Apunts de Vancouver L’estiu real es resisteix, i faig aquests apunts des de Barcelona, a on he tornat desprès d’haver passat un parell de mesos de l’estiu formal donant classes a l’escola d’art Emily Carr, a la meva ciutat natal, Vancouver. Economia, ecologia, i el millor de Canadà.
L’economia (i els empresaris d’aquí)
De les moltes coses que em pregunten sobre la situació a Vancouver—els Vancouverites no em demanen res sobre Barcelona, crec que per motiu d’un complex d’inferioritat cultural—els més insistents tracten de l’economia. Clar, si les coses no van gens bé aquí, potser allà no és el cas, potser sí queda un país del món desenvolupat que es resisteix la davallada.
Vancouver tal com és: gratacels, neu a l'hivern i la llum de capvespre
O almenys es vol que sigui així. Si les coses no anessin bé a Canadà seria una llàstima pels interlocutors d’aquí i d’altres indrets, ja que obligaria a deixar de pensar en Canadà d’aquella manera tan idealitzada. L’idea del nord, de la que parlava Glenn Gould, una idea d’un espai més enllà de nosaltres que uneix tot el que no correspon a la nostra realitat. Que ens parlar amb optimisme des de la fredor. I per contrapunt.
De vegades penso que Canadà funciona com a reserva ideal per a moltes realitats esquerdades i enverinades a la resta del món, un altre necessari que preserva la necessitat dels no-canadencs d’imaginar el país a la seva manera. Què vol dir imaginar Canadà? Normalment s’imagina un país pròsper, tranquil, una societat amb l’engranatge de la cultura humana ficat en les dents de la naturalesa, i la natura prepotent xulejant als humans. Un país sense successos ni incidències ni entrebancs, una mena de no-res però del tot necessari. Un avorriment modèlic.
Em demanen sobre l’economia i tinc la resposta preparada: va bé, però molt bé. Fa un parell de dècades els governs canadencs van pactar el control pressupostari, que juntament amb un model bancari de baix risc ha sabut resistir els corrents desreguladors dels EEUU. El conjunt de mides ha salvat el país, pressupostàriament parlant.
Salvats pels Conservadors i Liberals, parlo dels partits que reparteixen el poder nacional des dels orígens. Desprès, cal recordar els recursos naturals abundants però ara destinats als nous mercats, als països emergents, sense dependre que la superpotència veïna encarregui més casetes de fusta per les seves urbanitzacions tipus Edward Scissorhands.
Fotograma de la pel·licula Edward Scissorhands
Un exemple: els bars i restaurants estan plens, però plens d’empleats. I també passa a les botigues i als negocis, a les universitats i amb les oficines governamentals i a les biblioteques. Si a un restaurant de Barcelona tens un maître i dos cambrers, per un negoci semblant a Vancouver tens 5 cambres, un maître i un parell més de hostesses que voletegen entre taules com a papallones amb l’únic fi d’omplir gots (amb aigua d’aixeta) i repartir complicitats. Aquí els empleats van de cul, no et miren mai a la cara, el suor impregna els vestuaris, tu calles ja que seria de mala educació exigir-los res, ja tenen suficient amb fer arribar el que han demanat a la taula. Allà vaguegen entre comensals, et pregunten constantment i t’empastifen de mirades alegres.
Passa el mateix a les botigues, a les oficines governamentals, sembla ser que únicament als grans magatzems i a les benzineres d’autoservei les coses són com aquí, amb manca de servei, espais fantasmals on et deixen genialment tranquil i et pots abstreure.
La meva conclusió és que té a veure amb quans diners vol guanyar l’empresari o proveïdor del servei. Que té a veure amb el grau de cinisme i avarícia en relació amb el producte.
Però anem per parts. Hipòtesis possibles:
Primer-- allà l’economia va bé, tenen més diners, els restaurants estan plens, i per això tenen més empleats. La resposta estàndard. El problema amb la teoria és que quan les coses anaven bé aquí tampoc tenien més empleats, anaven igual de mancats, feien el que podien, més diners no significava millor servei.
