Admeto que tot això em molesta perquè tenia una opinió una mica romàntica sobre la revista, i no només perquè vaig contribuir a un parell de guies Time Out de la ciutat als anys 90. Les meves cròniques sobre els museus de Barcelona no s’han superat mai. Entenc que l’esperit de Time Out s’ha perdut no només aquí si no també arreu del món, ara que la marca s’ha imperialitzat. Pateixo per una cosa bonica perduda. Abans el lector de la revista esperava alguna cosa més que “claca” i llepaculisme de l’escriptor de Time Out, qui havia de ser un jove irrespectuós, intel·ligentment escèptic, poc amic dels poders fàctics i humorísticament cínic amb la promoció banal de modes efímeres. Snarky, flip, smart ass, funny as shit. Havia d’estar críticament atent al moment actual. Time Out s’escrivia amb un to distès, desconfiat i un punt xulo quan calia. No era una revista antisistema i de crítica estructural, però tampoc un factor conformista en la banalització de la cultura de la joventut. Una bona part de tot això s’ha perdut.
La mania pels llistats
La versió local de Time Out és bàsicament el líder metropolità de periodisme basat en la cultura de “Listmania”. “Listmania” s’impulsa a Amazon, on la comunitat de persones que fan ressenyes de llibres també ofereixen les seves llistes de favorits. Ja era, quan només existia a Londres, una agenda cultural molt complerta, genial, imprescindible. Un compendi de llistes amb dia i hora, efectivament. Però ara l’afany per les llistes i els ranking s’ha estès per tota la publicació.
La “llistat-mania” és un recurs senzill i entretingut, que consisteix en inventar llistes a partir d’un tema amb ranking inclòs, i ficar el tema a la portada. Encanta als lectors, ja que no hi ha res més fàcil de consumir un tema a partir d’un llistat ordenant, i saber què en pensa els altres sobre una categoria general de consum cultural. Agrada molt als anunciants, que vol dir que agrada molt els agents comercials de l’editorial, que venen anuncis per segments de mercat tractats a la revista en forma de llistats serialitzats.
Desprès els llestos ben enllistats saben que han d’anar la setmana desprès a un dels recomanats entre el 4t i 12é de la llista, més o menys. Anar al primer és mer seguidismo cultural. Apart d’això, ja se sap que la setmana després tots els imbècils aniran amb la revista a la mà als primers de la llista, qui es convertiran de seguida en llocs insuportables plens de lectors acrítics de Time Out. Per això, has de buscar una mica més a baix per a trobar alguna cosa de valor, perquè és possible que els redactors s’han equivocat.
Fem servir el mateix sistema amb el Google: fiquem un tema al cercador i anem directament a la pàgina 3 o 4, per a així saltar els variants de Viquipèdia i les pàgines de marketing descarat. Per les crítiques desafurades sobre qualsevol tema, a partir de la pàgina 8.
La crítica d’art a Time Out: sota el síndrome de Ramon
Com a crític d’art somnio en fòrums adients per la crítica d’art sense pors i al servei de la cultura democràtica, que entenc consisteix en exposar els farsants flamants i els genis possibles al mateix estàndard d’exigència. Penso que una bona part dels crítics viuen amb aquesta ansietat, que es reflecteix en el comentari que es repeteix sovint sobre la manca de revistes o publicacions on es pot exercir la crítica amb llibertat.
És veritat: no tenim ni els crítics catalans ni els espanyols—sóc canadenc de nacionalitat però català i espanyol en sentit gremial—un fòrum i format compartit on es pot parlar amb certa legitimitat pública de temes artístics del nostre entorn. Aplaudeixo els esforços de persones irritablement constants com la Rosa Olivares, abans amb Lapiz i ara amb Exit, però tinc la sensació que sempre l'ha dominat el “buenismo”, un esperit de proteccionisme al pobre idiota que fa d’artista a Espanya que no estava i encara no està preparat per que li critiquen intel·ligentment els artefactes que amb nom d’art manufactura.
A la vida, va dir el buda, cal saber patir perquè la vida és patiment, però el que llegeixen els artistes espanyols sobre la seva obra gairebé sempre agrada, no els fa patir; així que això no és vida, i els artistes espanyols no són gaire budistes.
