18/9/10

La Vanguardia, tornada a l’ordre

La Vanguardia, tornada a l’ordre

Les bones perspectives d’un retorn dels quadres de CiU al govern de la Generalitat ha tingut un efecte estranyament tranquil·litzador a la redacció de La Vanguardia. Parlem dels últims mesos, nomès. Ja ha tornat a ser el diari d’abans, el que tots coneixem. I és per això que ja ha deixat de ser el diari més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys, al meu parer. I el més curiós: ho ha fet per voluntat pròpia.

És com si al diari sencer es respirés un altre aire, el buf de la tornada a l’ordre, que per altra part crea un ambient entre les pàgines del diari prou conegut entre els lectors anteriors: sempre que el poder fàctic ha pogut fer-se constatar a través del domini polític—reis i caudillos, bisbes i nobles, empresaris i cacics democràtics de pujolisme inclosos—La Vanguardia s’ha esforçat de projectar una imatge distant, gris, seriosa, despreocupada. Es troba més còmode fent aquest rol de difusor de notícies summament avorrit, però d’un avorriment adequat a la capa social i econòmica que pretén representar, on l’avorriment és un estil estudiat, i per tan una virtut derivada de la despreocupació provinent d’estatus i privilegi consolidats.


El diari ha deixat de ser el més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys del tripartit


Però jo trobaré a faltar els titulars amb funció del míssil autoguiat, els articles escrits sense utilitzar tinta ignífuga. I què passarà amb el “Vivir” ataronjat que s’havia convertit en el millor exemple de com la crítica, entesa retòricament, és de dretes?

Sí, a Barcelona la crítica és de dretes, i és tan així que fins i tot una bona part del sector autoproclamat d’esquerres que conec millor—el sector cultural, i especialment el món de l’art—ha abraçat posicions estructuralment idèntiques a la crítica cultural post marxista de generacions anteriors, però lligades a causes atàviques, reaccionaries, retrògrades, del més tradicionals. Una transformació de la crítica apresa dels neocons, potser?

El llegat de l’obertura autocrítica de l’esquerra barcelonina a l’època després del “fracàs” del Fòrum Cultural de 2004 ha tingut l’efecte sobretot d’ensenyar a la dreta com comportar-se a l’oposició. En aquest sentit La Vanguardia es diferencia de manera substancial dels diaris conservadors de Madrid, que operen sota paràmetres d’abans de l’època contemporània.

La Vanguaria en temps de governs convergents no reclamava gaires associacions amb el context immediat. No era un diari gaire detallista, en part per què no tenia pàgines suficients per a justificar l’esforç de concentració requerida per a enfocar amb persistència una realitat concreta. Era—i és—generalista, que no vol dir cosmopolita, fins el punt de ser una mica dilettante. I això és en part també degut a la seva aspiració de mantenir-se com a diari d’influència estatal (és dels pocs diaris del mon capaç de defensar una posició cultural—la catalanista conservadora però refinada en les formes—sense expressar-se en la llengua corresponent).

Tot això explica en part la seva distància notable de la ciutat on es publica. No pertany realment a Barcelona com a conjunt d’espais formant un metròpolis sota qualsevol definició mínimament precisa. Tendeix a menysprear els localismes, fins i tot quan puguin ser il·luminadors. Qui cita per a contrastar a aquesta premissa als apunts barcelonins del pobre Permanyer—un personatge del tipus que ha d’existir a totes les ciutats, i fàcilment reemplaçable, ja veureu—es descreditarà.

