"El federalisme de les petites parts", a Núvol

"El federalisme de les petites parts", nou article publicat a Núvol

(Artículo sobre el federalismo publicado en Núvol / Article on federalism published in Núvol)

http://www.nuvol.com/opinio/el-federalisme-de-les-petites-parts/

El meu article més recent sobre les iniciatives federalistes pregunta per alguns aspectes del pensament federal que no s'han emfatitzat prou amb la resposta als sobiranistes. I per aspectes del pensament federal menyspreats pels independentistes, ignorant les seves possibles bases d'afinitat.

"Sense el federalisme no hi ha possibilitat de parelles de fet, però tampoc de divorci....El federalisme no és coercitiu. El federalisme és un dispositiu centrífuga que se salva del caos per la voluntat de les parts a unir-se, i res més; la seva ètica és difusora, i això fa que els aglutinis siguin de lliure disposició."

Els consells de les arts. Principis i realitats (i un incís)

Al gener d'aquest any l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA) va penjar aquest text meu sobre els consells de les arts a la seva pàgina web. 

Encàrrec de la pròpia Associació, té la voluntat de centrar el debat sobre el sentit dels consells de les arts, actualment abandonat a Catalunya. 

Degut a la poca difusió de la plataforma (el Mur Crític) i el disseny impracticable de la maquetació, he volgut publicar el text aquí. 

Amb un incís afegit : l'abandonament dels principis bàsics dels consells pel part de tots els sectors culturals de Catalunya, i l'atac frontal contra la seva independència a mans del Govern actual, amb suport d'altres grups parlamentaris, situa el debat en una situació límit. Jo tenia (i tinc) l'esperança que el debat es podrà recentrar amb la reforma del consell cultural de Barcelona, a través de una reforma de l'ICUB, ja que el programa electoral del partit guanyador semblava anar en aquesta direcció. I Barcelona, i no pas Catalunya, lideraria el debat sobre la democratització de la cultura.

Entenc l’actitud de les moltes associacions que abans defensaven el model independent del CoNCA com un senyal inequívoc de la debilitat conceptual del sector a Catalunya, i una indicació de la seva clara claudicació davant el empobriment dels valors culturals comuns de la societat. Lo irónic, si escoltes molts dels seus directius, és que pensen que són més compromesos políticament que mai, quan és just el contrari.

Un consell de les arts pot estructurar-se de moltes maneres. Tot i això, la deriva actual, que viola directament els principis establerts al propi preàmbul de la Llei catalana, no correspon a un consell de les arts legítim en cap de les seves formes acceptades. Invita a una reforma integra, sí. Però això només passarà quan el propi sector s'adoni que són els creadors (i pensadors, i gestors) de la creació els primers perjudicats per la manca de mecanismes legals  per avançar la participació directa dels agents culturals en l'exercici política de la cultura.

     *                   *                  *                    *                    *                    *               *          

Els consells de les arts. Principis i realitats

 

Un consell de les arts o de la cultura és un organisme públic concebut per a facilitar l’autogestió de pressupostos i recursos culturals pel part de la mateixa comunitat cultural. Aquesta definició apropa els consells de les arts a altres organismes científics i de coneixement—els consells de recerca mèdica—on el repartiment de recursos es basa en criteris professionals col·legiats. Aquest principi es garanteix per què són els propis experts, a través del consell, que comparteixen la tasca gestora i política. Mentre no sempre reemplacen els ministeris o regidories, no varien en la seva voluntat d’alliberar la cultura de la manipulació política. Un consell de les arts és la manera per la qual les institucions públiques confien l’avanç artístic—la recerca, la creació i el consum de la cultura més capdavantera—als propis protagonistes.
 

En el sentit fort del concepte, el mateix que inspirava originalment el CoNCA a Catalunya amb el recolzament de totes les associacions culturals, un consell de la cultura no serà mai un organisme merament consultiu. Tampoc serà una agrupació reduïda de savis donant suport—aconsellant—a un ministeri o conselleria. Arreu del món existeixen entitats amb noms diferents que compleixen el model, i altres que utilitzen el nom però que ignoren els seus principis fonamentals. Cal distingir doncs entre un consell de les arts real i altre merament nominal.

Parlem, és clar, del model ja clàssic dels arts council en la seva denominació anglesa, que emergeixen amb força desprès de la Segona Guerra Mundial. És aquest model anglosaxó que la llei catalana 6/2008, del 13 de maig, cita directament al Preàmbul. El precedent històric britànic era el Committee for the Encouragement of Music and the Arts (CEMA), fundada l’any 1940, que finançava a les societats culturals afectades per la guerra. Als Estats Units el model emergeix amb el Works Projects Administration durant els anys 30, on s’impulsava l’ocupació també cultural a base de la inversió pública. Ja des del principi, doncs, els consells de les arts es vinculen al concepte central de la democràcia social: on la cultura de risc no pot defensar-se sota les condicions econòmiques de torn, els pressupostos de l’estat l’han d’afavorir. Un precedent encara més distant va ser el comitè format durant la Comuna de Paris l’any 1871, on els mateixos creadors francesos en assemblea, amb Courbet al davant, gestionaven la cultura de la capital.

