Quants debats urgents!
Xarxes, ACCA i fins i tot l'art contemporani
Més enllà del to
clarament exagerat de la meva intervenció a les pàgines del web de l'Associació Catalana de Crítics d'Art fa una setmana,
amb la manera una mica histriònica que em tipifica (per sort els amics i
coneguts em coneixen i molts m'han donat suport "a pesar de" la meva
manera de expressar-me), queden dos temes cabdals a considerar.
Els centres d'art al debat
1-Per una banda,
cal tenir un debat sobre els centres d'art. Si accepto l'encàrrec del projecte que ara es coneix com "UN DILEMA" a finals de
setembre, és per que entenc que necessàriament aquest debat s'obrirà amb
l'exposició, que és una visualització de la feina feta pels 8 centres, de
mostres, produccions, tallers, seminaris, i també d'activitats pedagògiques,
més tota la tasca editorial. El contrari seria amagar el que s'ha fet, caure en
la desmemòria, esborrar tot -- això sí seria una manipulació política. Però no:
tinc la impressió que molts interlocutors preferirien tenir aquests centres
morts i enterrats, per a poder plorar els cadàvers com a relíquies sagrades.
Místicament pervers però molt en la línia del país.
Esperava fins i
tot més preguntes incòmodes el dia de la roda de premsa, més activitat de la
premsa de Girona o Tarragona o Mataró, però he sobreestimat les seves
redaccions.
L'art sense artistes ni obres
2-Trobo curiós i
preocupant que ningun comentarista de les pàgines de l'ACCA ha esmentat una sola producció de cap
dels centres, com si no tinguessin importància els projectes, les obres i els
autors. Ni una obra a UN DILEMA, ni obres de fora de l'expo.
(Edit 26-11: Paco Freire ha trencat el boicot crític a les obres amb un comentari posterior al meu que considera algunes peces de la mostra)
Per que el debat
no es merament tècnic, legal, o de pressupostos: és de projectes i d'artistes i
d'obres d'art. Aviat espero poder entrar més en el tema, però no ho faré a la pàgina de l'ACCA,
on no es vol parlar dels continguts conceptuals i artístics quan, de fet, és el
tema més important. La queixa és sobretot en relació amb la no continuïtat dels
projectes de qualitat i el que han significat per l'art contemporani a cada indret.
A més, la majoria
de persones aquí i arreu no tenen la més mínima idea del tema. Crec que la
majoria de membres de l'ACCA no serien capaços d'anomenar els 8 centres, sense
parlar d'identificar les seves línies teòriques. Hi ha una frase en
anglès: "talking out of your
ass".
Un exemple:
A la rampa d'Arts
Santa Mònica, en plena vista del Palau Marc just davant, hi ha una caravana
groga amb el símbol CX-R en un quadrat (*) .
Si no saps què significa aquesta frase anterior no estas capacitat per a participar en el
debat sobre els centres d'art.
De la exposició UN DILEMA a Arts Santa Mònica es pot aprendre molt sobre els projectes dels centres d'art i justament sobre el que suposadament es vol defensar.
(*) Miquel Ollé i Sofia Mataix, Camping,
caravaning, architecturing, 2011. Documents varis: llibre (652 pàg. 29 x 20’6
cm), vídeo documental (81’ 20”) y laboratori mòbil/espai expositiu (caravana
CX-R)
http://wecanxalant.blogspot.com.es/2011/11/camping-caravaning-arquitecturing.html
El recent "comunicat" de la Junta de l'ACCA sobre aquest tema, on no es parla nomès de la xarxa de centres sino de tot, absolutament tot, amb una informació parcial, sense mostrar coneixement de la complexitat de les qüestions específiques, barregant conceptes no relacionats, és un bon exemple del grau de desconeixement regnant.
Però quin perfil més activista, quina radicalitat!
No hem vist una conversió semblant des de Sant Pau al camí de Damasc.
L'ACCA a debat: la fi del corporativisme?
3-Em felicito que
el debat sobres la xarxa dels centres d'art també ens ha obert a la
possibilitat d'un debat sobre l'ACCA, molt necessari i també molt urgent.
Aquí el
company Fede té raó i no té raó.
Una associació professional no hauria de
comportar-se de manera corporativista exclusivament.
L'ACCA, però, sempre s'ha
comportat de manera radicalment corporativista.
Crec que en Fede
està pensant en la lògica analítica de W. V. O. Quine, quí va demostrar que no
hi ha ninguna base lògica per creure que si una cosa sempre passa i sempre ha
passat, ha de passar de manera igual la pròxima vegada també. Encaixa molt bé
la teoria de Quine amb les teories de la incertesa que orienten UN DILEMA.
El meu error,
òbviament, era pensar que una associació que sempre ha donat un tracte de
respecte cap als seus socis alhora d'anunciar la seva activitat (expos, publicacions, actes, simposis,
premis), es comportaria igual en relació amb un projecte meu. Aquesta setmana,
pel primer cop en molts anys o potser dècades, la teoria de Quine s'ha
demostrat al cor de l'ACCA.