Segona possibilitat-- allà els salaris són baixos al sector de serveis, per això poden contractar més. Però no és veritat: a la regió de la Columbia Britànica (BC) el sou mínim és de 8 dòlars la hora, per sobre dels 1300 dòlars al més, potser uns 900 euros; és un dels SMI més baixos de Canadà. I ara el govern dels Liberals del centre-dreta de la regió han anunciat que el pujarà fins a 10 dòlars l'hora, un 25% més. Guanyaran uns 1200, doncs, els que penquen pel salari mínim, sense incloure les propines.
Tercera possibilitat-- a Canadà cal donar més servei per què els clients ho exigeixen. I és veritat, el servei a les persones és essencial i si no el poses no tindràs clients, et deixaran de seguida. Amb aquest comentari podem assenyalar la manca d’hàbits de consum exigent a aquest país: la passivitat del consumidor català és remarcable.
Quarta--Però hi ha una altre explicació que m’ha vingut al cap, desprès de revisar les possibilitats: que a Canadà han de donar més servei per a mantenir els clients contents, i com a conseqüència els empresaris treballen amb marges més limitats al seu favor. Amb menys marge, no elimines empleats, fas que el negoci sigui més eficient, treballes el marketing, fas innovació tecnològica a sobre de la logística. Però no volia dir això, és clar, no interessa elogiar el negoci canadenc.
Volia dir: a Espanya el marge de benefici pels propietaris de negocis sembla ser més alt que a Canadà, ja que mantenen oberts negocis amb un mal servei i els empleats treballant fins el límit i mal pagats sense cap més justificació que mantenir aquests beneficis exagerats. Abús empresarial notable. I pugen preus enmig d'una crisi monumental. Ningú els exigeix més, els turistes venen igualment, fins i tot la merda es pot vendre—penso en els forns de pa de bollos industrials que han aparegut últimament, un escàndol de consum fàcilment vendible.
Si és així, si tinc raó, doncs podríem concloure que una de les raons bàsiques per el nivell d’atur a Espanya és perquè la contractació adequada violaria el principi de beneficis desbordats i menyspreu al client--i als treballadors--que s’han instal·lat entre el sector empresarial espanyol. Amb un empresari diferent, menys netament lladre, és clar que l’atur a Espanya, enmig de la crisi, seria més ajustat a l’atur a altres països on la crisi és igual o més profund.
L’ecologia (i els ecologistes d’allà)
Aquests dies s’ha celebrat el 40è aniversari de Greenpeace, organització que va començar a Vancouver l’any 1971 com a resposta a les proves nuclears a l’illa d’Amchitka, a Alaska. La presentació original, un puntet histèrica, avisava del perill d’una onada enorme capaç d’inundar les ciutats costaneres del nord-oest del continent, o almenys aquest tsunami fictici era la manera de despertar la consciència pública. La majoria dels fundadors de Greenpeace s’oposaven a l’energia nuclear, alguns eren ecologistes, altres periodistes, tots eren pacifistes. Al 15 de setembre de l’any 1971 els preparatius de més d’un any es complien quan un vaixell, desprès anomenat el “Greenpeace”, sortia del port de Vancouver cap a Alaska.
El Rainbow Warrior enfonsat al port de Auckland pels homes de Mitterand, 1985
A Vancouver ens fèiem de Greenpeace com a Barcelona als 90 es feia del Club Super 3. Estimàvem les balenes i les foques tant o més que a aquí s’adulava a Bola de Drac. Jo anava a l’escola amb el fill de Ben Metcalfe, un dels fundadors de Greenpeace; Chris, un noi problemàtic, va morir en un accident tràgic l’any 1980. No sé quantes vegades jo havia arribat a pujar al “Rainbow Warrior”, el vaixell de protesta mític que els agents de Mitterand van enfonsar amb explosius al port d’Auckland l’any 1985, matant impunement un fotògraf de l’equip.