Un jove fotoperiodista de La Vanguardia acosa a turistes i prostitutes africanes a la Rambla

És per això que l’atenció prestada als mals i dolors de Barcelona durant aquests anys ha sigut del tot fora de caràcter, fins el punt de caure en contradiccions flagrants. Penso, per exemple, en els reportatges sobre la prostitució al Raval, que no eren més que al·legats racistes i sexistes contra les treballadores sexuals de raça negre provinents de l’oest d’Àfrica (i notablement silenciosos sobre els seus explotadors, sovint del mateix origen). Preocupa a La Vanguardia la prostitució del Raval com a fet social lligat al benestar del barri? Segurament que sí, però per altres raons: com l’empresa més gran i amb més història al casc antic de la ciutat, cal entendre que és el negoci que durant més temps i amb més quantitat ha donat feina a les prostitutes de la zona. O penseu realment que les sortides afterhours dels redactors de La Vanguardia durant més d’un segle, una vegada tancada l’edició, no ha arribat mai més lluny de Boadas?

Si La Vanguardia té un “constituency”, com diuen dels congressistes nord-americans, no és geogràfic ni tampoc precisament urbà. I no parlo dels seus lectors, botiguers d’arreu i residents dels barris mitjos i benestants, consumidors de salut i educació del més privatitzada possible en temps de la res publica universalitzada. Parlo de les veus que parlen a través de les seves pàgines: dels bisbes catalans i la seva conferència, de l’agenda econòmica de Foment, dels interessos immobiliaris de les caixes. D’una línia editorial sobre temes viàries escrita mot per mot pel RACC per desprès fer “cut and paste” sota la disfressa d’una notícia o article d’opinió. L’únic barri de Barcelona que realment interessa als editors de La Vanguardia és la xarxa social que convergeix durant una setmana cada mes d’abril al village del torneig de tenis Godó.


L’únic barri que realment interessa La Vanguardia és el village del torneig Godó


Durant els governs del tripartit, i sobretot durant l’última legislatura, efectivament un interregne aberrant entre períodes normalitzats de domini liberal-conservador, catòlic i catalanista light, La Vanguardia ha sobreviscut a la oposició. Era com un veler a alta mar que havia perdut els referents de navegació. Però ha sigut aquesta deriva, aquest anar i venir, que l’ha convertit una publicació entretinguda, impredictible, sorprenent.

I no parlo de “Cultura/s”, el suplement que segons insisteixen els entesos, és també el millor projecte cultural dels diaris de tot l’estat. Només diria una cosa: quan fa molts anys anava a Arco per motius de feina, abans fins i tot de l’existència de La Razón o l’auge d’El Mundo, em sorprenia trobar la flor y nata de l’art espanyol amb el suplement cultural d’ABC sota el braç. Com era possible, ens demanàvem, i ens explicaven als innocents provincians d’esquerres que amb temes culturals l’ABC era una cosa diferent, que no tenia res a veure amb la resta de la publicació. Només ara, amb “Cultura/s”, he pogut arribar a entendre la subtilesa de l’argument.

La Vanguardia ha sigut sense dubte el diari més interessant dels últims anys a Catalunya. Un fet degut en bona part al paper antinatural que ha assumit com a mitjà opositor als estaments socialistes governants a Barcelona, Catalunya i Espanya. Antinatural, i per tan dubitatiu, insegur, com si la redacció sencera acabés de sortir de la facultat de periodisme i volgués mostrar, amb gests retòrics sovint forçats, que valgués per la tasca encomanada. Un diari nerviós, insatisfet, cabrejat, i per tan el millor baròmetre del sentiment exageradament exaltat dels veïns de Barcelona.

D’aquí la seva frescura, la seva inesperada joventut. Només així podem entendre la tendència del diari de mostrar cares múltiples, un dia intentant mantenir una línia de crítica responsable, el dia següent submergit en exercicis d’amarillismo del més vulgar. Ha agafat El Periódico, innocent i elemental al seu costat, per sorpresa. Hem pogut ser testimonis d’un experiment periodístic del més fascinant, ja que parlem del període més llarg de la seva història que ha viscut plenament a l’oposició. Un període que ara sembla arribar al seu fi, els últims mesos d'una de les èpoques més glorioses de la seva trajectòria periodística.