9/6/20

Els núvols de tempesta del segle XXI

Jeffrey Swartz

Tots passàvem les primeres setmanes del confinament cercant un espai obert al cel, un balcó o terrat per aproximar-me a l’aire lliure. Durant aquest període els fenòmens de núvols sobre Barcelona em semblaven particularment espectaculars, amb una varietat de combinacions en metamorfosi constant. Una tarda d’abril, després de les pluges del dia anterior, un seguit de petits estratocúmuls negres s’enfilaven des del mar, ben separats, en direcció Montserrat, acariciant el cim de Montjuïc al seu pas (“cim” no és un terme que s’aplica habitualment per turonets com Montjuïc, però sovint el núvol fa la muntanya).

No puc comprovar la hipòtesis, però la idea és que la baixada de contaminació atmosfèrica ha tingut efectes directes sobre el cel de l’àrea metropolitana. Hem vist taurons per la costa, senglars per la Diagonal, i l’aire sembla més fresc i viu, però són percepcions subjectives. El que fa que el cel de Barcelona sigui habitualment homogeni—em baso en la mateixa ciència vulgar que ens ha convertit tots en epidemiòlegs amateurs—és l’efecte unificador de la humitat atmosfèrica absorbida per partícules fines, com les de les emissions de gasoil, el que estén la calitja d’un rovell refractat per tota la ciutat. S’afegeix el factor de l’escalfor generada per la maquinaria urbana, amb l’asfaltat i els sistemes de calefacció encalentint l’aire amb uniformitat, mentre es radia tot cap a munt. Un cel monòton. Els experts diuen que els nivells baixos de micropartícules, naturals o no, poden afavorir la formació de núvols, mentre que les metròpolis altament contaminades neguen les condicions bàsiques de la seva creació (sobretot la formació dels cumulonimbus), tot anul·lant el moviment desinhibit de corrents d’aire de temperatures variades, que accentuarien la nuvolositat.

Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès

No puc confirmar si aquests mesos han sigut beneficiosos pels núvols barcelonins. He passat més temps que mai al terrat del nostre edifici, o passejant pels perímetres del castell de Montjuïc; no tinc un punt vàlid de comparació, i això que visc a Poble Sec des de fa dècades. És possible que sigui un fenomen específic de la primavera: aquests mesos més plujosos normalment produeixen més diversitat de núvols, amb dies agitats després de fronts més benèvols, tempestes malhumorades que baixen del nord-est, pluges intenses, i tornar a començar. Ja que passo sovint per la muntanya amb cotxe, puc constatar que la vista de Montseny des de Miramar és més espectacular cap a finals d’abril, quan el cel cristal·lí després d’una tempesta reveli l’última nevada lluenta sobre les costeres dels tres cims.  

Per mesurar correctament l’efecte del confinament sobre els núvols de la ciutat, els estudiosos els haurien d’haver documentat durant anys—tot i que dubto que a algú li pugui interessar la freqüència estadística de un cirrocúmul per dia i lloc (que sí tindria sentit si es tractés d’ocells, com demostren els censos dels ornitòlegs). Tampoc es podria repetir el que feia en John Ruskin durant els cinquanta anys previs a la seva conferència famosa sobre el núvol de tempesta del segle XIX (“The Storm-Cloud of the Nineteenth Century”). Ara tenim planímetres; Ruskin feia servir l’ull, exercia les seves habilitats d’observació, que defensava com a fiables i científicament precises davant del seu públic, reunit a la London Institution l’any 1884. Els assistents pensaven que el títol es tractés d’una metàfora, que d’alguna manera el núvol de tempesta representaria un missatge polític ("el vent de la revolució bufa, la tempesta està a l’horitzó”,  escrivia Alexis De Tocqueville, poc abans de les revolucions del 1848). En canvi, Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès, amb el predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol, el resultat de la combustió de fuels com el carbó per la indústria i la calefacció.




                                     John Constable, Clouds, 1822

Ruskin escrivia un dietari sobre el cel durant dècades, i citava d’ell directament durant la conferència, amb descripcions més ajustades al seu perfil com a crític d’art que a qualsevol manual de meteorologia. Ruskin els descriuen com a pinzellades, amb ombres, efectes difusors i una rica paleta de colors; abans, a Modern Painters, ja havia descrit un fenomen de nuvolositat, associat amb pluges matinals, que segons ell ni J. M. W. Turner sabria pintar. S’ha opinat amb raó que els cels que distingeixen els quadres d’en John Constable i el mateix Turner, pintors de la primera meitat del segle, no haurien sigut possibles amb les atmosferes carbòniques que venien després. Pintura, i geografia política. Existeixen recerques interessantíssimes que demostren la connexió entre la lectura d’escrits de geògrafs anarquistes com Kropotkin o Élisée Reclus i la representació alterada de fenòmens naturals als paisatges dels neoimpressionistes.