Va ser durant les dècades posteriors a la segona guerra que el principi de marcar un espai cultural lliure de interferències polítiques s’articulava amb més sentit. El referent de la manipulació nazi i stalinista de la cultura per fins propagandístics, amb els seus complexos aparells visuals, lingüístics i audiovisuals, impulsava alguns estats a crear un model distanciat. S’establia el concepte d’un organisme a “arms-length”, fora de l’abast del polític de torn. Aquest model s’ha desenvolupat amb l’expansió de l’estat de benestar mentre els valors democràtics i socialment sensibles dels consells s’han forjat al costat de corrents socials i polítics de cada època. Reforçat el model a nivell nacional, s’establien consells de cultura a regions, ciutats i barris—efectivament, a cada marc on la participació pública en el repartiment de pressupostos fos factible.
 

Cada consell de les arts es desenvolupa de manera distinta, ja que és la pròpia comunitat cultural de cada indret que assumeix la gestió de continguts. No és exagerat dir que molts aspectes centrals de l’art contemporani—la tecnologia crítica, les noves relacions col·lectives, el sorgiment de veus minoritàries i discriminades, l’esborrament del llindar entre l’art elitista i l’artesania o les cultures indígenes—s’han vist reforçats pels suports que han rebut del consell de cada indret. I no estem parlant només de suport a creadors, sinó també als espais autogestionats, als centres de producció o les revistes de debat. En cada cas cal insistir que la configuració integrada de la política cultural del consell és un procés llarg i discutit. Aquí cal assenyalar que el CoNCA català és encara massa jove per haver assolit un caràcter propi, a banda d’estar actualment allunyat del seu concepte original.

No és pot ignorar que els consells de les arts també s’han vist sotmesos a crítiques, des de fora i de dintre. En èpoques concretes els governs de torn els han marginat o limitat pressupostàriament, a la vegada que han avançat els seus interessos polítics per altres vies. El seu caràcter progressista ha molestat a persones que no comparteixen les conseqüències d’una cultura oberta. Però també les mateixes comunitats culturals s’han preocupat per la seva excessiva burocratització, que desactiva els impulsos crítics i crea nous marcs canònics i rígids. Per què un consell de les arts funcioni, doncs, cal que la comunitat cultural sencera reflexioni de manera permanent sobre la renovació del seu model i la seva expressió pràctica.

Jeffrey Swartz

Un text elaborat pel “Mur crític”, ACCA, gener 2015

Quants debats urgents!

Quants debats urgents!

Xarxes, ACCA i fins i tot l'art contemporani

(una versió d'aquesta entrada s'ha publicat a la pàgina web de l'ACCA: http://acca.cat/debat-xarxa-centres-art/#comment-41981)

Més enllà del to clarament exagerat de la meva intervenció a les pàgines del web de l'Associació Catalana de Crítics d'Art fa una setmana, amb la manera una mica histriònica que em tipifica (per sort els amics i coneguts em coneixen i molts m'han donat suport "a pesar de" la meva manera de expressar-me), queden dos temes cabdals a considerar. 

Els centres d'art al debat

1-Per una banda, cal tenir un debat sobre els centres d'art. Si accepto l'encàrrec del projecte que ara es coneix com "UN DILEMA" a finals de setembre, és per que entenc que necessàriament aquest debat s'obrirà amb l'exposició, que és una visualització de la feina feta pels 8 centres, de mostres, produccions, tallers, seminaris, i també d'activitats pedagògiques, més tota la tasca editorial. El contrari seria amagar el que s'ha fet, caure en la desmemòria, esborrar tot -- això sí seria una manipulació política. Però no: tinc la impressió que molts interlocutors preferirien tenir aquests centres morts i enterrats, per a poder plorar els cadàvers com a relíquies sagrades. Místicament pervers però molt en la línia del país.

Esperava fins i tot més preguntes incòmodes el dia de la roda de premsa, més activitat de la premsa de Girona o Tarragona o Mataró, però he sobreestimat les seves redaccions. 

L'art sense artistes ni obres

2-Trobo curiós i preocupant que ningun comentarista de les pàgines de l'ACCA ha esmentat una sola producció de cap dels centres, com si no tinguessin importància els projectes, les obres i els autors. Ni una obra a UN DILEMA, ni obres de fora de l'expo. 

(Edit 26-11: Paco Freire ha trencat el boicot crític a les obres amb un comentari posterior al meu que considera algunes peces de la mostra)

Per que el debat no es merament tècnic, legal, o de pressupostos: és de projectes i d'artistes i d'obres d'art. Aviat espero poder entrar més en el tema, però no ho faré a la pàgina de l'ACCA, on no es vol parlar dels continguts conceptuals i artístics quan, de fet, és el tema més important. La queixa és sobretot en relació amb la no continuïtat dels projectes de qualitat i el que han significat per l'art contemporani a cada indret.

A més, la majoria de persones aquí i arreu no tenen la més mínima idea del tema. Crec que la majoria de membres de l'ACCA no serien capaços d'anomenar els 8 centres, sense parlar d'identificar les seves línies teòriques. Hi ha una frase en anglès:  "talking out of your ass".

