mateix sentit de la cultura contemporània. La cultura s’impregna amb els valors aliens i es deixa dispersar per una multiplicitat de normalitats, o no?
No pots dir que la cultura és especial o excepcional i desprès posar-te a explicar com els valors i expressions de la cultura conviuen vivament enmig de tot el de més, ja que obligaria a concloure que tot és especial. Una revelació inútil. A més, el caire genèric de la convocatòria fa que els raonaments valdrien igual per una defensa de qualsevol cosa molt valorada per les persones implicades. Pels ramaders i pescadors, la ramaderia i la pesca, per donar un exemple: el manifest funcionaria per a ells només amb bescanviar alguns substantius (de fet el sector agroalimentària té motius molt més fonamentats per a declarar-se “excepcional” que la cultura).
Però el problema principal és altre: amb insistir en els percentatges i amb la renúncia d’entrar en detall sobre els valors, les prioritats o les orientacions del futur del sector cultural buida el debat dels continguts més essencials. Com ja hem observat, la protesta pren aquesta opció precisament per que el conseller així ho ha volgut. Retallem el debat sobre polítiques culturals tots junts. I per raons de conveniència. Si no fos per la poca voluntat de liderar amb una construcció política de la conselleria, no tindríem mani; però irònicament, és el defecte del departament que una vegada heretat acaba per a debiltar la reacció del sector.
Retallades permanents innombrables
I cal insistir en una perspectiva més valenta amb els continguts: implícitament, tot pressupost cultural “retalla” un o altre sector, activitat o línia de recerca, expressant-se en prioritats que es poden quantificar. Això passa fins i tot en temps de bonança. Per exemple: la dansa clàssica viu una retallada brutal des de principis de la democràcia. Un altre: les partides per a fomentar la cultura de les persones immigrades estan rapades a zero, en clar contrast amb la seva curva de creixement demogràfic (o la seva curva d'aportació fiscal). Aixó m'indigna més que una retallada a una institució de valor històric i burgés. Per la dansa o pels guiris amb NIE no es convoquen protestes per a pressupostos inexistents.
No hi ha cap pressupost cultural d’una institució pública que no retalli brutalment almenys unes quantes necessitats fonamentals: sempre la política s’expressa a través de les partides, que juntament amb l’èmfasi burocràtic i les construccions simbòliques constitueixen els eixos de l’acció cultural institucional. I per això, sempre ens toca mirar no pas el monte total si no els repartiments.
Sense la formació clàssica no es pot ballar correctament el repertori modern. A la imatge, coreografies de Merce Cunningham amb escenari d'Eulàlia Valldosera, al Mercat de les Flors
Gastar 0,8% en lloc de 2% no significa res, sempre que no tinguis clar què fer amb el que tens ni tampoc què faries amb el que no disposes. Pensar que una retallada general mereix una resposta generalitzada podria semblar lògic, però és una trampa. I més si el text convocador es llegeixi com un manifest sindicalista de pacotilla. El sector sencer es posa d’acord, quines emocions! Però què dir de l’escenificació de desigualtats i desajustos notables dintre el mateix sector, d’una insolidaritat interna notòria? El clientilisme del CONCA ha fomentat la pràctica de manifestar-se a favor de les retallades als meus companys de professió per tal d'assegurar-me subvencions més generosos. Si s’argumenta que ara no és el moment de discutir les injustícies internes i de les seves classes socials, significa el mateix que dir que ara no es el moment de discutir la política cultural manifestada als pressupostos. És això el missatge?
Per tant, s’ha de preguntar per la patina sindical de la manifestació, per aquesta unió sectorial un puntet corporativista que falseja l’estat real. No per què no pugui ser vàlida una retòrica de conjunt—es per això que aniré a la mani, per la seva retòrica bona, bonica i barata, de la qual em declaro consumidor, amb l'idea que la premsa la tractarà com un missatge clar i contundent—si no per que amaga el debat més important sobre com la política hauria d’expressar-se a través del repartiment financer.
La tasca de la crítica de polítiques culturals és d'incloure les partides pressupostàries com un element important però tampoc únic en el debat sobre orientacions, prioritats i valors culturals. A una pròxima entrada al blog entraré en detall per a assenyalar una dotzena àrees on cal actuar pressupostàriament per a canviar el sentit de les polítiques culturals a Catalunya.