Els consells de les arts. Principis i realitats (i un incís)

Al gener d'aquest any l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA) va penjar aquest text meu sobre els consells de les arts a la seva pàgina web. 

Encàrrec de la pròpia Associació, té la voluntat de centrar el debat sobre el sentit dels consells de les arts, actualment abandonat a Catalunya. 

Degut a la poca difusió de la plataforma (el Mur Crític) i el disseny impracticable de la maquetació, he volgut publicar el text aquí. 

Amb un incís afegit : l'abandonament dels principis bàsics dels consells pel part de tots els sectors culturals de Catalunya, i l'atac frontal contra la seva independència a mans del Govern actual, amb suport d'altres grups parlamentaris, situa el debat en una situació límit. Jo tenia (i tinc) l'esperança que el debat es podrà recentrar amb la reforma del consell cultural de Barcelona, a través de una reforma de l'ICUB, ja que el programa electoral del partit guanyador semblava anar en aquesta direcció. I Barcelona, i no pas Catalunya, lideraria el debat sobre la democratització de la cultura.

Entenc l’actitud de les moltes associacions que abans defensaven el model independent del CoNCA com un senyal inequívoc de la debilitat conceptual del sector a Catalunya, i una indicació de la seva clara claudicació davant el empobriment dels valors culturals comuns de la societat. Lo irónic, si escoltes molts dels seus directius, és que pensen que són més compromesos políticament que mai, quan és just el contrari.

Un consell de les arts pot estructurar-se de moltes maneres. Tot i això, la deriva actual, que viola directament els principis establerts al propi preàmbul de la Llei catalana, no correspon a un consell de les arts legítim en cap de les seves formes acceptades. Invita a una reforma integra, sí. Però això només passarà quan el propi sector s'adoni que són els creadors (i pensadors, i gestors) de la creació els primers perjudicats per la manca de mecanismes legals  per avançar la participació directa dels agents culturals en l'exercici política de la cultura.

     *                   *                  *                    *                    *                    *               *          

Els consells de les arts. Principis i realitats

 

Un consell de les arts o de la cultura és un organisme públic concebut per a facilitar l’autogestió de pressupostos i recursos culturals pel part de la mateixa comunitat cultural. Aquesta definició apropa els consells de les arts a altres organismes científics i de coneixement—els consells de recerca mèdica—on el repartiment de recursos es basa en criteris professionals col·legiats. Aquest principi es garanteix per què són els propis experts, a través del consell, que comparteixen la tasca gestora i política. Mentre no sempre reemplacen els ministeris o regidories, no varien en la seva voluntat d’alliberar la cultura de la manipulació política. Un consell de les arts és la manera per la qual les institucions públiques confien l’avanç artístic—la recerca, la creació i el consum de la cultura més capdavantera—als propis protagonistes.
 

En el sentit fort del concepte, el mateix que inspirava originalment el CoNCA a Catalunya amb el recolzament de totes les associacions culturals, un consell de la cultura no serà mai un organisme merament consultiu. Tampoc serà una agrupació reduïda de savis donant suport—aconsellant—a un ministeri o conselleria. Arreu del món existeixen entitats amb noms diferents que compleixen el model, i altres que utilitzen el nom però que ignoren els seus principis fonamentals. Cal distingir doncs entre un consell de les arts real i altre merament nominal.

Parlem, és clar, del model ja clàssic dels arts council en la seva denominació anglesa, que emergeixen amb força desprès de la Segona Guerra Mundial. És aquest model anglosaxó que la llei catalana 6/2008, del 13 de maig, cita directament al Preàmbul. El precedent històric britànic era el Committee for the Encouragement of Music and the Arts (CEMA), fundada l’any 1940, que finançava a les societats culturals afectades per la guerra. Als Estats Units el model emergeix amb el Works Projects Administration durant els anys 30, on s’impulsava l’ocupació també cultural a base de la inversió pública. Ja des del principi, doncs, els consells de les arts es vinculen al concepte central de la democràcia social: on la cultura de risc no pot defensar-se sota les condicions econòmiques de torn, els pressupostos de l’estat l’han d’afavorir. Un precedent encara més distant va ser el comitè format durant la Comuna de Paris l’any 1871, on els mateixos creadors francesos en assemblea, amb Courbet al davant, gestionaven la cultura de la capital.

Va ser durant les dècades posteriors a la segona guerra que el principi de marcar un espai cultural lliure de interferències polítiques s’articulava amb més sentit. El referent de la manipulació nazi i stalinista de la cultura per fins propagandístics, amb els seus complexos aparells visuals, lingüístics i audiovisuals, impulsava alguns estats a crear un model distanciat. S’establia el concepte d’un organisme a “arms-length”, fora de l’abast del polític de torn. Aquest model s’ha desenvolupat amb l’expansió de l’estat de benestar mentre els valors democràtics i socialment sensibles dels consells s’han forjat al costat de corrents socials i polítics de cada època. Reforçat el model a nivell nacional, s’establien consells de cultura a regions, ciutats i barris—efectivament, a cada marc on la participació pública en el repartiment de pressupostos fos factible.
 

Cada consell de les arts es desenvolupa de manera distinta, ja que és la pròpia comunitat cultural de cada indret que assumeix la gestió de continguts. No és exagerat dir que molts aspectes centrals de l’art contemporani—la tecnologia crítica, les noves relacions col·lectives, el sorgiment de veus minoritàries i discriminades, l’esborrament del llindar entre l’art elitista i l’artesania o les cultures indígenes—s’han vist reforçats pels suports que han rebut del consell de cada indret. I no estem parlant només de suport a creadors, sinó també als espais autogestionats, als centres de producció o les revistes de debat. En cada cas cal insistir que la configuració integrada de la política cultural del consell és un procés llarg i discutit. Aquí cal assenyalar que el CoNCA català és encara massa jove per haver assolit un caràcter propi, a banda d’estar actualment allunyat del seu concepte original.

No és pot ignorar que els consells de les arts també s’han vist sotmesos a crítiques, des de fora i de dintre. En èpoques concretes els governs de torn els han marginat o limitat pressupostàriament, a la vegada que han avançat els seus interessos polítics per altres vies. El seu caràcter progressista ha molestat a persones que no comparteixen les conseqüències d’una cultura oberta. Però també les mateixes comunitats culturals s’han preocupat per la seva excessiva burocratització, que desactiva els impulsos crítics i crea nous marcs canònics i rígids. Per què un consell de les arts funcioni, doncs, cal que la comunitat cultural sencera reflexioni de manera permanent sobre la renovació del seu model i la seva expressió pràctica.

Jeffrey Swartz

Un text elaborat pel “Mur crític”, ACCA, gener 2015