Jeffrey Swartz
Tots passàvem les
primeres setmanes del confinament cercant un espai obert al cel, un balcó o
terrat per aproximar-me a l’aire lliure. Durant aquest període els fenòmens de
núvols sobre Barcelona em semblaven particularment espectaculars, amb una varietat
de combinacions en metamorfosi constant. Una tarda d’abril, després de les
pluges del dia anterior, un seguit de petits estratocúmuls negres s’enfilaven des
del mar, ben separats, en direcció Montserrat, acariciant el cim de Montjuïc al
seu pas (“cim” no és un terme que s’aplica habitualment per turonets com
Montjuïc, però sovint el núvol fa la muntanya).
No puc comprovar la hipòtesis,
però la idea és que la baixada de contaminació atmosfèrica ha tingut efectes
directes sobre el cel de l’àrea metropolitana. Hem vist taurons per la costa,
senglars per la Diagonal, i l’aire sembla més fresc i viu, però són percepcions
subjectives. El que fa que el cel de Barcelona sigui habitualment homogeni—em
baso en la mateixa ciència vulgar que ens ha convertit tots en epidemiòlegs amateurs—és
l’efecte unificador de la humitat atmosfèrica absorbida per partícules fines,
com les de les emissions de gasoil, el que estén la calitja d’un rovell
refractat per tota la ciutat. S’afegeix el factor de l’escalfor generada per la
maquinaria urbana, amb l’asfaltat i els sistemes de calefacció encalentint
l’aire amb uniformitat, mentre es radia tot cap a munt. Un cel monòton. Els experts
diuen que els nivells baixos de micropartícules, naturals o no, poden afavorir
la formació de núvols, mentre que les metròpolis altament contaminades neguen
les condicions bàsiques de la seva creació (sobretot la formació dels
cumulonimbus), tot anul·lant el moviment desinhibit de corrents d’aire de
temperatures variades, que accentuarien la nuvolositat.
Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès
No puc confirmar si aquests mesos han sigut beneficiosos pels núvols barcelonins.
He passat més temps que mai al terrat del nostre edifici, o passejant pels
perímetres del castell de Montjuïc; no tinc un punt vàlid de comparació, i això
que visc a Poble Sec des de fa dècades. És possible que sigui un fenomen
específic de la primavera: aquests mesos més plujosos normalment produeixen més
diversitat de núvols, amb dies agitats després de fronts més benèvols,
tempestes malhumorades que baixen del nord-est, pluges intenses, i tornar a
començar. Ja que passo sovint per la muntanya amb cotxe, puc constatar que la
vista de Montseny des de Miramar és més espectacular cap a finals d’abril, quan
el cel cristal·lí després d’una tempesta reveli l’última nevada lluenta sobre
les costeres dels tres cims.
Per mesurar
correctament l’efecte del confinament sobre els núvols de la ciutat, els
estudiosos els haurien d’haver documentat durant anys—tot i que dubto que a
algú li pugui interessar la freqüència estadística de un cirrocúmul per dia i
lloc (que sí tindria sentit si es tractés d’ocells, com demostren els censos dels
ornitòlegs). Tampoc es podria repetir el que feia en John Ruskin durant els cinquanta
anys previs a la seva conferència famosa sobre el núvol de tempesta del segle
XIX (“The Storm-Cloud of the Nineteenth Century”). Ara tenim planímetres;
Ruskin feia servir l’ull, exercia les seves habilitats d’observació, que
defensava com a fiables i científicament precises davant del seu públic, reunit
a la London Institution l’any 1884. Els assistents pensaven que el títol es
tractés d’una metàfora, que d’alguna manera el núvol de tempesta representaria
un missatge polític ("el vent de la revolució bufa, la tempesta està a
l’horitzó”, escrivia Alexis De
Tocqueville, poc abans de les revolucions del 1848). En canvi, Ruskin els
oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès, amb el
predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol, el resultat de la
combustió de fuels com el carbó per la indústria i la calefacció.
John Constable, Clouds, 1822
Ruskin escrivia un
dietari sobre el cel durant dècades, i citava d’ell directament durant la
conferència, amb descripcions més ajustades al seu perfil com a crític d’art
que a qualsevol manual de meteorologia. Ruskin els descriuen com a pinzellades,
amb ombres, efectes difusors i una rica paleta de colors; abans, a Modern Painters,
ja havia descrit un fenomen de nuvolositat, associat amb pluges matinals, que
segons ell ni J. M. W. Turner sabria pintar. S’ha opinat amb raó que els cels
que distingeixen els quadres d’en John Constable i el mateix Turner, pintors de
la primera meitat del segle, no haurien sigut possibles amb les atmosferes
carbòniques que venien després. Pintura, i geografia política. Existeixen
recerques interessantíssimes que demostren la connexió entre la lectura
d’escrits de geògrafs anarquistes com Kropotkin o Élisée Reclus i la
representació alterada de fenòmens naturals als paisatges dels
neoimpressionistes.