El tema fins i tot em provoca un grau de nostàlgia, ja que recordo l’època dels meus primers escrits espanyols a la revista Arena com una arcàdia tristament perduda. I admeto que a aquestes altures el sentiment ja no té sentit, almenys des de que s’ha consolidat aquest format del blog que permet a cadascú escriure exactament el que vol amb plena llibertat i enviar els resultats a tothom, per a així recuperar l’essència de la cultura crítica sense embuts ni impediments editorials. Només fa falta un bon mailing i tenir sort amb els lectors.
Però el sentiment persisteix. No tenim gaires fòrums adequats a Catalunya per la crítica d’art, ni als diaris, ni a les revistes, ni tampoc a la xarxa. Som molt crítics de vegades, però en privat, de la mateixa manera que l'Aznar murmurejava el català (un exemple: crec que el projecte dogmàticament gauche faux del MACBA sota en Borja-Villel no agradava a molta gent, però el sentiment s’articulava només tímidament i normalment en petit comitè al llarg d’una dècada llarga). Durant molt temps tenia la sensació que només a Papers d’Art o de quan en quan a algun diari (durant un temps a l’Avui, molt abans a El País, ara de vegades al suplement de La Vanguardia) es podia trobar una crítica ponderada amb llibertat i sense autocensura.
El compromís principal ha de ser amb la societat, que vol dir amb una comunitat de lectors tant imaginaris com reals, que requereix pautes i models per a pensar la cultural críticament. Ara la iniciativa de A-Desk s’aproxima a un nivell bo, respira alguna cosa diferent, i apart d’això dóna oportunitats a escriptors més joves que necessiten provar-se sense sentir-se vigilats pels popes que s’emmascaren com a redactors en cap de la secció de cultura de torn.
Òbviament, no parlo de fòrums de caràcter més acadèmics. Si no hi ha més projectes semblants amb ganes de dignificar la tasca crítica, mantenint-se fidel al valor de la independència i la necessitat de desenvolupar una crítica cultural democratitzant, doncs és culpa nostra. És culpa de persones com jo. Ja sabem com hem callat per a preservar les bones relacions públiques en un mon massa petit i pobre per a permetre la dissonància real.
L’art a Time Out
Per això no és gens just que em cebi amb la crítica d’art estel·lar de Time Out, Natàlia Ramon. No és culpa seva. No la conec, i ara s’enfadarà amb tot això i no la podré saludar. Algú, es suposa el seu redactor o potser un avalador dintre del consell, ha decidit que ella serà la ploma principal de les crítiques d’art setmanals. Escriu sobre llibres també, i sap una mica més sobre el tema (aquí no m’hi fico), ja que no es dedica únicament a explicar-nos les obres de Vázquez-Figueroa o Sue Grafton, o iniciar-nos en els secrets de la literatura sud-americana a través de Papelucho. Suggereix que amb la literatura sap diferenciar entre popularitat, qualitat i experiment. Amb l’art contemporani és tot el contrari, i el lector pateix les conseqüències.
Si no té coneixements sobre l’art contemporani, si les seves cròniques demostren una ignorància gairebé total de les problemàtiques que l’emmarquen, si és capaç d’escollir sistemàticament la mostra més irrellevant de la galeria més cutre, doncs no és culpa seva. Ella ho fa, i ells ho publiquen. Ja sabem que això passa a molts mitjans de difusió àmplia, i ho acceptem, tot i que realment no hi ha dret. El Periodico, per exemple, té un projecte editorial que no inclou res interessant sobre l’art (només quan es tracta de parlar d’una polèmica al voltant de polítiques culturals s'hi fiquen una mica). Com molts altres mitjans, promouen l’analfabetisme visual. I tots els diaris, sense excepció, tracten a l’art com el germanet tontet del sector cultural: d’una obra de teatre, un muntatge al Liceu o una peli—fins i tot catalana—es pot dir pestes, es pot posar un 3,5 sobre 10, però a l’art s’ha de protegir com un minusvàlid, un marginat o una espècie en vies d’extinció que no pot anar pel món sol sense bodyguard, sense un embolcall protector.