Un exemple:

A la rampa d'Arts Santa Mònica, en plena vista del Palau Marc just davant, hi ha una caravana groga amb el símbol CX-R en un quadrat (*) .

Si no saps què significa aquesta frase anterior no estas capacitat per a participar en el debat sobre els centres d'art.

De la exposició UN DILEMA a Arts Santa Mònica  es pot aprendre molt sobre els projectes dels centres d'art i justament sobre el que suposadament es vol defensar.

(*)  Miquel Ollé i Sofia Mataix, Camping, caravaning, architecturing, 2011. Documents varis: llibre (652 pàg. 29 x 20’6 cm), vídeo documental (81’ 20”) y laboratori mòbil/espai expositiu (caravana CX-R)

http://wecanxalant.blogspot.com.es/2011/11/camping-caravaning-arquitecturing.html 

El recent "comunicat" de la Junta de l'ACCA sobre aquest tema, on no es parla nomès de la xarxa de centres sino de tot, absolutament tot, amb una informació parcial, sense mostrar coneixement de la complexitat de les qüestions específiques, barregant conceptes no relacionats, és un bon exemple del grau de desconeixement regnant.

Però quin perfil més activista, quina radicalitat! 

No hem vist una conversió semblant des de Sant Pau al camí de Damasc.

L'ACCA a debat: la fi del corporativisme?

3-Em felicito que el debat sobres la xarxa dels centres d'art també ens ha obert a la possibilitat d'un debat sobre l'ACCA, molt necessari i també molt urgent.

Aquí el company Fede té raó i no té raó. 

Una associació professional no hauria de comportar-se de manera corporativista exclusivament. 

L'ACCA, però, sempre s'ha comportat de manera radicalment corporativista.

Crec que en Fede està pensant en la lògica analítica de W. V. O. Quine, quí va demostrar que no hi ha ninguna base lògica per creure que si una cosa sempre passa i sempre ha passat, ha de passar de manera igual la pròxima vegada també. Encaixa molt bé la teoria de Quine amb les teories de la incertesa que orienten UN DILEMA.

El meu error, òbviament, era pensar que una associació que sempre ha donat un tracte de respecte cap als seus socis alhora d'anunciar la seva activitat  (expos, publicacions, actes, simposis, premis), es comportaria igual en relació amb un projecte meu. Aquesta setmana, pel primer cop en molts anys o potser dècades, la teoria de Quine s'ha demostrat al cor de l'ACCA.

(I sí, reconec que una part de la culpa ve de la manca de recursos humans i el treball sacrificat i de voluntariat de les respectives juntes. És per a això que normalment es perdonen els defectes, com passa amb moltes entitats associatives. Molts membres de la junta actual i d'anteriors saben que aprecio la seva feina).

L’Associació Catalana de Crítics d’Art, des de que en sóc soci (potser des de mitjans dels 90?), sempre ha sigut una entitat corporativista.

-És corporativista en la mida que la majoria dels socis en són per tal de rebre la enganxina anual que asseguri l'entrada gratis als museus. Si tens el carnet de l'ICOM, per exemple, no cal perdre el temps amb l'ACCA.

-Defensa sempre les suposades interessos professional dels socis, sobretot els més actius o de més història, o bé els més bé posicionats segons conjuntures polítiques o acadèmiques, normalment per sobre de criteris de qualitat artística o rigor crític.

-És corporativista en la seva gestió i orientació, que és motiu per la no presència de molts dels crítics d'art contemporani més solvents del país, reticents d'estar sotmesos als criteris de la vella guàrdia d'historiadors academicistes. Jo crec que la mescla dóna caràcter a l'Associació, però l'efecte dissuasori sobre les noves generacions és innegable.

-L'ACCA és capaç de fer un canvi de direcció amb un estil radicalment corporativista, pactat, una transició a dit i desprès acordat (altament irregular, tal com un soci distingit ens va recordar el dia de la inauguració d'UN DILEMA). 

Silenci corporativista sobre el CONCA

-És corporativista quan no diu res sobre la no dimissió de l'anterior presidenta del CONCA, fet excepcional i altament polèmic, desprès d'un decret que va deixar sense efecte el principi bàsic de tots els consells de les arts, la independència executiva. L'únic membre que no va dimitir, l'avaladora del president actual de l'ACCA. Un projecte treballat per dotzenes d'entitats culturals de manera concertada durant anys, la promesa d'una manera democràtica de donar suport a la cultura, ara decapitat amb el amb el silenci cridaner de l'ACCA, per tal de no trencar el principi corporativista.

Premis ACCA

-Els premis ACCA es voten per motius altament corporativistes, fins el punt que molts socis voten propostes que no han ni vist ni han llegit, segons el cas. Voten un 10% dels socis de manera habitual; molts només apareixen quan tenen projectes propis o d’amics nominats. Es voten bé per a premiar un membre també col•lega de l’associació, bé per a quedar bé davant d'algun estament. O per conjuntures. Sí, de vegades els resultats són adequades, ho reconec. Qüestió de la sort? Els premis ACCA no tenen cap garantia de rigor i en l’actualitat són una farsa, tal i com vaig denunciar al president fa un any (cosa que no li va agradar gens). 