Recordo el final d’un viatge fent autoestop fins a Terranova, a uns 8000 km de distància de Vancouver per la N 1, la Trans-Canada Highway. Quan arribaven a la ciutat de St. John’s, rebíem una invitació totalment fortuïta per a participar en un debat amb joves estudiants, dintre de la sala de plens de l’ajuntament. Literalment va ser l’alcaldessa, Dorothy Wyatt, que ens havia obert la porta principal de l’ajuntament quan ens posavem a entrar per a demanar informació ("Hi, I'm Dorothy Wyatt, I'm the mayor. Where are you boys from?"), i ens invitava a pujar al seu despatx per a signar el llibre de visitants. Ens feia trucar als pares a Vancouver, a 4 hores i mitja de diferència horària, coses de Terranova. El cap de setmana anterior ella havia guanyat les eleccions municipals, tot el temps que passàvem amb ella rebia trucades de felicitació, per exemple del secretari general del sindicat de pescadors, un personatge poderós a l’illa, com el president de Barça a Catalunya.
Jo tenia 18 anys just complerts. Quan els explicava que jo donava el meu suport a Greenpeace els escolars—que de fet eren de Labrador, fins i tot més aïllat—s'em llençaven a sobre verbalment, m’atacaven de tots els costats, era un d’aquells moments quan el paradigma es trontolla i cal ajustar-se a base d’adonar-se de la complexitat inesperada del món. Que alguns problemes, pel fet d’involucrar més variables del que t’havies pensat, variables humanes, eren de fet més punyeteres del que et podies imaginar.
¡Quins ullets!
Per aquella gent les campanyes de Greenpeace contra la matança de cries de foques a les plaques de gel de Terranova, amb l’aprofitament de tota la litúrgia sentimental de la mort mediàtica—els ullets negres de les foques, les pells blanques, els ganxos tan artesanals dels caçadors i els cops insistents sobre aquells caps innocents, la sang vermella escampant-se per la neu per a arrodonir la drama, “death in the afternoon” sense més—era la cosa més injusta i manipuladora imaginable. I era culpa dels esnobs ecologistes de Vancouver.
Per que clar, estàvem parlant de la regió més pobre i deprimida de tot el país, amb pares de família cobrant l’atur durant mesos per a només anar a pescar durant algunes setmanes de l’any. Pobresa i cap sortida pròpia, els joves sortien tots de la regió per a buscar feina. Potser estava assentat enmig d’algunes persones descendents dels primers pobladors europeus del continent, potser alguns amb sang dels pescadors bascos que havien descobert les riqueses dels Grans Bancs a principis del segle XVI (el ferry a l’illa ens portava a Port-Aux-Basques).
Argumentaven primer a favor de les feines dels seus familiars, de la seva dignitat com a persones dedicades a una cosa estesa pel món—la matança massiva d’animals per a ús humà—i les poques possibilitats econòmiques disponibles. I també em recordaven que de foques en naixien centenars de milers cada any, que no existia cap perill d’extinció (encara és el cas).
De tot això, quan tornava a casa a finals de 1977, no podia explicar-ne gaire. Això era matissar massa (tot i que haig de dir que desprès Greenpeace va modificar la seva campanya, per a veure com la Brigitte Bardot n'agafava el relleu). Algunes veritats s’han de guardar a dintre, no sempre els entorns saben reaccionar amb seny a un discurs contrari del dominant. I a sobre jo em considerava ecologista. Era Greenpeace oportunista amb la campanya de les foques? Això no es podia dir a l'any 77.
False Creek, aquí no pots nadar, és una cloaca oberta enmig de la ciutat
Vancouver encara es presenta com a ciutat ecològica, últimament amb la cita olímpica, ja que el COI obliga a ciutats del món a mentir sobre el tema per a complir amb els requisits d’una candidatura. Cap ciutat del món està en les condicions que plantejaria el sentit comú ambiental, totes són cultius contràries a la salut pública, però a Vancouver no s’en adonen. Diu l’alcalde socialista Gregor Robertson que Vancouver aspira a ser la ciutat verda més important del món. La realitat és molt diferent, ja que sovint tanquen platges per una manca d’un sistema adequat de tractament d’aigües residuals, i fins i tot han arribat a prohibir anar amb kayak o veler per una ria petita, el False Creek, situada al centre de la part més poblada de la ciutat. Diuen que grans tubs d’acer porten residus directament dels quiròfans del Vancouver General Hospital a False Creek, sense més.