Així que la Tubau i la Hurtado—sobretot aquesta última, que té certa idea—es dediquen a dir quatre paraules en columnetes indignament curtes sobre exposicions amb certa contundència d’autors que tenen alguna cosa a dir (Muntadas, Kiki Smith), i deixen a la Ramon a escriure bajanades sobre alguna obra proto-nefasta presentada per una galeria de quadres souvenirs insignificants (no sé què ha passat aquesta setmana, ja que han deixat la Hurtado fer l'article llarg, i la Roman ha escrit sobre Antoni Solà, para más inri). O d’una fundació sobredimensionada, com la Vila Casas a Can Framis, que és un monument al principi que diu que els diners no poden comprar el bon gust (“Caminar pel que avui es diu 22@ és una experiència visual irrepetible”, resa la crònica més inconscient de la setmana). Vila Casa no entén més que Fran Daurel, però suposo que té més diners, més temps i és més hàbil alhora de comprar complicitats. Entenc que és capaç de censurar als professionals si arriben a conclusions que no superin la seva mirada estreta. La seva col·lecció té alguns autors molt correctes i fins i tot alguna obra bona (probablement sense voler), però en general fuig del valors més bàsics de l’art contemporani de les últimes dècades, i és d’una mediocritat llampant.
Crec que la Ramon, o els seus redactors, pensen que fa una feina entre alternativa i culta, una pretensió ridícula que fa que la ferida oberta dolgui més encara. Per descomptat, de vegades s’equivoca i parla d’alguna cosa important, però això, ho fa per error. Tots els mediocres tenen dret a errors feliços. Però ella és com altres periodistes contractats per altres mitjans amb el fi d’insultar la intel·ligència dels lectors: té por de l’art actual, la incomoda, es veu superada per les qüestions que planteja, no se sent gens segura davant els seus reptes.
Per una ciutat que sí té coses de mèrit al mon de l’art contemporani, on individus i col·lectius treballen amb molt criteri, no aprofitar el fòrum excel·lent que hauria de ser Time Out és una llàstima.
L'obra relacionada amb el menjar de creadors d'aquest país com en Miralda o en Martí Guixé (cliqueu pels links) supera la reflexió d'en Adrià, i de lluny. En tots dos casos trobem una reflexió teòrica més treballada, una complexitat formal més interessant, una atenció al context i a temes socials de més abast. Obren un espai de debat ple d'equívocs, més brut i més interessant. Si em dius que ho has passat millor al restaurant d'en Adrià? I jo a un bon partit de futbol o a Primavera Sound, de què parlem?
Recordo una anècdota de la participació d’en M. Guixé a un congrés a Donosti, “Transakzio Denbora: The Timing of Transaction” (2003), en preparació per Manifesta 5 l’any següent. Guixé va proposar que els millors bars de la ciutat facin boles amb un miniprimer dels seus tres pintxos més populars o de millor qualitat, per a així poder crear “El pintxo de la cumbre”. Els cuiners, com era d’esperar, hi varen negar. En una entrevista amb Guixé a un diari de la ciutat va sortir el comentari: “A Arzak s’hauria de poder menjar malament.”
Una carta recent al director de El País (escrit per un cuiner, ara no trobo la referència) va expressar una idea semblant. Adrià no fa art, ja que no seria capaç de servir un menjar dolent, fastigós. La experiència també són les experiències desagradables. Fa molt temps que l’art ha abandonat els cànons burgesos de la bellesa, mentre Adrià encara treballa dintre els seus termes.
Insisteixo: l’art podria ensenyar a en Adrià algunes coses sobre el significat del menjar. Agafem un exemple de l’historia d’art espanyol.
Penso en Murillo, en el quadre San Diego de Alcalá dando a comer a los pobres, de 1646.
És un quadre que serveix per a reforçar la institucionalització de la pobresa durant la Contrarreforma, a la vegada que destaca el paper dels Franciscans que es dedicaven a tasques de caritat. San Diego resa; al seu voltant uns nens d'aspecte saludable i ben vestits també resen mentre miren el sant; els pobres, morint-se de gana, amb mirades desesperades, esperen el senyal. Un senyal que no arriba mai. Com els plats de Ferran Adrià a la Documenta.
San Diego representa Ferran Adrià.
Els pobres són els visitants de la Documenta. Aguanten els seus plats buits amb impaciència.