S'ha obert el "debat urgent" sobre aquest tema?

De fet, quan comunicava la meva preocupació obertament, amb un tweet a novembre del 2012, només volia expressar la idea que no era del tot just la reacció de molts crítics davant de l'espectacle de l'Assemblea General Extraordinària de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya a octubre 2012, ja que "qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra", ja m'enteneu. Que cadascú miri amb lupa a casa seva.

El simposi

-S'organitza el famós "Simposi de crítica d'art en un món global", amb nom pretensiós i a punt d'obrir,  de manera totalment corporativista, tal i com s'ha denunciat de manera repetida. Jo entenc que es fa de manera voluntariosa i amb bona fe, com moltes coses de l'ACCA. Però realment no entenc quin sentit pot tenir seguir amb el model, i més quan insisteixen amb temes més que esgotades (per a no dir "rancis" o "carques"). M'explico: "L’ENCICLOPÈDIA GLOBAL. Lesnoves geografies i les biennals." Are you fucking serious?

Em sap greu dir això quan persones que respecto organitzen l'esdeveniment i en participen de bona fe.

-A més de tenir uns premis de la crítica corporativistes, l'ACCA actualment silencia el fet, que ja vaig denunciar fa un mes, que socis de l'associació participen en jurats que deixen sense subvenció als millors projectes crítics del país. La millor revista d'art del país esta en perill de tancar davant  de l'actitud corporativista de l'ACCA, que no ha sigut capaç d'obrir "un debat urgent" i immediat sobre el tema.

Des de l'acabament dels Premis de la Crítica de la Fundació Espais de Girona, Catalunya no té uns premis de la crítica en condicions. I a més, no ha sigut mai capaç de promoure la crítica com a professió entre els joves, pel que l'ACCA té més socis jubilats que sota l'edat de 35.

Conclusió

-Qui proposi que l’ACCA no hauria de ser corporativista està proposant la desaparició de l’ACCA en la seva forma actual. 

Una vegada superades les molèsties del dilluns passat, diria que jo estaria totalment d’acord.

Un dilema. A l'entorn d'una exposició

Un dilema en la incertesa

Escric aquestes línies la nit abans d'inaugurar una exposició sobre els centres d'art a Catalunya, a Arts Santa Mònica, amb el nom Un Dilema. L'Art contemporani i la inversió en la incertesa. Un Dilema s'obra el 19 de novembre i dura fins a mitjans de gener del 2014.

A continuació publico el text del dossier de premsa, on indico els origins dels conceptes de "dilema" i "incertesa" en els fonaments de l'economia al servei de la democràcia social, de la mà de pensadors com Gunnar Myrdal. Myrdal va ser autor d'An American Dilemma: The Negro Problem and Modern Democracy, de l'any 1944, un llibre fonamental pel canvi d'opinió del Tribunal Suprem al cas Brown vs. Board of Education, el punt final de la segregació escolar als Estats Units.

Aquí reflexiono sobre la incertesa com un concepte tècnic i econòmicament rigorós. El dilema del títol té relació directa amb aquesta qüestió d'invertir en el desenvolupament humà sense saber els resultats de manera segura, amb la idea que invertir en persones, com invertir en cultura, afavoreix l'expansió social d'un marc d'oportunitats igualitaris i justícia social. Només les persones, no discriminades econòmicament o legalment i beneficiàries de la inversio necessàriament en la incertesa (ja que els resultats no es poden comptabilitzar abans) seran capaços de respondre a un moment futur canviat amb la capacitat de resposta. Reconec que són els principis econòmics de la democràcia social i un conceptualització cultural d'aquesta idea política. 

Debats i "debats" segons l'ACCA

A la vesprada d'aquesta mostra, voldria assenyalar la meva disconformitat amb l'intent del president de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya, Joan M. Minguet Batllori, d'aprofitar el dia abans de la inauguració per a obrir el que anomena un "debat urgent" sobre els centres d'art.
Link aquí: http://acca.cat/un-dilema-i-un-debat/#comment-41966
Mai a la història de l'ACCA s'ha actuat d'aquesta manera davant una exposició al punt de inaugurar d'un dels seus socis. La desconsideració s'agreuga amb l'ús frívol i ordinari que fa servir de la paraula "dilema",  que demostra que no l'he interessant el tema suficient com per llegir el dossier de premsa aquí reproduïda.

La meva reacció, com explico abaix, no té res a veure amb els mèrits del text de Oriol Fontdevila que acompanya. Oriol és un dels millors crítics del país i un observador honest i agut.

No nego que és un debat que cal tenir. Però amb condicions, i amb respecte. Quan més de 20 artistes i molts col·laboradors no professionals (ho dic per què la mostra inclou artistes de fora de l'entorn professionalitzat de l'art contemporani) estan a punt de mostrar la seva feina, crec que lo millor seria veure l'expo, reflexionar sobre què s'ha volgut fer, assimlar la proposta i desprès obrir el debat. Però no pas amb un afany de protagonisme propi del pitjor periodisme "amarillo" o en to desesperat i precoç tipus "Salvame Diario".

