Adrià sublim, i el Plenari (el Consell de les Arts Part II)

Adrià sublim a la Documenta

Què bé saber que no hem d’anar a la Documenta per a poder comentar la participació d'en Ferran Adrià.

Penso que ha escollit l’opció més inhibida, l’opció de menys risc i de menys compromís. Ara gairebé ningú a la Documenta pot provar els talents de Ferran Adrià, que al final existeixen només com una idea del possible, una sublimació d’una idea. Una sublimació del menjar, amb el cuiner retirat al seu taller, la visió carca de l'alquimista davant la seva olla, inaccessible per la gran majoria. Quina relació té això amb l'art contemporani?

En el sentit pràctic, com a mínim es podia haver fet una mica de pedagogia sobre la seva concepció de la cuina. Té moltes idees estimulants, ho reconec, i és un gran comunicador. El que ha fet al camp de la gastronomia té un gran mèrit.

Llàstima que ha decidit no compartir els seus coneixements amb la comunitat artística, ni tampoc obrir-se al pensament de un sector que ha fet una reflexió molt més profunda sobre el menjar que ell, i això al llarg de molts segles. És per això crec que és en Adrià mateix qui ha perdut més, ja que no ha quedat a Kassel per a aprendre dels artistes i crítics d’art, que li podríem ensenyar algunes coses.

És la cuina de Ferran Adrià art? No en cap sentit de l’art contemporani tal i com ho entenem actualment, ja que no es dirigeix a cap qüestió important de l’art actual, ni té consciència de la relació entre art i menjar al llarg de la història de la disciplina.

Té una gran complexitat formal, és creativa? Sí, de la mateixa manera que un bon programa de software, un programa revolucionari fins i tot, té complexitat formal i creativitat. Un dia s’exposarà un programa de software a la Documenta? Ho dubto. O un programa d’un virus informàtic capaç d’atacar els ordinadors del Departament de Defensa nord-americà? Això sí tindria un valor i un interès artístic molt per sobre de les propostes d’en Adrià, social i políticament limitats (amb la possible excepció de la seva defensa de cultius i productes amenaçats per la globalització).

L'obra relacionada amb el menjar de creadors d'aquest país com en Miralda o en Martí Guixé (cliqueu pels links) supera la reflexió d'en Adrià, i de lluny. En tots dos casos trobem una reflexió teòrica més treballada, una complexitat formal més interessant, una atenció al context i a temes socials de més abast. Obren un espai de debat ple d'equívocs, més brut i més interessant. Si em dius que ho has passat millor al restaurant d'en Adrià? I jo a un bon partit de futbol o a Primavera Sound, de què parlem?

Recordo una anècdota de la participació d’en M. Guixé a un congrés a Donosti, “Transakzio Denbora: The Timing of Transaction” (2003), en preparació per Manifesta 5 l’any següent. Guixé va proposar que els millors bars de la ciutat facin boles amb un miniprimer dels seus tres pintxos més populars o de millor qualitat, per a així poder crear “El pintxo de la cumbre”. Els cuiners, com era d’esperar, hi varen negar. En una entrevista amb Guixé a un diari de la ciutat va sortir el comentari: “A Arzak s’hauria de poder menjar malament.”

Una carta recent al director de El País (escrit per un cuiner, ara no trobo la referència) va expressar una idea semblant. Adrià no fa art, ja que no seria capaç de servir un menjar dolent, fastigós. La experiència també són les experiències desagradables. Fa molt temps que l’art ha abandonat els cànons burgesos de la bellesa, mentre Adrià encara treballa dintre els seus termes.

Insisteixo: l’art podria ensenyar a en Adrià algunes coses sobre el significat del menjar. Agafem un exemple de l’historia d’art espanyol.

Penso en Murillo, en el quadre San Diego de Alcalá dando a comer a los pobres, de 1646.

És un quadre que serveix per a reforçar la institucionalització de la pobresa durant la Contrarreforma, a la vegada que destaca el paper dels Franciscans que es dedicaven a tasques de caritat. San Diego resa; al seu voltant uns nens d'aspecte saludable i ben vestits també resen mentre miren el sant; els pobres, morint-se de gana, amb mirades desesperades, esperen el senyal. Un senyal que no arriba mai. Com els plats de Ferran Adrià a la Documenta.