Cap altre pensador ha
escrit tan sobre el cel i els núvols, amb aquesta unió de ciència popular i
estètica (Ruskin tenia altres temes predilectes, com ara les taques d’ocre
creades pel ferro oxidat). A un article recent, Albert Ventayol argumenta que
els Inuit no tenen tantes paraules per la neu com es diu popularment, de la mateixa
manera que pels catalans, “si no treballem en l’àmbit de la
meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols
segurament ens diu ben poca cosa.” La frase em sobta; jo sí conec la majoria de
noms de núvols, els tinc memoritzats des de que els vaig aprendre al col·legi—assentat
a classe a Vancouver, els veia cada dia per la finestra, just arribats del
Pacífic, l’acompanyament principal del meu somiar despert (pel contrari, mai
ens ensenyaven cap paraula de les llengües indígenes canadenques, com seria el inuktitut dels Inuit). Ruskin no utilitza gaire els
termes precisos pels núvols; però el que realment sorprèn és que no esmenta el
carbó ni un sol cop. La combustió del carbó era prevalent a Londres i a tota
Europa durant els últims dos terços d’aquell segle i entrat el XX, quan es reemplaçava
paulatinament pels sistemes de gas.
La imatge literària de la boira de Londres té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.
Els historiadors del
clima que llegeixen a Ruskin a l’actualitat valoren la seva precisió, asseguren
que les seves descripcions corresponen a condicions versemblants. Alguns l’elogien
com a pioner de l’ecologisme (Reclus, segurament, era un altre). És curiós, pel
contrari, que Ruskin atribueix els canvis observats al “fum” o al “sutge”, o bé
parla metonímicament de les xemeneies industrials que l’escopien; tot això ho
contrasta amb les condicions que havia observat prèviament, a la seva joventut;
o ocasionalment, en dies excepcionals; o bé per la capa atmosfèrica per sobre de
la boira sulfúrica que sufocava a Londres, un contrast que percebia des de
l’última planta de la casa del seu pare a Herne Hill, a prop de Brixton. La
imatge literària de la boira de Londres—a Dickens, a Conan Doyle, o la ciutat
que visita el compte Dràcula de Stoker—té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.
L’assaig de Ruskin es
reconeix com a clàssic primerenc de l’ecologisme, tot i la manca de
construccions argumentals que ara tipificarien el camp. Una de les diferències
més clares és que Ruskin no fa propostes concretes per canviar les coses, i
sembla dubtar de la nostra capacitat d’alterar el paradigma. No és derrotista,
és nostàlgic, una característica compartida per bona part del primer socialisme
britànic. Prioritza la resposta moral individual: “Tant si
podeu afectar els signes del cel com si no, podeu canviar els signes dels
temps. Tant si podeu fer tornar al sol
com si no, podeu tornar amb seguretat la vostra alegria i la vostra honestedat.”
A Ruskin li
preocupa la dignitat del individu, la integritat del nucli humà fonamentalment lliure,
no pas esclavitzat; per això defensa el treball no-alienat davant d’un
capitalisme industrial monòton i uniformitzant. Denuncia l’escletxa entre la
modernitat i les virtuts de la naturalesa, però es centra en la capacitat del
individu per respondre-s’hi: “És possible que
no pugueu dir als vents: "Pau; estigueu quiets", però podeu deixar la
insolència dels vostres llavis i la molèstia de les vostres pròpies passions.” El plantejament de Ruskin és una mena de mindfulness
social-cristià. Avui dia no aniríem gaire lluny amb aquesta manera de tractar la crisi atmosfèrica, ni tampoc sabrem resumir els reptes en un símil tan rude com el núvol de tempesta, fosc i solitari. No tenim un únic símil pel desastre, si no molts, i en evolució constant: de fet, el desastre supera els símils. Com ens recorda constantment la Thunberg, no tenim altre opció que llegir el Informe IPCC i “stand behind the science”, el que implica un esforç hercúlia de documentació tècnica, complement necessari de la dedicació activista.
Tan clar com la nuvolositat variada del cel barceloní, en el contrast entre 2019 i 2020 hem vist com els governs i els seus ciutadans l’han trobat molt més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models predictius dels climatòlegs, que avisen d’un punt irreversible de no retorn en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos però el segon té més base econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.
Tan clar com la nuvolositat variada del cel barceloní, en el contrast entre 2019 i 2020 hem vist com els governs i els seus ciutadans l’han trobat molt més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models predictius dels climatòlegs, que avisen d’un punt irreversible de no retorn en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos però el segon té més base econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.