Era qüestió d'haver-ho fet seriosament fa mesos, o d'esperar tres dies o una setmana. Per aquesta mateixa mostra s'ha convocat un debat sobre temes relacionats en un dia de desembre encara per concretar, amb presència de directors de centres, pedagogs i alguns artistes participants. I segurament caldrà parlar-ne més. Però ara, davant de la manca de serietat del president de l'ACCA, poc coneixedor de l'art contemporani del país, no puc debatre seriosament el tema a les pàgines de l'associació de la qual en sóc soci des de fa més de 15 anys.

La consideració professional que penso que mereixo sempre s'ha mostrat a tots els de més socis de l'ACCA, alguns dels quals han obert cicles expositius recentment a centres d'art aparentament en situació crítica. En cap moment, però, el president de l'ACCA ha considerat que això podria ser una bona oportunitat de debatre el tema. Tampoc va apareixer aquesta necessitat urgent quan va anunciar, a la pàgina de l'ACCA, la seva participació abans d'estiu a una tertulia a un centre d'art que poc abans havia viscut un canvi de direcció polèmic. I em semblen totalment correctes aquestes decisions.

El "debat" del president de l'ACCA s'acompany en aquest cas amb un article extraordinari d'en Oriol Fontdevila publicat a Eremuak sobre els centres d'art, la seva situació, i l'estatus de la Sala d'Art Jove dintre de les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya. Un article publicat abans de l'estiu, i per tant no actualitzat davant d'alguns canvis recents també preocupants. Crec que la situació de la xarxa és fins i tot més contradictòria que indica, ja que ignora la participació d'alguns centres amb orientacions prou diferents. En Fontdevila cita favorablement al seu article una part d'un text meu sobre la política de les fàbriques de creació a Barcelona, fet que em fa entendre que no era la seva intenció de treure protagonisme de l'exposició Un Dilema amb la publicació del seu article el dia abans d'inaugurar.

Hi ha una diferència enorme entre ser actual i pertinent amb els temes contemporanis, virtuts poc relacionades amb l'ACCA històricament, i la crida al debat i frivolització del títol de Un Dilema a la pàgina web de l'ACCA.


Text escrit per l'elaboracio del dossier de premsa de UN DILEMA

UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió en la incertesa

A cura de Jeffrey Swartz

A les últimes dècades el nombre de centres d’art i de producció ha crescut per a tot el territori de Catalunya. Per l’art contemporani aquesta infraestructura, que inclou espais d’exposició, recursos de producció i residències, amb el complement de programes pedagògics, respon a un canvi fonamental de paradigma. Menys preocupat pel valor d’art com a ben de consum, l’art actual s’acosta al receptor de manera més directa, exposant els seus processos i realitats internes. Es gira cap a temes d’interès social i comunitari, i dialoga amb un entorn que participa en l’obra. A més, hi ha una revaloració de la concepció de l’art com a vehicle de recerca i coneixement. És un canvi paradigmàtic on els creadors actuen de manera radicalment creativa sobre el mateix fet creatiu. En aquesta reorientació de la pràctica artística el paper dels centres i d’art i de producció de Catalunya ha sigut destacable.

A l’exposició UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió de la incertesa , es presenta l’obra de més de 20 artistes de procedències i generacions diverses. Tots els autors han estat representats durant els últims anys a un o més dels centres que conformen la Xarxa pública de centres i espais d’arts visuals de Catalunya, amb seus a Amposta, Barcelona, Girona, L’Hospitalet, Lleida, Mataró, Tarragona i Vic. La majoria dels treballs presentats a UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió de la incertesa, títol inspirat en les idees del economista suec Gunnar Myrdal, han estat exposats, produïts o bé generats a partir d’experiències a un o més dels centres de la xarxa. Ofereixen una visió del creador i el seu mon creatiu, però també del caràcter específic de cada espai d’art i la seva inserció al entorn geogràfic, social i cultural més proper.

UN DILEMA es presenta amb una sèrie de fils conductors conceptuals que representen una lectura parcial alhora que intencionada de la producció artística recent a Catalunya. Un primer tema tracta del treball, la construcció manual i altres i funcions de la vida quotidiana, sovint lligades al llar. Un altre tema a destacar és l’anàlisi dels territoris artístics i socials i artístics propers i alies, de la geografia natural i humana i la manera d’elaborar de la seva imatge. Un tercer fil conductor parla de la llibertat humana davant de la repressió social i política. Finalment, un apartat de EL DILEMA es dedica a la importància de la pedagogia com a resposta als reptes culturals del moment.

Vivim en una època de dilemes, de realitats contrastants que no permeten una anàlisi fàcil de les situacions que més ens afecten. La naturalesa d’un dilema important fa que els subjectes perden la capacitat d’actuar de manera inequívoca, sense dubtes, alhora de construir el seu present i futur. Per a no quedar sense capacitat de reacció, s’actua, si es pot, per motius instintius, o per imperatives ètiques sense formes concretes. En temps de la involució econòmica, on dominen els rigors comptables i fiscals, torna la preocupació pels fonaments essencials de la vida, pel treball, l’entorn i la llibertat, i la qüestió de com invertir els nostres recursos de manera més incisiva pren major importància.