San Diego representa Ferran Adrià.

Els pobres són els visitants de la Documenta. Aguanten els seus plats buits amb impaciència.

La mare i el nen gras que miren a la cara transfigurada del sant són els comissaris.

Ningú pot tastar l’aliment mentre el sant miri el cel. De l’olla surt l’olor del menjar, l’aroma d’un aliment que només existeix com a fum difós a l’aire. Un aroma que embogeix la multitud.

Sublimació d’en Adrià a la Documenta.

El Plenari
El Consell de les Arts (Part II)

He rebut molts comentaris sobre l’article Què Votem? (7 de juny), potser més que he rebut mai per un escrit meu (que no diu gran cosa sobre les meves virtuts com a crític d’art, fet que em deprimeix una mica). I com passa sovint, els que diuen estar d’acord de vegades ho estan per raons alienes a les meves, mentre trobo que estic en sintonia amb els que discrepen d’alguns dels punts exposats (en aquest sentit us animo a llegir el comentari de Florenci Guntín (cliqueu pel link) que s’ha publicat després de l’article original).

La resposta d’en Florenci m’ha animat a repassar els documents importants dels últims anys, així com mirar amb més atenció als models d'Arts Council existents al mon.

M’ha tranquil·litzat trobar que el nou Consell de les Arts serà un “ens de dret públic amb personalitat jurídica pròpia”, amb una estructura semblant a una empresa pública. Això és important, ja que acosta el model català als altres models que es troben al mon.

El problema, a partir d’aquí, és definir el paper de la “junta directiva” (el que s’anomena El Plenari al llei catalana, la votació pel qual he criticat) d’aquest ens. A la majoria dels països, regions o ciutats amb un Arts Council, els directius o membres del plenari tenen un paper limitat, amb certes obligacions legals, i de vegades gairebé de representació simbòlica de la institució en qüestió, com podrien ser els patrons d’un museu o un teatre públic. I això és bo, perquè assegura que l’agència, institució o empresa pública que és l'Arts Council no sigui subjecte a una influència excessiva pel part de persones nomenades pel polític de torn. Redueix la possibilitat d’alts i baixos i girs inesperats dintre de l’entitat.

És una forma de control intern que reforça el principi d’independència d’un Consell de les Arts (per això s’ha parlat del “double arm’s length”, que l’entitat sigui fora del control dels polítics, però també lliure de pressions negatives pel part dels seus directius i dels creadors mateixos). De la mateixa manera que el consejero delegado d’un grup de mitjans de comunicació no hauria d’interferir en les tasques dels redactors i periodistes d’un diari del seu grup empresarial, o un patró d’un museu no hauria d’intervenir de manera decisiva sobre la programació de l’equip tècnic d’un museu, el directiu d’un Arts Council es dedica a qüestions més generals, de la panorama més àmplia.

En la majoria dels casos els directius són persones del mon de la gestió (i no sempre cultural: als EEUU el president de la NEA és un ex-directiu d’una empresa de crispetes que ara escriu poesia, mentre a Irlanda la presidenta del Council va ser directora d’un centre per dones violades) o de prestigi honorífic (una ballarina jubilada presideix el Canada Council), nomenades pel polític o parlament corresponent. És freqüent que siguin políticament afins al partit que els esculli (això, senyors, és inevitable, digui qui digui el contrari). Es reuneixen un parell de cops a l’any –d’entre 3 i 20 dies en total– amb una agenda que sovint inclou un programa cultural.

De vegades es reuneixen fora de la capital per a conèixer millor la situació cultural d’una part del país. Aproven les decisions sobre subvencions i els comptes de manera gairebé automàtica (al NEA de l’USA els directius dediquen un total de 70 minuts a l’any per a aprovar subvencions!), tot confiant en la bona feina dels molts tècnics que treballen per a implementar els objectius de l’entitat (un Consell de les Arts de la dimensió que farà falta a Catalunya tindria una plantilla d’entre 60 i 80 persones, sense comptar amb les 200-300 persones del sector cultural que formarien els jurats, les comissions d’assessors i els equips d’investigadors). En alguns casos ser membre del consell és un càrrec voluntari, ja que no reben cap sou, només dietes i despeses.

