Els núvols de tempesta del segle XXI

Jeffrey Swartz

Tots passàvem les primeres setmanes del confinament cercant un espai obert al cel, un balcó o terrat per aproximar-me a l’aire lliure. Durant aquest període els fenòmens de núvols sobre Barcelona em semblaven particularment espectaculars, amb una varietat de combinacions en metamorfosi constant. Una tarda d’abril, després de les pluges del dia anterior, un seguit de petits estratocúmuls negres s’enfilaven des del mar, ben separats, en direcció Montserrat, acariciant el cim de Montjuïc al seu pas (“cim” no és un terme que s’aplica habitualment per turonets com Montjuïc, però sovint el núvol fa la muntanya).

No puc comprovar la hipòtesis, però la idea és que la baixada de contaminació atmosfèrica ha tingut efectes directes sobre el cel de l’àrea metropolitana. Hem vist taurons per la costa, senglars per la Diagonal, i l’aire sembla més fresc i viu, però són percepcions subjectives. El que fa que el cel de Barcelona sigui habitualment homogeni—em baso en la mateixa ciència vulgar que ens ha convertit tots en epidemiòlegs amateurs—és l’efecte unificador de la humitat atmosfèrica absorbida per partícules fines, com les de les emissions de gasoil, el que estén la calitja d’un rovell refractat per tota la ciutat. S’afegeix el factor de l’escalfor generada per la maquinaria urbana, amb l’asfaltat i els sistemes de calefacció encalentint l’aire amb uniformitat, mentre es radia tot cap a munt. Un cel monòton. Els experts diuen que els nivells baixos de micropartícules, naturals o no, poden afavorir la formació de núvols, mentre que les metròpolis altament contaminades neguen les condicions bàsiques de la seva creació (sobretot la formació dels cumulonimbus), tot anul·lant el moviment desinhibit de corrents d’aire de temperatures variades, que accentuarien la nuvolositat.

Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès

No puc confirmar si aquests mesos han sigut beneficiosos pels núvols barcelonins. He passat més temps que mai al terrat del nostre edifici, o passejant pels perímetres del castell de Montjuïc; no tinc un punt vàlid de comparació, i això que visc a Poble Sec des de fa dècades. És possible que sigui un fenomen específic de la primavera: aquests mesos més plujosos normalment produeixen més diversitat de núvols, amb dies agitats després de fronts més benèvols, tempestes malhumorades que baixen del nord-est, pluges intenses, i tornar a començar. Ja que passo sovint per la muntanya amb cotxe, puc constatar que la vista de Montseny des de Miramar és més espectacular cap a finals d’abril, quan el cel cristal·lí després d’una tempesta reveli l’última nevada lluenta sobre les costeres dels tres cims.  

Per mesurar correctament l’efecte del confinament sobre els núvols de la ciutat, els estudiosos els haurien d’haver documentat durant anys—tot i que dubto que a algú li pugui interessar la freqüència estadística de un cirrocúmul per dia i lloc (que sí tindria sentit si es tractés d’ocells, com demostren els censos dels ornitòlegs). Tampoc es podria repetir el que feia en John Ruskin durant els cinquanta anys previs a la seva conferència famosa sobre el núvol de tempesta del segle XIX (“The Storm-Cloud of the Nineteenth Century”). Ara tenim planímetres; Ruskin feia servir l’ull, exercia les seves habilitats d’observació, que defensava com a fiables i científicament precises davant del seu públic, reunit a la London Institution l’any 1884. Els assistents pensaven que el títol es tractés d’una metàfora, que d’alguna manera el núvol de tempesta representaria un missatge polític ("el vent de la revolució bufa, la tempesta està a l’horitzó”,  escrivia Alexis De Tocqueville, poc abans de les revolucions del 1848). En canvi, Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès, amb el predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol, el resultat de la combustió de fuels com el carbó per la indústria i la calefacció.

                                     John Constable, Clouds, 1822

Ruskin escrivia un dietari sobre el cel durant dècades, i citava d’ell directament durant la conferència, amb descripcions més ajustades al seu perfil com a crític d’art que a qualsevol manual de meteorologia. Ruskin els descriuen com a pinzellades, amb ombres, efectes difusors i una rica paleta de colors; abans, a Modern Painters, ja havia descrit un fenomen de nuvolositat, associat amb pluges matinals, que segons ell ni J. M. W. Turner sabria pintar. S’ha opinat amb raó que els cels que distingeixen els quadres d’en John Constable i el mateix Turner, pintors de la primera meitat del segle, no haurien sigut possibles amb les atmosferes carbòniques que venien després. Pintura, i geografia política. Existeixen recerques interessantíssimes que demostren la connexió entre la lectura d’escrits de geògrafs anarquistes com Kropotkin o Élisée Reclus i la representació alterada de fenòmens naturals als paisatges dels neoimpressionistes.

