24/11/13

Quants debats urgents!



Quants debats urgents!

Xarxes, ACCA i fins i tot l'art contemporani
(una versió d'aquesta entrada s'ha publicat a la pàgina web de l'ACCA: http://acca.cat/debat-xarxa-centres-art/#comment-41981)



Més enllà del to clarament exagerat de la meva intervenció a les pàgines del web de l'Associació Catalana de Crítics d'Art fa una setmana, amb la manera una mica histriònica que em tipifica (per sort els amics i coneguts em coneixen i molts m'han donat suport "a pesar de" la meva manera de expressar-me), queden dos temes cabdals a considerar. 

Els centres d'art al debat



1-Per una banda, cal tenir un debat sobre els centres d'art. Si accepto l'encàrrec del projecte que ara es coneix com "UN DILEMA" a finals de setembre, és per que entenc que necessàriament aquest debat s'obrirà amb l'exposició, que és una visualització de la feina feta pels 8 centres, de mostres, produccions, tallers, seminaris, i també d'activitats pedagògiques, més tota la tasca editorial. El contrari seria amagar el que s'ha fet, caure en la desmemòria, esborrar tot -- això sí seria una manipulació política. Però no: tinc la impressió que molts interlocutors preferirien tenir aquests centres morts i enterrats, per a poder plorar els cadàvers com a relíquies sagrades. Místicament pervers però molt en la línia del país.



Esperava fins i tot més preguntes incòmodes el dia de la roda de premsa, més activitat de la premsa de Girona o Tarragona o Mataró, però he sobreestimat les seves redaccions. 


L'art sense artistes ni obres



2-Trobo curiós i preocupant que ningun comentarista de les pàgines de l'ACCA ha esmentat una sola producció de cap dels centres, com si no tinguessin importància els projectes, les obres i els autors. Ni una obra a UN DILEMA, ni obres de fora de l'expo. 

(Edit 26-11: Paco Freire ha trencat el boicot crític a les obres amb un comentari posterior al meu que considera algunes peces de la mostra)



Per que el debat no es merament tècnic, legal, o de pressupostos: és de projectes i d'artistes i d'obres d'art. Aviat espero poder entrar més en el tema, però no ho faré a la pàgina de l'ACCA, on no es vol parlar dels continguts conceptuals i artístics quan, de fet, és el tema més important. La queixa és sobretot en relació amb la no continuïtat dels projectes de qualitat i el que han significat per l'art contemporani a cada indret.



A més, la majoria de persones aquí i arreu no tenen la més mínima idea del tema. Crec que la majoria de membres de l'ACCA no serien capaços d'anomenar els 8 centres, sense parlar d'identificar les seves línies teòriques. Hi ha una frase en anglès:  "talking out of your ass".



Un exemple:



A la rampa d'Arts Santa Mònica, en plena vista del Palau Marc just davant, hi ha una caravana groga amb el símbol CX-R en un quadrat (*) .



Si no saps què significa aquesta frase anterior no estas capacitat per a participar en el debat sobre els centres d'art.

De la exposició UN DILEMA a Arts Santa Mònica  es pot aprendre molt sobre els projectes dels centres d'art i justament sobre el que suposadament es vol defensar.


(*)  Miquel Ollé i Sofia Mataix, Camping, caravaning, architecturing, 2011. Documents varis: llibre (652 pàg. 29 x 20’6 cm), vídeo documental (81’ 20”) y laboratori mòbil/espai expositiu (caravana CX-R)

http://wecanxalant.blogspot.com.es/2011/11/camping-caravaning-arquitecturing.html 

El recent "comunicat" de la Junta de l'ACCA sobre aquest tema, on no es parla nomès de la xarxa de centres sino de tot, absolutament tot, amb una informació parcial, sense mostrar coneixement de la complexitat de les qüestions específiques, barregant conceptes no relacionats, és un bon exemple del grau de desconeixement regnant.

Però quin perfil més activista, quina radicalitat! 

No hem vist una conversió semblant des de Sant Pau al camí de Damasc.

L'ACCA a debat: la fi del corporativisme?



3-Em felicito que el debat sobres la xarxa dels centres d'art també ens ha obert a la possibilitat d'un debat sobre l'ACCA, molt necessari i també molt urgent.