Alguns podrien pensar que La Plataforma de la Cultura ha apostat per una “junta directiva” (El Plenari) de caràcter fort i amb coneixements, per a poder tenir un paper decisiu. Podria funcionar, però és una aposta arriscada, i poc convencional. Els càrrecs són de llarga durada (4 anys amb possibilitat de repetir 4 anys més). A diferència de la majoria de les juntes dels Arts Council del mon, no s’ha pensat escalonar els nomenaments, per a poder fomentar la renovació interna sobre la marxa (en alguns casos n’hi han directius que serveixen per períodes de menys temps que altres).

Si aquest és el model, i si es compleixi la proposta núm. 6 de l’Acord del Castell de Sant Boi (2004) –“Els integrants s’hi dedicaran de forma exclusiva i estaran degudament remunerats”– hauríem creat el consell de les arts més jeràrquic i vertical, amb menys participació compartida en aspectes executives, i amb la “junta directiva” més intervencionista de tota la història dels Arts Council. Algú em pot assegurar que això no serà el cas?

D’aquí la meva preocupació per l’èmfasi exagerat de la Plataforma sobre el “consell del consell”, amb la promoció d’aquesta votació. No és que el sector cultural no pot tenir un paper alhora de decidir la seva composició; és més bé que representa un enfocament enganyós que fa més difícil promoure aspectes del funcionament real del Consell de les Arts que seran de més importància i impacte pel sector. Faci el que faci el plenari, siguin quin siguin els seus integrants.

És aquest enfocament equivocat que ha fet que una bona part del sector, la majoria de tercers i alguns ajuntaments hagin confós un “consell de les arts” amb un consell de persones amb tasques d’aconsellar. A tot cas, em quedo amb el compromís de l’Ajuntament de Barcelona d’equiparar el seu projecte per un Consell de les Arts al model que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya, tot salvant les limitacions legals. Dit això, cal recordar que són moltes les regions i ciutats del mon que tenen un “Arts Council”; als EEUU i a Gran Bretanya existeixen fins i tot als comtats. A Finlàndia, apart dels consells sectorials, n’hi han consells per 13 regions diferents (cliqueu pel link) –la àrea metropolitana d’Helsinki inclosa- i Finlàndia té una població de només 5,3 milions de persones. En comparació el model escollit per Catalunya és radicalment centralista, fet que esperem que es pugui canviar.

Dit tot això, potser m’hauria de disculpar davant els membres de la Plataforma que pensen que no he representat correctament la seva activitat. Segurament han treballat amb transparència i amb processos democràtics, tot i la opinió bastant estesa que existeix una distància i manca de comunicació entre les juntes i els gestors de les entitats culturals i els seus socis. Sobretot, haig de reconèixer que al mes de gener d’aquest any, quan es començava a parlar d’aquesta votació, la Plataforma deia clarament que era per definir “la llista de candidats al Plenari”. El problema és que no s’han esforçat lo suficient per a fer pedagogia sobre la diferència entre el Plenari i el Consell de les Arts, i com a conseqüència han perdut una oportunitat d’or.

Un apunt final: m’agradaria veure quin percentatge del pressupost total del CACC es dediqui a programes culturals, i quin percentatge a la gestió de la mateixa entitat. És veritat, ja he defensat que cal que tingui una estructura forta i horitzontal. Però crec que seria bo aplicar un barem del tipus que s’apliquen per a determinar si una ONG té una gestió responsable.

Ofereixo un exemple tret del web (cliqueu pel link) del “Conseil des arts et des lettres” de Québec, el model més pròxim al nostre. L’any 2005-2006, d’un pressupost total de 73,5 milions de dòlars canadencs (51 m. €), el “Conseil” va destinar $57,9 milions a subvencions a entitats culturals i $8,9 milions a subvencions a creadors professionals, per un total de 66,8 milions. Això significa que del pressupost total del “Conseil” es gastava menys d'un 10% per a fer funcionar l’entitat, amb més d'un 90% dedicat a subvencions.

Però siguem generosos. El Consell de les Arts nostre ha de tenir com a objectiu complir amb aquest principi de 10/90 també, però un 15/85 no estaria mal per començar. Que qualsevol distribució del pressupost que sobrepassi un 20% de despeses internes –urpes d’irascibilitat grollera– rebi aquest nom: Leviatà.