El títol d’aquesta exposició— UN DILEMA. L’art contemporani i la inversió en la incertesa—remet al caràcter específic de la cultura com a camp de innovació i experimentació. Assenyala el dilema de invertir en l’art contemporani que correspon a l’aposta per la innovació, marca de identitat dels centres i de producció d’art actuals. Sota la inspiració del pensament de l’economista suec Gunnar Myrdal, aquesta exposició proposa un dilema doble: de la  comptabilitat i del desenvolupament humà. És la dilema de la inversió en temps de quadrar balances fiscals, i de com entendre el paper de la cultura alhora de mirar el passat i el present mentre es prepara el futur. És el dilema que suggereix que la innovació tecnològica sense el desenvolupament humà no pot assegurar una resposta adequada a un món canviant.

A partir dels anys 30 del segle XX economistes com a John Maynard Keynes i Gunnar Myrdal marcaven els principis de la inversió pública amb finalitats de justícia econòmica i social. Una de les grans apreciacions del suec Myrdal, premi Nobel l’any  1974, va ser d’entendre la interdependència de factors socials, econòmics i institucionals. Això li portava a defensar la inversió en l’educació, la igualtat i el benestar de les persones. De la ma d’essers humans degudament preparats i lliures vindria la resposta al desenvolupament humà. Algunes d’aquestes idees apareixien al seu llibre Un dilema americà (1944), on analitza les contradiccions entre la discriminació a la comunitat afroamericana als Estats Units i els principis de la democràcia moderna.

Un concepte clau de Myrdal, i el seu llegat més famós, és la distinció entre la inversió ex post, perfectament mesurable desprès de rendir comptes, i la inversió ex ante, precoç i arriscada, on les quantitats es mesuren abans de fer la inversió. Els valors ex ante es calculen en la fase prèvia a l’execució dels pressupostos, amb una conseqüència inevitable: domina la incertesa. La diferència és radical. Com deia l’economista Frank Knight, referent per en Myrdal, una incertesa mesurable, o risc convencional, és tan diferent que un risc immesurable, poc convencional, que ni tan sols es pot considerar una incertesa.

L’art contemporani viu al llindar de la incertesa ex ante descrita per Myrdal. No hi cap aposta que es pugui presentar com a segura. No hi ha cap previsió que es pugui arrelar en comptes ja rendides. És això el que diferencia una cultura innovadora de una concepció de la cultural merament comptable. Aquesta és la condició fonamental que comparteix les obres i autors que es presenten a UN DILEMA, reflexió de l’activitat dels 8 centres i espais d’art de la xarxa pública de Catalunya.

Fins els mugrons!

Fins els mugrons!

El significat dels meus (petits) vestiments

Quan jo tenia 5 anys i començava a estudiar al col·legi West Bay de Vancouver, l’escola no era exactament una bona reflexió del país plural, laic i de pensament obert que molts d’aquí imaginen quan pensen en Canadà.

Resàvem pels matins el Parenostre—una obligació pels jueus, budistes i musulmans també— i a les parets hi havien figures cristianes, sants i creus. Aplicaven el càstig físic, que consistia en unes quantes fuetades del cinturó del director sobre les mans (una imatge impensable a l’actualitat: el director d’una escola, aguantant amb una mà els pantalons en perill de baixar amb el cinturó a l’altra, tancat al seu despatx amb un menut plorant).

El castig físic a Canadà, amb un cinturó directament dels pantalons del director

Amb l’aspecte personal les coses no eren gaire més liberals. Els cabells llargs eren tant prohibits als nens com els pantalons a les nenes, que anaven totes amb faldilles. Tampoc tenien dret de posar arracades o pintar-se, privilegis d’adorn particular reservats per les alumnes de l’escola secundària, però considerades perverses per les més petites. Els texans no es consideraven acceptables pels escolars, per tractar-se d’un teixit vulgar, “obrer”, instigador d’actituds d'una certa deixadesa mental.

Com passava amb els texans, cada restricció venia acompanyada d’una explicació al voltant del significat del vestiment o manifestació física en qüestió. Els discursos repressius eren “lògiques”, raonaments que sempre tenien relació amb preservar els equilibris socials i afavorir la consolidació del nostre benestar. Anar en contra era arriscar massa; afluixar massa la corda, i el mon es podia desmuntar.

Aviat però, aquest món de sentits i raons al voltant d’una estructura repressiva associada amb la roba es desfeia. Costava, però a finals dels 60 i a principis dels 70 el sentit comú ajudava a deixar en ridícul les prohibicions. Només calia mostrar que una nena amb els llavis pintats no havia de ser una puteta, que els cabells llargs no significaven rebel·lia automàtica, que els texans no et convertia en un futur activista anarcosindicalista.

És per això que el mateix principi funcionava al revés, almenys quan els fills s’enfrontaven als símbols dels seus progenitors: es descobria que la corbata del pare no el convertia en defensor acèrrim del sistema econòmic mundial d’especulació salvatge, o que el pentinat cursi de la mare no la lligava inexorablement a les brigades antivícies del barri.