La contaminació atmosfèrica és alta. Canadà està al lloc 12 del món en quant a emissions de gasos contaminants per càpita; Espanya està al lloc 64, produint menys de la meitat per càpita de les emissions de monòxid de carbó i d’altres. Tothom va a tot arreu amb cotxe, amb l’excepció curiosament de molts dels companys de la Emily Carr, campions de la bici “rain or shine”. Només ara comencen a tenir l’esquelet d’una xarxa de metro per a incentivar deixar els vehicles a casa, només ara et fan pagar per aparcar, i no veus carrils especials pels autobusos, encara no tenen prioritat. Una ciutat que no vol fer-se gran.
A Vancouver es discuteix la bici i la seva viabilitat amb gran virulència, però representa una part insignificant dels desplaçaments reals (Barcelona en contrast ha sortit ara com la tercera millor ciutat del món per la bicicleta).
De tot això és molt difícil parlar-ne, ja que ser ecologista coherent és una senya d’identitat i ningú sembla disposat a desmuntar el discurs. Som verds i ja està. Només cal pensar que a Canadà l’empremta ecològica de qualsevol ciutadà està entre les més altes del món, amb residus, amb contaminació, amb el consum, amb la destrucció de boscos i de l’altiplà, i aviat la taigà i la tundra. Segons l’ONU el deteriorament de l’estat ambiental a Canadà és dels més ràpids del planeta.
Aquesta realitat contradictòria potser explica com alguns fundadors indiscutibles de Greenpeace han sortit de l’entitat per a treballar per una indústria de fusta més sostenible, o fins i tot a favor de l’energia nuclear. Ecologisme liberal. El cas de Patrick Moore és il·lustratiu: l'han eliminat de les històries oficials de l’organització (el Greenpeace s’esforça per a desacreditar-el públicament), com si es tractés d’un trotskista a territori stalinista. Moore potser no te raó en tot, però si que té el dret de veure el seu nom entre la dotzena d’activistes que navegaven cap a Alaska en aquell setembre de 1971 per a enfrontar-se amb la maquinària bèl·lica dels EEUU a les illes aleutes.
El millor de Canadà (de marihuana i la televisió americana)
Durant molts anys m’he servit dels millors valors canadencs per a alimentar alguns discursos crítics sobre una gran diversitat de qüestions catalanes. I ara em trobo amb que la ciutat de Vancouver es fa gran, comença superar-se, deixa a banda les seves gràcies provincianes, i amb elles una bona part de les virtuts que m’havien valgut de referència.
Aquest estiu a Vancouver he trobat biblioteques amb molt soroll, on ja no es defensava el concepte d’un espai públic protegit on el silenci s'entenia com a ambient necessari, allunyat d'espais domèstics i de consum sorrollosos, un ambient dedicat al cúmul de coneixement.
No havia vist mai la ciutat tan poc polida tampoc, amb papers per a tot arreu, llaunes de cervesa, amb les cunetes pels carrers atapeïts de brutícia. A Barcelona em poso sovint a netejar la vorera davant de la meva finca, tal i com havia vist fer el meu pare l’any 1971. Ara quan m’acosto a la porta principal de la finca de la meva mare trobo papers deixats, correu comercial, l’embolcall platejat d’un xicle, i dues hores desprès, si m’accedeixo a fer un petit experiment, estan encara allà, arraconats pel vent però presents. Ni els de sempre, que t’expliquen com la brutícia és cosa dels immigrants, ni els immigrants, que segueixen l’estàndard marcat per els de sempre (exactament com passa a Barcelona), es molesten per a recollir la merda per a fer l’entorn propi una mica més agradable.
Foto que acompanya l'article de M Castells a Adbusters: una revista que apunta bé i dispara malament
La premsa, prou dormida. Ara un parell de blocs online, com The Tyee, excel·lent, recuperen un espai perdut de crítica política, social i cultural. No és el cas amb Adbusters, publicada a un barri de Vancouver, Kitsilano, famós des de temps dels hippies, desde mitjans dels 80. Ja en aquella època un amic m’oferia la possibilitat d’escriure per Adbusters, i vaig dir que no, ja que em semblava que la seva manera de fer contrapublicitat només donava recursos a la indústria de la publicitat, i no constituïa una base per una crítica real. Mal dissenyada, estrambòtica, un puntet histèrica--una revista que trobo pretensiosa per la frivolitat amb que tracta temes de suposada transcendència, ja que mai permet un discurs més llarg que necessitaria un boig--com jo--per a desfogar-se. Apunta bé, dispara malament.