Aquí el company Fede té raó i no té raó. 

Una associació professional no hauria de comportar-se de manera corporativista exclusivament. 

L'ACCA, però, sempre s'ha comportat de manera radicalment corporativista.



Crec que en Fede està pensant en la lògica analítica de W. V. O. Quine, quí va demostrar que no hi ha ninguna base lògica per creure que si una cosa sempre passa i sempre ha passat, ha de passar de manera igual la pròxima vegada també. Encaixa molt bé la teoria de Quine amb les teories de la incertesa que orienten UN DILEMA.



El meu error, òbviament, era pensar que una associació que sempre ha donat un tracte de respecte cap als seus socis alhora d'anunciar la seva activitat  (expos, publicacions, actes, simposis, premis), es comportaria igual en relació amb un projecte meu. Aquesta setmana, pel primer cop en molts anys o potser dècades, la teoria de Quine s'ha demostrat al cor de l'ACCA.



(I sí, reconec que una part de la culpa ve de la manca de recursos humans i el treball sacrificat i de voluntariat de les respectives juntes. És per a això que normalment es perdonen els defectes, com passa amb moltes entitats associatives. Molts membres de la junta actual i d'anteriors saben que aprecio la seva feina).



L’Associació Catalana de Crítics d’Art, des de que en sóc soci (potser des de mitjans dels 90?), sempre ha sigut una entitat corporativista.



-És corporativista en la mida que la majoria dels socis en són per tal de rebre la enganxina anual que asseguri l'entrada gratis als museus. Si tens el carnet de l'ICOM, per exemple, no cal perdre el temps amb l'ACCA.



-Defensa sempre les suposades interessos professional dels socis, sobretot els més actius o de més història, o bé els més bé posicionats segons conjuntures polítiques o acadèmiques, normalment per sobre de criteris de qualitat artística o rigor crític.



-És corporativista en la seva gestió i orientació, que és motiu per la no presència de molts dels crítics d'art contemporani més solvents del país, reticents d'estar sotmesos als criteris de la vella guàrdia d'historiadors academicistes. Jo crec que la mescla dóna caràcter a l'Associació, però l'efecte dissuasori sobre les noves generacions és innegable.



-L'ACCA és capaç de fer un canvi de direcció amb un estil radicalment corporativista, pactat, una transició a dit i desprès acordat (altament irregular, tal com un soci distingit ens va recordar el dia de la inauguració d'UN DILEMA). 


Silenci corporativista sobre el CONCA



-És corporativista quan no diu res sobre la no dimissió de l'anterior presidenta del CONCA, fet excepcional i altament polèmic, desprès d'un decret que va deixar sense efecte el principi bàsic de tots els consells de les arts, la independència executiva. L'únic membre que no va dimitir, l'avaladora del president actual de l'ACCA. Un projecte treballat per dotzenes d'entitats culturals de manera concertada durant anys, la promesa d'una manera democràtica de donar suport a la cultura, ara decapitat amb el amb el silenci cridaner de l'ACCA, per tal de no trencar el principi corporativista.


Premis ACCA



-Els premis ACCA es voten per motius altament corporativistes, fins el punt que molts socis voten propostes que no han ni vist ni han llegit, segons el cas. Voten un 10% dels socis de manera habitual; molts només apareixen quan tenen projectes propis o d’amics nominats. Es voten bé per a premiar un membre també col•lega de l’associació, bé per a quedar bé davant d'algun estament. O per conjuntures. Sí, de vegades els resultats són adequades, ho reconec. Qüestió de la sort? Els premis ACCA no tenen cap garantia de rigor i en l’actualitat són una farsa, tal i com vaig denunciar al president fa un any (cosa que no li va agradar gens). 

S'ha obert el "debat urgent" sobre aquest tema?



De fet, quan comunicava la meva preocupació obertament, amb un tweet a novembre del 2012, només volia expressar la idea que no era del tot just la reacció de molts crítics davant de l'espectacle de l'Assemblea General Extraordinària de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya a octubre 2012, ja que "qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra", ja m'enteneu. Que cadascú miri amb lupa a casa seva.