(I sí, reconec
que una part de la culpa ve de la manca de recursos humans i el treball
sacrificat i de voluntariat de les respectives juntes. És per a això que
normalment es perdonen els defectes, com passa amb moltes entitats
associatives. Molts membres de la junta actual i d'anteriors saben que aprecio
la seva feina).
L’Associació
Catalana de Crítics d’Art, des de que en sóc soci (potser des de
mitjans dels 90?), sempre ha sigut una entitat corporativista.
-És
corporativista en la mida que la majoria dels socis en són per tal de rebre la
enganxina anual que asseguri l'entrada gratis als museus. Si tens el carnet de
l'ICOM, per exemple, no cal perdre el temps amb l'ACCA.
-Defensa sempre
les suposades interessos professional dels socis, sobretot els més actius o de
més història, o bé els més bé posicionats segons conjuntures polítiques o acadèmiques,
normalment per sobre de criteris de qualitat artística o rigor crític.
-És
corporativista en la seva gestió i orientació, que és motiu per la no presència
de molts dels crítics d'art contemporani més solvents del país, reticents
d'estar sotmesos als criteris de la vella guàrdia d'historiadors academicistes.
Jo crec que la mescla dóna caràcter a l'Associació, però l'efecte dissuasori
sobre les noves generacions és innegable.
-L'ACCA és capaç de fer
un canvi de direcció amb un estil radicalment corporativista, pactat, una
transició a dit i desprès acordat (altament irregular, tal com un soci
distingit ens va recordar el dia de la inauguració d'UN DILEMA).
Silenci corporativista sobre el CONCA
-És
corporativista quan no diu res sobre la no dimissió de l'anterior presidenta del
CONCA, fet excepcional i altament polèmic, desprès d'un decret que va deixar sense
efecte el principi bàsic de tots els consells de les arts, la independència
executiva. L'únic membre que no va dimitir, l'avaladora del president actual de l'ACCA. Un projecte treballat
per dotzenes d'entitats culturals de manera concertada durant anys, la promesa d'una manera democràtica de donar suport a la cultura, ara
decapitat amb el amb el silenci cridaner de l'ACCA, per tal de no trencar el
principi corporativista.
Premis ACCA
-Els premis ACCA
es voten per motius altament corporativistes, fins el punt que molts socis
voten propostes que no han ni vist ni han llegit, segons el cas. Voten un 10%
dels socis de manera habitual; molts només apareixen quan tenen projectes propis
o d’amics nominats. Es voten bé per a premiar un membre també col•lega de
l’associació, bé per a quedar bé davant d'algun estament. O per conjuntures.
Sí, de vegades els resultats són adequades, ho reconec. Qüestió de la sort? Els
premis ACCA no tenen cap garantia de rigor i en l’actualitat són una farsa, tal
i com vaig denunciar al president fa un any (cosa que no li va agradar gens).
S'ha obert el "debat urgent" sobre aquest tema?
De fet, quan comunicava la meva preocupació obertament, amb un tweet a novembre del 2012, només
volia expressar la idea que no era del tot just la reacció de molts crítics
davant de l'espectacle de l'Assemblea General Extraordinària de l'Associació
d'Artistes Visuals de Catalunya a octubre 2012, ja que "qui estigui lliure
de culpa, que llenci la primera pedra", ja m'enteneu. Que cadascú miri amb
lupa a casa seva.
El simposi
-S'organitza el
famós "Simposi de crítica d'art en un món global", amb nom pretensiós i a punt
d'obrir, de manera totalment
corporativista, tal i com s'ha denunciat de manera repetida. Jo entenc que es fa de manera voluntariosa i amb bona fe, com moltes coses de l'ACCA. Però
realment no entenc quin sentit pot tenir seguir amb el model, i més quan insisteixen
amb temes més que esgotades (per a no dir "rancis" o
"carques"). M'explico: "L’ENCICLOPÈDIA GLOBAL. Lesnoves geografies i les biennals." Are you fucking serious?
Em sap greu dir
això quan persones que respecto organitzen l'esdeveniment i en participen de bona fe.
-A més de tenir
uns premis de la crítica corporativistes, l'ACCA actualment silencia el fet,
que ja vaig denunciar fa un mes, que socis de l'associació participen en jurats
que deixen sense subvenció als millors projectes crítics del país. La millor
revista d'art del país esta en perill de tancar davant de l'actitud corporativista de l'ACCA, que no
ha sigut capaç d'obrir "un debat urgent" i immediat sobre el tema.
Des de l'acabament dels Premis de la Crítica de la Fundació Espais de Girona, Catalunya no té uns
premis de la crítica en condicions. I a més, no ha sigut mai capaç de promoure la crítica com a professió entre els joves, pel que l'ACCA té més socis jubilats que sota l'edat de 35.
Conclusió
-Qui proposi que
l’ACCA no hauria de ser corporativista està proposant la desaparició de l’ACCA
en la seva forma actual.
Una vegada superades les molèsties del dilluns passat,
diria que jo estaria totalment d’acord.