Cap altre pensador ha escrit tan sobre el cel i els núvols, amb aquesta unió de ciència popular i estètica (Ruskin tenia altres temes predilectes, com ara les taques d’ocre creades pel ferro oxidat). A un article recent, Albert Ventayol argumenta que els Inuit no tenen tantes paraules per la neu com es diu popularment, de la mateixa manera que pels catalans, “si no treballem en l’àmbit de la meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols segurament ens diu ben poca cosa.” La frase em sobta; jo sí conec la majoria de noms de núvols, els tinc memoritzats des de que els vaig aprendre al col·legi—assentat a classe a Vancouver, els veia cada dia per la finestra, just arribats del Pacífic, l’acompanyament principal del meu somiar despert (pel contrari, mai ens ensenyaven cap paraula de les llengües indígenes canadenques, com seria el inuktitut dels Inuit). Ruskin no utilitza gaire els termes precisos pels núvols; però el que realment sorprèn és que no esmenta el carbó ni un sol cop. La combustió del carbó era prevalent a Londres i a tota Europa durant els últims dos terços d’aquell segle i entrat el XX, quan es reemplaçava paulatinament pels sistemes de gas.

La imatge literària de la boira de Londres té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

Els historiadors del clima que llegeixen a Ruskin a l’actualitat valoren la seva precisió, asseguren que les seves descripcions corresponen a condicions versemblants. Alguns l’elogien com a pioner de l’ecologisme (Reclus, segurament, era un altre). És curiós, pel contrari, que Ruskin atribueix els canvis observats al “fum” o al “sutge”, o bé parla metonímicament de les xemeneies industrials que l’escopien; tot això ho contrasta amb les condicions que havia observat prèviament, a la seva joventut; o ocasionalment, en dies excepcionals; o bé per la capa atmosfèrica per sobre de la boira sulfúrica que sufocava a Londres, un contrast que percebia des de l’última planta de la casa del seu pare a Herne Hill, a prop de Brixton. La imatge literària de la boira de Londres—a Dickens, a Conan Doyle, o la ciutat que visita el compte Dràcula de Stoker—té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

L’assaig de Ruskin es reconeix com a clàssic primerenc de l’ecologisme, tot i la manca de construccions argumentals que ara tipificarien el camp. Una de les diferències més clares és que Ruskin no fa propostes concretes per canviar les coses, i sembla dubtar de la nostra capacitat d’alterar el paradigma. No és derrotista, és nostàlgic, una característica compartida per bona part del primer socialisme britànic. Prioritza la resposta moral individual: “Tant si podeu afectar els signes del cel com si no, podeu canviar els signes dels temps. Tant si podeu fer tornar al sol com si no, podeu tornar amb seguretat la vostra alegria i la vostra honestedat.”

A Ruskin li preocupa la dignitat del individu, la integritat del nucli humà fonamentalment lliure, no pas esclavitzat; per això defensa el treball no-alienat davant d’un capitalisme industrial monòton i uniformitzant. Denuncia l’escletxa entre la modernitat i les virtuts de la naturalesa, però es centra en la capacitat del individu per respondre-s’hi: “És possible que no pugueu dir als vents: "Pau; estigueu quiets", però podeu deixar la insolència dels vostres llavis i la molèstia de les vostres pròpies passions.” El plantejament de Ruskin és una mena de mindfulness social-cristià. Avui dia no aniríem gaire lluny amb aquesta manera de tractar la crisi atmosfèrica, ni tampoc sabrem resumir els reptes en un símil tan rude com el núvol de tempesta, fosc i solitari. No tenim un únic símil pel desastre, si no molts, i en evolució constant: de fet, el desastre supera els símils. Com ens recorda constantment la Thunberg, no tenim altre opció que llegir el Informe IPCC i “stand behind the science”, el que implica un esforç hercúlia de documentació tècnica, complement necessari de la dedicació activista. 

Tan clar com la nuvolositat variada del cel barceloní, en el contrast entre 2019 i 2020 hem vist com els governs i els seus ciutadans l’han trobat molt més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models predictius dels climatòlegs, que avisen d’un punt irreversible de no retorn en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos però el segon té més base econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.  

24/3/17

Cartografía de la anarquía. Artículo a BCNMes

En el número de marzo de la revista BCNMés aparece un artículo donde me acerco al tema de la presencia y realidad de la anarquía actualmente en Barcelona. El trabajo, de naturaleza periodística y necesariamente abreviado, lleva el título "Anarco-Atlas. Cartografía viva de la anarquía". 



Portada de la revista BCNMés, mes de març. Portada de amural.info

Está disponible también en papel, en los puntos de distribución que se encuentran a través de este link:
http://bcnmes.com/puntos/

El artículo se dedica en buena parte a preguntar por la terminología de la anarquía, su sentido como etiqueta, además de sus muchas formas paralelas y simuladas, explícitas y implícitas. Considero algunos vínculos históricos, reflexiono sobre la ocupación, introduzco el tema de la cooperación y las cooperativas, para acabar con la imagen de Las Kelly, las camareras de piso en lucha a través de esta organización auto-gestionada ejemplar. 

A continuación ofrezco una sección del texto, en conversación con personas activas en la ocupación de viviendas dentro de un marco de activación política.