Desprès d’una dècada, cap a finals dels 70 (el que demostra que Espanya no anava tan endarrerit com alguns cronistes ens voldrien fer creure) la batalla estava guanyada: nosaltres ens vestíem de grunge molt abans de la seva popularització a l’ombra de Nirvana 15 anys desprès. Vestíem camises de llenyetaire i botes de treball amb la punta d’acer, els cordons desfets, i deixàvem les nostres barbes de quinceañero, el que no significava que la nostra higiene particular era per sota dels nivells mínims civilitzats.

Aquest és el meu llegat i l’herència de la meva generació, i des de llavors acumulo experiències—portar una arracada a l’orella, una cua tenyida de color coure, i pintar-me els ulls com en Prince quan sortíem a ballar, cap a l’any ’84—que demostren que les prohibicions a l’esfera de la roba i l’aspecte personal no tenen la menor justificació. Sempre acaben com un sense sentit, ja que les seves suposades raons no resisteixen l’anàlisi de l’experiència i el coneixement. No importa quines raons es volen donar tampoc, ja que ningú pot lligar un vestit amb un significat fix, immòbil, cert, definitiu.

La burka i altres cobertures

Així que la decisió de l’Ajuntament de Barcelona i d'altres ajuntaments de prohibir la burka a espais del consistori o als mercats municipals m’ha estranyat profundament. Considero que és un error, una decisió equivocada basada en justificacions poc justificades. I no ho dic per que la burka i els seus variants m’agraden especialment com a peça de moda--tot i representar una bona manera d'ensenyar un teixit de qualitat--o per que penso que la seva forma d’emmascarament sigui una bona solució alhora de preservar la castedat d’una dona casada. Tampoc ignoro que el vestiment s'utilitza en moments i llocs des de posicions radicalment conservadors. Però entenc també que el valor suposadament repressor no es pot demostrar per a cada cas, fet que converteix la repressió en una cosa arbitrària i equivocada.

Així que és qüestió de cadascú, de cada individu i la seva llibertat, i la llibertat individual, pels motius que sigui, és un argument sempre superior a les formules enganyoses sobre les quals s’ha basat la restricció promoguda des d’estaments oficials. Sobretot quan no ha molestat, no molesta, i no té per que molestar al futur, ni aquí ni en molts llocs igual o més savis que no prohibeixen aquest tipus de vestiment. No és tema de debat, no representa cap conflicte. A non-issue, diríem.

I ja que ningú arribarà a analitzar cada cas, per a saber la veritat, no es pot precipitar una decisió clarament discriminadora, tot i la pretensió d'envoltar les restriccions amb una aura de liberalisme.

La burka és el vestit femení amb més superfície de roba, fet que la converteix en útil alhora d'ensenyar teixits a les pasarel·les

Així que ofereixo algunes raons per desistir, per a fer enrere, per a no ficar-se en aquest món prohibitiu que traeix els principis d’una societat plural:

L’electoralisme. Ja que significa cercar vots entre persones intolerants. Davant de discursos xenòfobs dels partits conservadors a l’oposició, jo pensava en una mica de pedagogia i en ser valent alhora de defensar un espai de convivència i tolerància. Per això, els partits conservadors als ajuntaments de Catalunya voten a favor, encantats. El PxC inclòs. Quin missatge s’envia amb aquest gest? Que els partits a favor pensen que els barcelonins de fet són xenòfobs i de pensament dèbil? Que són tan intolerants que un gest una mica intolerant cap als estrangers podria ser benvingut? La seva idea, si l’entenc bé, és que els partits també del govern haurien d’estar atents a aquest sentiment, ja que es pot manipular amb la consciència tranquil·la per beneficis electorals.

Racisme. És qüestió de races, de procedències, de qui ho fa i no només de què fan. Si fossin Quakers de Pennsylvania s’entendria com un exotisme, sense més. Si no fossin musulmans. Però no, és una norma inspirada en l’angustia social relacionada amb la presència inquietant d’altres: però d’altres molt específiques, no d’altres de qualsevol indol. Amb les monjes espanyoles ningú es fica, com a mínim des de les matances de la Guerra Civil.

L’integrisme d’esquerres. Però integrisme igualment. La intolerància del progrés. I la pressió social d’aquesta intolerància implícita. Deia l’alcalde de Lleida que ajudaria a la integració de persones immigrades, que era un gest progressista. Com el discurs napoleònic, prohibir els reaccionaris segons el patró revolucionari (els reaccionaris tancats a La Seu Vella, potser?). El totalitarisme en nom de l’avanç, ja que només a través de les restriccions i les prohibicions de comportaments irregulars—i els saquejos dels seus llocs sacres—es podia consolidar el canvi.
Com un integrisme de dretes, prou semblant, només amb els protagonistes i antagonistes bescanviats. Durant el franquisme es va prohibir el català per raons prou similars, per a facilitar i animar els catalans a integrar-se més fàcilment al projecte espanyol. Per a ajudar; per a reduir les resistències locals, marginals, mal aconsellats, reductes de català inconscient. Per a ajudar a deslocalitzar i desmarginalitzar la llengua i la cultura catalana. Les similituds existeixen, ja que al català es dibuixava com un idioma poc culte, rural, poc refinat, de la mateixa manera que les dones musulmanes assenyalades amb aquesta prohibició es tracten com a incultes, incapaços de decidir per elles el seu camí. Silenciades sobre el seu propi silenci. Per justificacions semblants es va prohibir el català sota Franco.