El simposi



-S'organitza el famós "Simposi de crítica d'art en un món global", amb nom pretensiós i a punt d'obrir,  de manera totalment corporativista, tal i com s'ha denunciat de manera repetida. Jo entenc que es fa de manera voluntariosa i amb bona fe, com moltes coses de l'ACCA. Però realment no entenc quin sentit pot tenir seguir amb el model, i més quan insisteixen amb temes més que esgotades (per a no dir "rancis" o "carques"). M'explico: "L’ENCICLOPÈDIA GLOBAL. Lesnoves geografies i les biennals." Are you fucking serious?



Em sap greu dir això quan persones que respecto organitzen l'esdeveniment i en participen de bona fe.



-A més de tenir uns premis de la crítica corporativistes, l'ACCA actualment silencia el fet, que ja vaig denunciar fa un mes, que socis de l'associació participen en jurats que deixen sense subvenció als millors projectes crítics del país. La millor revista d'art del país esta en perill de tancar davant  de l'actitud corporativista de l'ACCA, que no ha sigut capaç d'obrir "un debat urgent" i immediat sobre el tema.



Des de l'acabament dels Premis de la Crítica de la Fundació Espais de Girona, Catalunya no té uns premis de la crítica en condicions. I a més, no ha sigut mai capaç de promoure la crítica com a professió entre els joves, pel que l'ACCA té més socis jubilats que sota l'edat de 35.

Conclusió



-Qui proposi que l’ACCA no hauria de ser corporativista està proposant la desaparició de l’ACCA en la seva forma actual. 

Una vegada superades les molèsties del dilluns passat, diria que jo estaria totalment d’acord.

19/11/13

Un dilema. A l'entorn d'una exposició

Un dilema en la incertesa

Escric aquestes línies la nit abans d'inaugurar una exposició sobre els centres d'art a Catalunya, a Arts Santa Mònica, amb el nom Un Dilema. L'Art contemporani i la inversió en la incertesa. Un Dilema s'obra el 19 de novembre i dura fins a mitjans de gener del 2014.

A continuació publico el text del dossier de premsa, on indico els origins dels conceptes de "dilema" i "incertesa" en els fonaments de l'economia al servei de la democràcia social, de la mà de pensadors com Gunnar Myrdal. Myrdal va ser autor d'An American Dilemma: The Negro Problem and Modern Democracy, de l'any 1944, un llibre fonamental pel canvi d'opinió del Tribunal Suprem al cas Brown vs. Board of Education, el punt final de la segregació escolar als Estats Units.

Aquí reflexiono sobre la incertesa com un concepte tècnic i econòmicament rigorós. El dilema del títol té relació directa amb aquesta qüestió d'invertir en el desenvolupament humà sense saber els resultats de manera segura, amb la idea que invertir en persones, com invertir en cultura, afavoreix l'expansió social d'un marc d'oportunitats igualitaris i justícia social. Només les persones, no discriminades econòmicament o legalment i beneficiàries de la inversio necessàriament en la incertesa (ja que els resultats no es poden comptabilitzar abans) seran capaços de respondre a un moment futur canviat amb la capacitat de resposta. Reconec que són els principis econòmics de la democràcia social i un conceptualització cultural d'aquesta idea política. 

Debats i "debats" segons l'ACCA

A la vesprada d'aquesta mostra, voldria assenyalar la meva disconformitat amb l'intent del president de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya, Joan M. Minguet Batllori, d'aprofitar el dia abans de la inauguració per a obrir el que anomena un "debat urgent" sobre els centres d'art.
Link aquí: http://acca.cat/un-dilema-i-un-debat/#comment-41966
Mai a la història de l'ACCA s'ha actuat d'aquesta manera davant una exposició al punt de inaugurar d'un dels seus socis. La desconsideració s'agreuga amb l'ús frívol i ordinari que fa servir de la paraula "dilema",  que demostra que no l'he interessant el tema suficient com per llegir el dossier de premsa aquí reproduïda.

La meva reacció, com explico abaix, no té res a veure amb els mèrits del text de Oriol Fontdevila que acompanya. Oriol és un dels millors crítics del país i un observador honest i agut.