En años recientes me he dedicado al tema en mis artículos especializados, en revistas diversas, además de mis investigaciones académicas, con el trabajo del Máster reciente sobre la anarquía entre los artistas neo-impresionistas. Además, durante dos años he impartido una asignatura sobre el tema de "Anarquía y cultura", para créditos de Ciencias Sociales, en la Emily Carr University of Art and Design, de Vancouver. En otra entrada espero poder explorar el sentido y las preguntas a considerar a la hora de enseñar un tema tan rico pero complejo.

Una de los temas que más me ha interesado durante estos años es la cuestión de cómo se plasma una posición ideológica y ética en la práctica artística y cultural. Por supuesto, plantear la manera de expresar una teoría amplia y compleja de carácter político y social no es fácil. Las formas estéticas no siempre asumen una identidad correspondiente, por lo que otras cosas --como las estructuras colectivas-- a lo mejor tienen que estudiarse en función de las estéticas de sus procedimientos y maneras de estar juntos. 

Es claro que las ideas no se mueven en dirección única y sin fisuras hacia las acciones y los comportamientos, como si estos últimos fuesen meras expresiones fiables de la intención surgida del pensamiento. Esta problemática se ve aún más en el caso del anarquismo, que no suele obedecer a una metodología estructurada verticalmente. Más bien, la anarquía es una de las posiciones político-sociales que más tiende a defender una relación simbiótica entre la teoría y la praxis. Además, es un caso a estudiar en cuanto a su voluntad de enfatizar el aprendizaje a través de la acción, preferiblemente conjunta.


  ¿En precisamente qué categoría deberíamos colocar una calçotada libertaria?

En el marco actual de prácticas anti-sistema, activismos anti-autoritarias y de voluntad de renovación de todos los paradigmas dominantes de la vida contemporánea, la anarquía propone la crítica más extensa y más completa de todas, más allá de la cuestión de sus debilidades ante las opciones más pragmáticas (o sea, de continuidad estructural). Aún así, su propio carácter le impide presumir de la profundidad de su análisis de la actualidad, además de tener un nombre que todavía suscita suspicacias y tiende a reemplazarse a la primera oportunidad. Así que la anarquía procede con humildad y eufemísticamente por los espacios de encuentro y conflicto donde pretende incidir, sin querer manifestarse como un marco rígido o dogmático de cambio radical. 

A continuación ofrezco un fragmento del texto:


[. . .] El anarquismo es más visible, pero no todo el mundo está dispuesto a “salir del armario”, una idea que defiende Iru Moner, de la Asamblea de Vallcarca. Moner señala la tendencia de algunos militantes de llevar una doble vida, sin explicar sus convicciones a sus familias o en el trabajo. El hecho de defender a una opción anarquista podría exponer a uno a la persecución, pero también llevaría a un mayor entendimiento de sus postulados y la desestigmatización.
Las condiciones, además, han cambiado, explica Moner, en parte por las subidas constantes de alquileres y el acrecimiento de las economías de subsistencia provocadas por la crisis. “A raíz de la crisis de 2008, todos estos conceptos que antes sonaban a marcianos —‘estáis locos’, ‘sois anarquistas’— han cogido fuerza.” En las asambleas de barrio, insiste, “no se prejuzga a las personas por el hecho de utilizar un sitio que no es su propiedad legal”. En Vallcarca uno de los objetivos compartidos es de defender la integridad de lo que queda del casco antiguo, un núcleo en parte ocupado, además de resistir la gentrificación del barrio. Es cada vez más habitual escuchar a los vecinos de Barcelona referirse a la violencia de los desahucios, consentidos por el Estado, para así defender el derecho de un CSO de resistir contra el desalojo, como ocurrió con Can Vies en 2014. 
Con todo, los mismos okupas desmienten que la ocupación es ahora más fácil que antes. “Todavía hay desalojos. Cuando ves a aquellos Mossos, con lo grandes que son, aparecer a la puerta…” La frase es de una persona que no pagó alquiler desde 1995 hasta el año pasado. Lo que sí ha cambiado es que antes de la crisis la ocupación fue la cara más visible de la resistencia contra la economía especulativa. La burbuja inmobiliaria y las consecuencias de su colapso han acabado por dar la razón a los okupas para muchos conciudadanos [. . .]

24/3/16

Barcelona Speed, in BCNMés

More Jeffrey Swartz Shibboleths on Barcelona, in BCNMés 


ENG
Now online the most recent article of my series "Shibboleths", in BCNMés, the trilingual monthly magazine published in Barcelona. In "Shibboleths" I reflect on dominant dogmas and clichés of Barcelona and Catalan culture and society. 





For Shibboleths #7, just how fast is Barcelona: Speed: fleet-footed and frenetic or sluggish and slow?

ESP
Nuevo artículo online sobre los lugares comunes de Barcelona, en inglés en la revista BCNMés. Sobre la velocidad de Barcelona.


“To every outworn shibboleth…he clung with fanatic tenacity.”

Robert Boothby