La mare i el nen gras que miren a la cara transfigurada del sant són els comissaris.
Ningú pot tastar l’aliment mentre el sant miri el cel. De l’olla surt l’olor del menjar, l’aroma d’un aliment que només existeix com a fum difós a l’aire. Un aroma que embogeix la multitud.
Sublimació d’en Adrià a la Documenta.
El Plenari
El Consell de les Arts (Part II)
He rebut molts comentaris sobre l’article Què Votem? (7 de juny), potser més que he rebut mai per un escrit meu (que no diu gran cosa sobre les meves virtuts com a crític d’art, fet que em deprimeix una mica). I com passa sovint, els que diuen estar d’acord de vegades ho estan per raons alienes a les meves, mentre trobo que estic en sintonia amb els que discrepen d’alguns dels punts exposats (en aquest sentit us animo a llegir el comentari de Florenci Guntín (cliqueu pel link) que s’ha publicat després de l’article original).
La resposta d’en Florenci m’ha animat a repassar els documents importants dels últims anys, així com mirar amb més atenció als models d'Arts Council existents al mon.
M’ha tranquil·litzat trobar que el nou Consell de les Arts serà un “ens de dret públic amb personalitat jurídica pròpia”, amb una estructura semblant a una empresa pública. Això és important, ja que acosta el model català als altres models que es troben al mon.
El problema, a partir d’aquí, és definir el paper de la “junta directiva” (el que s’anomena El Plenari al llei catalana, la votació pel qual he criticat) d’aquest ens. A la majoria dels països, regions o ciutats amb un Arts Council, els directius o membres del plenari tenen un paper limitat, amb certes obligacions legals, i de vegades gairebé de representació simbòlica de la institució en qüestió, com podrien ser els patrons d’un museu o un teatre públic. I això és bo, perquè assegura que l’agència, institució o empresa pública que és l'Arts Council no sigui subjecte a una influència excessiva pel part de persones nomenades pel polític de torn. Redueix la possibilitat d’alts i baixos i girs inesperats dintre de l’entitat.
És una forma de control intern que reforça el principi d’independència d’un Consell de les Arts (per això s’ha parlat del “double arm’s length”, que l’entitat sigui fora del control dels polítics, però també lliure de pressions negatives pel part dels seus directius i dels creadors mateixos). De la mateixa manera que el consejero delegado d’un grup de mitjans de comunicació no hauria d’interferir en les tasques dels redactors i periodistes d’un diari del seu grup empresarial, o un patró d’un museu no hauria d’intervenir de manera decisiva sobre la programació de l’equip tècnic d’un museu, el directiu d’un Arts Council es dedica a qüestions més generals, de la panorama més àmplia.
En la majoria dels casos els directius són persones del mon de la gestió (i no sempre cultural: als EEUU el president de la NEA és un ex-directiu d’una empresa de crispetes que ara escriu poesia, mentre a Irlanda la presidenta del Council va ser directora d’un centre per dones violades) o de prestigi honorífic (una ballarina jubilada presideix el Canada Council), nomenades pel polític o parlament corresponent. És freqüent que siguin políticament afins al partit que els esculli (això, senyors, és inevitable, digui qui digui el contrari). Es reuneixen un parell de cops a l’any –d’entre 3 i 20 dies en total– amb una agenda que sovint inclou un programa cultural.
De vegades es reuneixen fora de la capital per a conèixer millor la situació cultural d’una part del país. Aproven les decisions sobre subvencions i els comptes de manera gairebé automàtica (al NEA de l’USA els directius dediquen un total de 70 minuts a l’any per a aprovar subvencions!), tot confiant en la bona feina dels molts tècnics que treballen per a implementar els objectius de l’entitat (un Consell de les Arts de la dimensió que farà falta a Catalunya tindria una plantilla d’entre 60 i 80 persones, sense comptar amb les 200-300 persones del sector cultural que formarien els jurats, les comissions d’assessors i els equips d’investigadors). En alguns casos ser membre del consell és un càrrec voluntari, ja que no reben cap sou, només dietes i despeses.