No nego que és un debat que cal tenir. Però amb condicions, i amb respecte. Quan més de 20 artistes i molts col·laboradors no professionals (ho dic per què la mostra inclou artistes de fora de l'entorn professionalitzat de l'art contemporani) estan a punt de mostrar la seva feina, crec que lo millor seria veure l'expo, reflexionar sobre què s'ha volgut fer, assimlar la proposta i desprès obrir el debat. Però no pas amb un afany de protagonisme propi del pitjor periodisme "amarillo" o en to desesperat i precoç tipus "Salvame Diario".

Era qüestió d'haver-ho fet seriosament fa mesos, o d'esperar tres dies o una setmana. Per aquesta mateixa mostra s'ha convocat un debat sobre temes relacionats en un dia de desembre encara per concretar, amb presència de directors de centres, pedagogs i alguns artistes participants. I segurament caldrà parlar-ne més. Però ara, davant de la manca de serietat del president de l'ACCA, poc coneixedor de l'art contemporani del país, no puc debatre seriosament el tema a les pàgines de l'associació de la qual en sóc soci des de fa més de 15 anys.

La consideració professional que penso que mereixo sempre s'ha mostrat a tots els de més socis de l'ACCA, alguns dels quals han obert cicles expositius recentment a centres d'art aparentament en situació crítica. En cap moment, però, el president de l'ACCA ha considerat que això podria ser una bona oportunitat de debatre el tema. Tampoc va apareixer aquesta necessitat urgent quan va anunciar, a la pàgina de l'ACCA, la seva participació abans d'estiu a una tertulia a un centre d'art que poc abans havia viscut un canvi de direcció polèmic. I em semblen totalment correctes aquestes decisions.

El "debat" del president de l'ACCA s'acompany en aquest cas amb un article extraordinari d'en Oriol Fontdevila publicat a Eremuak sobre els centres d'art, la seva situació, i l'estatus de la Sala d'Art Jove dintre de les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya. Un article publicat abans de l'estiu, i per tant no actualitzat davant d'alguns canvis recents també preocupants. Crec que la situació de la xarxa és fins i tot més contradictòria que indica, ja que ignora la participació d'alguns centres amb orientacions prou diferents. En Fontdevila cita favorablement al seu article una part d'un text meu sobre la política de les fàbriques de creació a Barcelona, fet que em fa entendre que no era la seva intenció de treure protagonisme de l'exposició Un Dilema amb la publicació del seu article el dia abans d'inaugurar.

Hi ha una diferència enorme entre ser actual i pertinent amb els temes contemporanis, virtuts poc relacionades amb l'ACCA històricament, i la crida al debat i frivolització del títol de Un Dilema a la pàgina web de l'ACCA.


Text escrit per l'elaboracio del dossier de premsa de UN DILEMA
UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió en la incertesa
A cura de Jeffrey Swartz

A les últimes dècades el nombre de centres d’art i de producció ha crescut per a tot el territori de Catalunya. Per l’art contemporani aquesta infraestructura, que inclou espais d’exposició, recursos de producció i residències, amb el complement de programes pedagògics, respon a un canvi fonamental de paradigma. Menys preocupat pel valor d’art com a ben de consum, l’art actual s’acosta al receptor de manera més directa, exposant els seus processos i realitats internes. Es gira cap a temes d’interès social i comunitari, i dialoga amb un entorn que participa en l’obra. A més, hi ha una revaloració de la concepció de l’art com a vehicle de recerca i coneixement. És un canvi paradigmàtic on els creadors actuen de manera radicalment creativa sobre el mateix fet creatiu. En aquesta reorientació de la pràctica artística el paper dels centres i d’art i de producció de Catalunya ha sigut destacable.

A l’exposició UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió de la incertesa , es presenta l’obra de més de 20 artistes de procedències i generacions diverses. Tots els autors han estat representats durant els últims anys a un o més dels centres que conformen la Xarxa pública de centres i espais d’arts visuals de Catalunya, amb seus a Amposta, Barcelona, Girona, L’Hospitalet, Lleida, Mataró, Tarragona i Vic. La majoria dels treballs presentats a UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió de la incertesa, títol inspirat en les idees del economista suec Gunnar Myrdal, han estat exposats, produïts o bé generats a partir d’experiències a un o més dels centres de la xarxa. Ofereixen una visió del creador i el seu mon creatiu, però també del caràcter específic de cada espai d’art i la seva inserció al entorn geogràfic, social i cultural més proper.