El rebuf. L’onada comença a Catalunya, entre els ajuntaments d’aquí. Després passarà a altres pobles de Catalunya. I més enllà, a la resta de l’estat. Finalment, els principis bàsics de la restricció integradora i benpensant acabaran alimentant restriccions igual d’arbitràries contra el català i els catalans. Catalunya té una burka a l'estatut que es diu "nacionalitat" (Art. 1), i una altra que es diu "llengua pròpia" (Art. 6). No obris la capsa de Pandora si no estàs disposat a que acabi anant en contra teva.

El pluralisme, ens ha portat fins aquí. Principi bàsic d’una societat lliure. No prohibir cap cosa que no faci mal de debò. Ens concentrem en les coses realment nocives. Eliminen les restriccions irracionals i només restringir per motius sòlids, inapel·lables. La societat ha mostrat la seva capacitat d’absorbir quotes cada vegada més altes de llibertat sense que això comporti desmantellar l’ordre i les estructures del benestar. És per això que els països històricament repressors també pateixen més dificultats econòmiques, mentre les societats obertes i tolerants també gaudeixen de societats i economies més resistents.

Significats mòbils del vestiment. El significat d’un vestit, fins i tot tradicional, no està mai fixat. No es pot dir que un vestit té un valor únic i immòbil, ja que fins i tot en àmbits rígids i conservadors no tothom porta la roba pels mateixos motius. El conservadorisme és precisament això, una dosi d’inconsciència no relacionada amb lògiques manifestes. Sí, és cert: per a moltes dones la burka podria ser una imposició. N'ha d'altres que la posen de vegades, alguns dies potser, a alguns llocs, en funció del cas.

Però això no elimina la possibilitat d’altres motius per a portar el vestiment: inèrcia cultural, comoditat, tranquil·litat pel carrer, qüestions de gust particular. Particularitats etnogràfiques. O portar el vestiment de vegades, segons el cas, el que demostra que les definicions de la gent desconeixedor són sovint més inflexibles que les realitats dels que les viuen diàriament. No som nosaltres que hem de fixar realitats que no són, en realitat, fixos del tot.

El fals pretext de seguretat. Alguns ens voldrien convèncer que hi entra una qüestió de seguretat. Durant anys d’amenaces directes de grups armats contra regidors, no s’arribava mai a restringir un vestiment a un espai municipal d’aquesta manera. Potser el casc d’un missatger, però no sempre, i mai de manera absoluta, per decret. No passava a l’època quan els dispositius de seguretat eren extremadament atents davant del risc d’atacs reals i amenaces constants contra membres electes de l’ajuntament.

Assenyalar el més dèbil. Primer, contra una dona. I no contra monges, ni religioses, contra una dona immigrada. Musulmana. Els seus fills l’estimen, el seu vel no rebaixa la seva dignitat o humanitat davant d’ells. No entenen perquè ella, qui no actúa de manera agressiva, que es comporta amb una discreció exemplar al carrer, sigui la persona assenyada pels responsables polítics del municipi. Veuen com els proxenetes corren lliures, els lladres, els carteristes, els que embruten els carrers, els que contaminen, que es dediquen al tràfic de drogues. Els mafiosos tenen dret d’entrar l’ajuntament tal com són, amb la cara desoberta, però la seva mare no. Hipocresia de les cares descobertes. El seu entorn no entén per què a ella ara la toca rebre, com si fos un criminal. Assenyalar el més dèbil per a fer lliçons és de covards.

Greuge comparatiu. Coses pitjors que una burka: productes de cosmètica i cura personal, produïts amb processos contaminants, símbols d’un consum irresponsable basat en la vanitat personal. Productes que no aporten res a l’avanç de la societat, excessos frívols de la societat ignorant de les necessitat reals, tal i com en Bernard de Mandeville va anticipar a La faula de les abelles .

La protesta contra un Miss America a New York, que consistia en llençar símbols de repressió femenina--sostens inclosos--a la basura

Fins els mugrons! És una manca de coherència prohibir només aquí, amb la burka, ja que altres vestits suposadament signifiquen valors igual de conservadors. Als anys 60 i 70 les protagonistes de la alliberació de dona cremaven els sostens, juntament amb altres vestits i objectes del llar, com abans les sufragistes resistien contra la roba encotillada. Per elles la roba interior de la dona i els estris de la cuina simbolitzaven la repressió del cos i del temps femení per estils imposats des d’estaments comercials masclistes. En aquell moment s’articulava de manera coherent i treballat--com ara pretenen fer amb la burka--el significat negatiu del sostén, amb la conseqüència d’un destape començat des de sota: apareixien sota la camisa el mugró del pit, en lloc d’una superfície falsificat d’un pit llis, sense mugró, i per tan gens funcional.

Així que siguem coherents també: ¡fora la roba interior que limiti el cos de la dona, símbol de la seva repressió!

És l’hora del mugró, el mugró que significa que la llenceria repressora s’hagi vençut al nom del progrés.