Alguns podrien pensar que La Plataforma de la Cultura ha apostat per una “junta directiva” (El Plenari) de caràcter fort i amb coneixements, per a poder tenir un paper decisiu. Podria funcionar, però és una aposta arriscada, i poc convencional. Els càrrecs són de llarga durada (4 anys amb possibilitat de repetir 4 anys més). A diferència de la majoria de les juntes dels Arts Council del mon, no s’ha pensat escalonar els nomenaments, per a poder fomentar la renovació interna sobre la marxa (en alguns casos n’hi han directius que serveixen per períodes de menys temps que altres).
Si aquest és el model, i si es compleixi la proposta núm. 6 de l’Acord del Castell de Sant Boi (2004) –“Els integrants s’hi dedicaran de forma exclusiva i estaran degudament remunerats”– hauríem creat el consell de les arts més jeràrquic i vertical, amb menys participació compartida en aspectes executives, i amb la “junta directiva” més intervencionista de tota la història dels Arts Council. Algú em pot assegurar que això no serà el cas?
D’aquí la meva preocupació per l’èmfasi exagerat de la Plataforma sobre el “consell del consell”, amb la promoció d’aquesta votació. No és que el sector cultural no pot tenir un paper alhora de decidir la seva composició; és més bé que representa un enfocament enganyós que fa més difícil promoure aspectes del funcionament real del Consell de les Arts que seran de més importància i impacte pel sector. Faci el que faci el plenari, siguin quin siguin els seus integrants.
És aquest enfocament equivocat que ha fet que una bona part del sector, la majoria de tercers i alguns ajuntaments hagin confós un “consell de les arts” amb un consell de persones amb tasques d’aconsellar. A tot cas, em quedo amb el compromís de l’Ajuntament de Barcelona d’equiparar el seu projecte per un Consell de les Arts al model que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya, tot salvant les limitacions legals. Dit això, cal recordar que són moltes les regions i ciutats del mon que tenen un “Arts Council”; als EEUU i a Gran Bretanya existeixen fins i tot als comtats. A Finlàndia, apart dels consells sectorials, n’hi han consells per 13 regions diferents (cliqueu pel link) –la àrea metropolitana d’Helsinki inclosa- i Finlàndia té una població de només 5,3 milions de persones. En comparació el model escollit per Catalunya és radicalment centralista, fet que esperem que es pugui canviar.
Dit tot això, potser m’hauria de disculpar davant els membres de la Plataforma que pensen que no he representat correctament la seva activitat. Segurament han treballat amb transparència i amb processos democràtics, tot i la opinió bastant estesa que existeix una distància i manca de comunicació entre les juntes i els gestors de les entitats culturals i els seus socis. Sobretot, haig de reconèixer que al mes de gener d’aquest any, quan es començava a parlar d’aquesta votació, la Plataforma deia clarament que era per definir “la llista de candidats al Plenari”. El problema és que no s’han esforçat lo suficient per a fer pedagogia sobre la diferència entre el Plenari i el Consell de les Arts, i com a conseqüència han perdut una oportunitat d’or.
Un apunt final: m’agradaria veure quin percentatge del pressupost total del CACC es dediqui a programes culturals, i quin percentatge a la gestió de la mateixa entitat. És veritat, ja he defensat que cal que tingui una estructura forta i horitzontal. Però crec que seria bo aplicar un barem del tipus que s’apliquen per a determinar si una ONG té una gestió responsable.
Ofereixo un exemple tret del web (cliqueu pel link) del “Conseil des arts et des lettres” de Québec, el model més pròxim al nostre. L’any 2005-2006, d’un pressupost total de 73,5 milions de dòlars canadencs (51 m. €), el “Conseil” va destinar $57,9 milions a subvencions a entitats culturals i $8,9 milions a subvencions a creadors professionals, per un total de 66,8 milions. Això significa que del pressupost total del “Conseil” es gastava menys d'un 10% per a fer funcionar l’entitat, amb més d'un 90% dedicat a subvencions.
Però siguem generosos. El Consell de les Arts nostre ha de tenir com a objectiu complir amb aquest principi de 10/90 també, però un 15/85 no estaria mal per començar. Que qualsevol distribució del pressupost que sobrepassi un 20% de despeses internes –urpes d’irascibilitat grollera– rebi aquest nom: Leviatà.