Ara, aquests dies la premsa canadenca diu que Adbusters ha inspirat les protestes de Occupy Wall Street, i és veritat. Bé, hem vist com la revista ha inclòs un parell d’articles aquest estiu sobre les acampades d’Espanya, com un de Manuel Castells. I ara com a mínim admet que la crida de Occupy Wall Street està “Inspired by the Egyptian Tahrir Square uprising and the Spanish acampadas”. Un video interessant de l'11 d'octubre documenta els arrels espanyols del moviment internacional. Però clar, a Vancouver les protestes són mínimes, ja que les pilotes es xuten fora i pocs es mostren disposats a concretar la indignació cap a la realitat pròpia (ara, el dia 15 hi havia 4000 presents a Occupy Vancouver, un bon començament.
I això que desarticulada com a espai urbà, sense lligams d’identitat de barri, sense més valors que un ecologisme dubtós i l’afany de fer calés ràpids especulant amb els recursos naturals, Vancouver també s’ha tornat violent.
Violència de baixa intensitat, i de molt alta també.
Com la violència de gàngsters, de gangs organitzats dedicats sobretot al tràfic de drogues que es dediquen a matar als membres de gangs rivals a trets. O bé a les dones de membres de gangs rivals, quan van al súper al seus Porsche Cayenne amb els nens a bord. O bé a gent en la proximitat d’un barri on possiblement els gàngsters del gang rival operen habitualment, persones innocents aparegudes enmig d’un tiroteig per error.
Curiosament les lluites dels gàngsters té relació amb un producte d’altíssima qualitat produït a la Columbia Britànica i molt desitjat al mercats estrangers: la marihuana. Dècades de recerca hidropònica i experiments posthippy a granges anteriorment col·lectivitzades han donat amb uns nivells del ingredient actiu de la marihuana, el THC, dels més alts del mon. M’han explicat que una planta correctament florida pot tenir un valor de fins a vuit mil dòlars. Doncs si, a Vancouver els gàngsters es maten entre ells per a controlar el mercat d’exportació de la maria.
Hi ha una cosa més que cal esmentar entre les millors coses de Canadà: la televisió dels Estats Units. Tota no, una part. La boxa en directe des de Las Vegas els divendres, la “Fight Night”. Sèries televisives dels canals de cable, com The Killing, estrenada fa dos dies a La Sexta, o Dexter, o el fascinant The Riches amb una meravellosa Minnie Driver entre gitanos"travellers" surenys. Però el millor de tot són els programes del Comedy Channel, començant amb Jon Stewart. Stewart es dedica gairebé exclusivament a desmuntar els deliris i contradiccions de Fox News i la dreta més delirant del país, i clar, cada dia te molt material. Fa riure, i molt. I també fa pensar.
El dia que Standard & Poors va baixar la valoració dels EEUU tothom es va escandalitzar, i Stewart invitava a parlar el professor de dret de la Universitat de Columbia, John Coffee, que reflexionava amb nitidesa sobre el tema.
Segons el Professor Coffee, les agències de valoració de deute sempre havien posat als bancs a un nivell superior que el seu nivell de seguretat financer real per un motiu: els bancs pagaven les agències per a assegurar una bona valoració. Les valoracions són finançades pels bancs i altres institucions financers.Amb els governs era més difícil, però també, o almenys fins el dia que S & P baixava la valoració dels EEUU. Aquí encara discutim el tema, encara es respecten les agències, només tenim sospites. Però a Amèrica the Beautiful ho tenen clar: si vols pagar menys pels teus diners, cal subornar directament a les empreses privades que decideixen el valor del crèdit del teu banc o ajuntament o comunitat autònoma. Com és que les institucions financeres i institucions públiques d’Espanya encara no han après la lliçó? Realment es pot ser tan inútilment innocent?