UN DILEMA es presenta amb una sèrie de fils conductors conceptuals que representen una lectura parcial alhora que intencionada de la producció artística recent a Catalunya. Un primer tema tracta del treball, la construcció manual i altres i funcions de la vida quotidiana, sovint lligades al llar. Un altre tema a destacar és l’anàlisi dels territoris artístics i socials i artístics propers i alies, de la geografia natural i humana i la manera d’elaborar de la seva imatge. Un tercer fil conductor parla de la llibertat humana davant de la repressió social i política. Finalment, un apartat de EL DILEMA es dedica a la importància de la pedagogia com a resposta als reptes culturals del moment.

Vivim en una època de dilemes, de realitats contrastants que no permeten una anàlisi fàcil de les situacions que més ens afecten. La naturalesa d’un dilema important fa que els subjectes perden la capacitat d’actuar de manera inequívoca, sense dubtes, alhora de construir el seu present i futur. Per a no quedar sense capacitat de reacció, s’actua, si es pot, per motius instintius, o per imperatives ètiques sense formes concretes. En temps de la involució econòmica, on dominen els rigors comptables i fiscals, torna la preocupació pels fonaments essencials de la vida, pel treball, l’entorn i la llibertat, i la qüestió de com invertir els nostres recursos de manera més incisiva pren major importància.

El títol d’aquesta exposició— UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió en la incertesa—remet al caràcter específic de la cultura com a camp de innovació i experimentació. Assenyala el dilema de invertir en l’art contemporani que correspon a l’aposta per la innovació, marca de identitat dels centres i de producció d’art actuals. Sota la inspiració del pensament de l’economista suec Gunnar Myrdal, aquesta exposició proposa un dilema doble: de la  comptabilitat i del desenvolupament humà. És la dilema de la inversió en temps de quadrar balances fiscals, i de com entendre el paper de la cultura alhora de mirar el passat i el present mentre es prepara el futur. És el dilema que suggereix que la innovació tecnològica sense el desenvolupament humà no pot assegurar una resposta adequada a un món canviant.

A partir dels anys 30 del segle XX economistes com a John Maynard Keynes i Gunnar Myrdal marcaven els principis de la inversió pública amb finalitats de justícia econòmica i social. Una de les grans apreciacions del suec Myrdal, premi Nobel l’any  1974, va ser d’entendre la interdependència de factors socials, econòmics i institucionals. Això li portava a defensar la inversió en l’educació, la igualtat i el benestar de les persones. De la ma d’essers humans degudament preparats i lliures vindria la resposta al desenvolupament humà. Algunes d’aquestes idees apareixien al seu llibre Un dilema americà (1944), on analitza les contradiccions entre la discriminació a la comunitat afroamericana als Estats Units i els principis de la democràcia moderna.

Un concepte clau de Myrdal, i el seu llegat més famós, és la distinció entre la inversió ex post, perfectament mesurable desprès de rendir comptes, i la inversió ex ante, precoç i arriscada, on les quantitats es mesuren abans de fer la inversió. Els valors ex ante es calculen en la fase prèvia a l’execució dels pressupostos, amb una conseqüència inevitable: domina la incertesa. La diferència és radical. Com deia l’economista Frank Knight, referent per en Myrdal, una incertesa mesurable, o risc convencional, és tan diferent que un risc immesurable, poc convencional, que ni tan sols es pot considerar una incertesa.

L’art contemporani viu al llindar de la incertesa ex ante descrita per Myrdal. No hi cap aposta que es pugui presentar com a segura. No hi ha cap previsió que es pugui arrelar en comptes ja rendides. És això el que diferencia una cultura innovadora de una concepció de la cultural merament comptable. Aquesta és la condició fonamental que comparteix les obres i autors que es presenten a UN DILEMA, reflexió de l’activitat dels 8 centres i espais d’art de la xarxa pública de Catalunya.

1/5/13

"Occupy Curating" revisited

"Occupy Curating" revisited

A finals de novembre del 2011 vaig dirigir una taula rodona a Dublin Contemporary sota el títol “Occupy Curating? Politics, Protests and the Future of Curatorial Practice”. El moviment Occupy no tenia més de 6 setmanes de vida, i em semblava una oportunitat de plantejar la qüestió del comissariat des d'algunes de les òptiques aportades per les protestes.