Cap altre pensador ha escrit tan sobre el cel i els núvols, amb aquesta unió de ciència popular i estètica (Ruskin tenia altres temes predilectes, com ara les taques d’ocre creades pel ferro oxidat). A un article recent, Albert Ventayol argumenta que els Inuit no tenen tantes paraules per la neu com es diu popularment, de la mateixa manera que pels catalans, “si no treballem en l’àmbit de la meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols segurament ens diu ben poca cosa.” La frase em sobta; jo sí conec la majoria de noms de núvols, els tinc memoritzats des de que els vaig aprendre al col·legi—assentat a classe a Vancouver, els veia cada dia per la finestra, just arribats del Pacífic, l’acompanyament principal del meu somiar despert (pel contrari, mai ens ensenyaven cap paraula de les llengües indígenes canadenques, com seria el inuktitut dels Inuit). Ruskin no utilitza gaire els termes precisos pels núvols; però el que realment sorprèn és que no esmenta el carbó ni un sol cop. La combustió del carbó era prevalent a Londres i a tota Europa durant els últims dos terços d’aquell segle i entrat el XX, quan es reemplaçava paulatinament pels sistemes de gas.

La imatge literària de la boira de Londres té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

Els historiadors del clima que llegeixen a Ruskin a l’actualitat valoren la seva precisió, asseguren que les seves descripcions corresponen a condicions versemblants. Alguns l’elogien com a pioner de l’ecologisme (Reclus, segurament, era un altre). És curiós, pel contrari, que Ruskin atribueix els canvis observats al “fum” o al “sutge”, o bé parla metonímicament de les xemeneies industrials que l’escopien; tot això ho contrasta amb les condicions que havia observat prèviament, a la seva joventut; o ocasionalment, en dies excepcionals; o bé per la capa atmosfèrica per sobre de la boira sulfúrica que sufocava a Londres, un contrast que percebia des de l’última planta de la casa del seu pare a Herne Hill, a prop de Brixton. La imatge literària de la boira de Londres—a Dickens, a Conan Doyle, o la ciutat que visita el compte Dràcula de Stoker—té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

L’assaig de Ruskin es reconeix com a clàssic primerenc de l’ecologisme, tot i la manca de construccions argumentals que ara tipificarien el camp. Una de les diferències més clares és que Ruskin no fa propostes concretes per canviar les coses, i sembla dubtar de la nostra capacitat d’alterar el paradigma. No és derrotista, és nostàlgic, una característica compartida per bona part del primer socialisme britànic. Prioritza la resposta moral individual: “Tant si podeu afectar els signes del cel com si no, podeu canviar els signes dels temps. Tant si podeu fer tornar al sol com si no, podeu tornar amb seguretat la vostra alegria i la vostra honestedat.”

A Ruskin li preocupa la dignitat del individu, la integritat del nucli humà fonamentalment lliure, no pas esclavitzat; per això defensa el treball no-alienat davant d’un capitalisme industrial monòton i uniformitzant. Denuncia l’escletxa entre la modernitat i les virtuts de la naturalesa, però es centra en la capacitat del individu per respondre-s’hi: “És possible que no pugueu dir als vents: "Pau; estigueu quiets", però podeu deixar la insolència dels vostres llavis i la molèstia de les vostres pròpies passions.” El plantejament de Ruskin és una mena de mindfulness social-cristià. Avui dia no aniríem gaire lluny amb aquesta manera de tractar la crisi atmosfèrica, ni tampoc sabrem resumir els reptes en un símil tan rude com el núvol de tempesta, fosc i solitari. No tenim un únic símil pel desastre, si no molts, i en evolució constant: de fet, el desastre supera els símils. Com ens recorda constantment la Thunberg, no tenim altre opció que llegir el Informe IPCC i “stand behind the science”, el que implica un esforç hercúlia de documentació tècnica, complement necessari de la dedicació activista. 

Tan clar com la nuvolositat variada del cel barceloní, en el contrast entre 2019 i 2020 hem vist com els governs i els seus ciutadans l’han trobat molt més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models predictius dels climatòlegs, que avisen d’un punt irreversible de no retorn en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos però el segon té més base econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.