Semblava innegable que desprès d'algunes dècades de comissaris de perfil alt i fortament individualistes en quant a projecció, idees i honoraris, calia obrir el debat sobre el comissariat més col·legiat, compartit, amb participació dels usuaris. Calia incentivar els valors d'un "curating" més democràtic i menys elitista. Pensava en el comissariat com a procés col·lectiu on tots els interlocutors poguessin tenir un paper en les decisions essencials de la mostra final. Interlocutors professionals i amateurs, tan conoisseurs com usuaris normals.

A "Occupy Curating" vaig proposar una pregunta senzilla: seria possible generar el contingut de les exposicions a partir dels propis artistes, o dels espectadors, o bé d'altres interlocutors normals i corrents associats amb l'art, de la mateixa manera que la democràcia es genera perpetualment per individus creatius, o bé per individus normals i corrents, els individus ciutadans de qualsevol democràcia en qüestió?

La pregunta la torno a fer ara desprès de l'article a A-Desk sobre el tancament de Can Felipa, l'espai de Poble Nou amb una trajectòria impecable des de mitjans dels 90. Un article que es pregunta per la suposada capacitat del MACBA de desviar-se de la realitat més immediata com si no tingués res a veure amb la seva presència, operativitat, plantilla o pressupost. A A-Desk proposen "Occupy MACBA"; un comentari meu segueix la versió castellana de l'article, i apareix citat a un segon article sobre el mateix tema fa un parell de dies.

    Protesta de "Occupy Museums" en solidaritat amb el sindicat de muntadors i transportistes d'art, que protestava davant de Sotheby's New York, el 9 de novembre del 2011

 Les meves reflexions a Dublín no sortien d'un model abstracte, d'una abstracció ideada des de la ideologia sense experiència. Al contrari, partien de la praxis, de fets existents observats i fins i tot experimentats: existien ja abans i llavors al 2011, i avui dia existeixen encara més casos--a Barcelona crec que tenim exemples excel·lents--on les idees, continguts, formes i conseqüències finals de les exposicions sorgeixen de processos col·legiats, col·lectius i fins i tot assemblearis. Models que en la pràctica repten les jerarquies existents als museus i centres d'art que poc s'han alterat des de la consolidació del "curator" ja fa mig segle. 
Per descomptat no estem parlant en absolut del tipus de comissari "sensibilitzat" amb els fets socials, els curators d'intimitats i confiances (curiosament, amb igual o més temps intimant entre patrons i gerents que amb els artistes). Tampoc pensem que la contractació d'un grapat d'assessors ben triats ideològicament sigui suficient per a callar la inquietud creixent. 

Desprès de dècades de resultats regulars i rarament qüestionats, s'ha demostrat que són mètodes que també encara ens donen exposicions radicalment elitistes i unidireccionals. No ajuda que són també exposicions amb errors (1), sobretot quan es suposa que els museus volen ser institucions pensants, amb els seus recursos prou generosos dedicats a la recerca (la veritat és que una part ínfima de la "recerca" a MACBA passaria el filtre d'un peer panel review autèntic i rigorós). 

El problema, a fons, és que les grans institucions s'amaguen darrera de mètodes de comissariat antiquats que a més s'utilitzen per justificar la seva manca de implicació amb la complexitat però també bellesa d'una lectura del present proper. Són mètodes que mereixen ser qüestionats fins el fons.

Són museus, doncs, com el MACBA, que mereixen la resposta de "occupy", que no és altre que la resposta d'una comunitat de creadors que té tot el dret de ser els protagonistes de les idees, preguntes i formes que els museus generen. Quan més temps i amb més insistència s'ignora aquest dret, més fonamentat serà el greuge.


(1) D'errors, un exemple a una exposició actual: l'única obra recent a la mostra de Eulàlia Grau, Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. Maria, té les dades incorrectes. Posa que és del 2011-12 quan inclou imatges sorgides a premsa del dia 6 de febrer del 2013, dos dies abans de la inauguració. Són les imatges de la tipografia de la corrupció a partir dels paper de Bárcenas. Entenc que no queda bé dir que una artista estava treballant una obra per un museu prestigiós fins a 2 dies abans d'inaugurar, però no per això es pot prescindir del rigor que requereix omplir correctament la fitxa corresponent.