Corea tampoco tenía que ser

Protesta de artistas coreanos contra Mari en el MMCA Seúl

(ENG: Korean Artists Protest Mari Appointment to MMCA Seoul)

Una protesta masiva de artistas coreanos rechaza el nombramiento de Bartomeu Mari como director del MMCA en Seúl. Una de las preocupaciones más importantes de los creadores es la posibilidad de que Mari se ha contratado precisamente para llevar a cabo la política actual de control y censura que ejerce el gobierno coreano sobre la cultura.

Según Gareth Harris en The Art Newspaper, en dos peticiones separadas más de mil firmas cuestionan la capacidad de Mari de llevar el proyecto, después de la censura que llevó a su dimisión del MACBA de Barcelona. La petición se ha iniciado desde petition4art, y incluye conocidos creadores en Corea y residentes en el extranjero.

La noticia ha aparecido como titular en Artforum online, y ha salido en la página contra la censura en el arte Index on Censorship. En una nota a la plataforma coreana Mari se defiende, insistiendo que está en contra de todo tipo de censura en el arte.

La candidatura de Mari ya fue cuestionado antes de que el Ministerio de Cultura de Corea confirmó el nombramiento, un hecho que revela el grado de politización de un puesto tan relevante.

En el artículo Mari se defiende con el argumento de que la obra de Ines Doujak censurado tenía posibilidades de ser declarada ilegal por faltar el respeto al Rey de España, un razonamiento altamente cuestionable. Primero, no existe una clara indicación en la obra para llegar a tal conclusión. El mismo Mari utilizó argumentos diferentes en el momento de su intento de retirarla, incluyendo insinuando que no conocía el contenido de la obra.

Desafortunadamente, la prensa internacional insiste en decir que se sodomiza el rey en la obra, cuando la misma pieza obliga a descartar tal lectura, llegando a interpretaciones absurdas y fantasiosas.

El texto entero de la primera petición, en inglés, está disponible aquí. La petición señala 4 puntos de interés:

1-la falta de credibilidad de Mari como presidente del CIMAM y la violación de la ética profesional y museística, por lo que una crisis ajena se lleva a Corea del Sur;
2-la situación grave de censura institucional en Corea del Sur, liderado por el propio Ministerio de Cultura, y manifiesta en todos los campos culturales, con ejemplos concretos, lo que hace pensar que Mari se ha contratado para servir tal política en lugar de luchar en contra de ella;
3-el soporte masivo para la petición del sector cultural y artístico;
y 4-la falta de transparencia y diálogo en el nombramiento de Mari y en otros procesos de interés público para el arte coreano.

Del texto de la petición online de noviembre 2015, de los artistas coreanos:

"In addition, the South Korean government’s bureaucratic restrictions have severely undermined the fundamental artistic principles of professionalism, autonomy, and immediacy that form the inherent foundation of art practice the world over. In fact, both the government’s funding system and its public organs have ceaselessly worked to “tame” artists in the most anti-artist ways possible, placing administration at all times before creativity and freedom."

CIMAM Disengaged

(Abstracto ESP a continuación: El CIMAM desenganchado).

CIMAM Disengaged 

The case of the censorship of a work of art at Barcelona's MACBA last spring on the part of former museum director, and CIMAM president, Bartomeu Mari, and Mari's subsequent resignation from the museum, has had more recent repercussions at the CIMAM itself. These events suggest a major rift ---of almost taxonomic proportions we might say--not only within the CIMAM, but between the remaining CIMAM board members and the art world they were thought to serve. 

In the course of this conflict, the CIMAM has shown a fundamental lack of respect towards the Barcelona art community, defending Mari over and above the concerns, passions and committment of those active in contemporary art in the city.

Mari's failure

It was Mari's failure to defend the inclusion of an Ines Doujak piece in the exhibition The Beast and the Sovereign that led to public outcry, with many international observers supporting the curators, participating artists and the affected milieu. A few days after Mari chose to leave his post, though not before cynically and spitefully firing the show's own MACBA curators. Timidly, the CIMAM board ratified him in spite of his unacceptable actions--including brazen falsehood regarding his previous knowledge of the Doujak piece--in a bewildering move that showed tremendous disconcern for those immediately affected, including other artists and the curators, as well as the Barcelona public. 

Image of a protest-performance in front of MACBA in March 2015

Amazingly, articles written on the subject (like this very good review in Hyperallergic) still repeat the idea that Spain's then King Juan Carlos I is being sodomized by Bolivian activist Domitila Chúngara in the piece (the anatomically odd attribution of a penis to an Andean woman is a fantasy worthy of psychoanalysis, apart from ignoring that it is she and not His Highness who is struggling to extract herself from victimhood). 

A new director, Ferran Barrenblit, has subsequently been chosen for the MACBA 

In regards to CIMAM,  last week three members of the board resigned, in a gesture coinciding with the organization's annual conference.

Resignation and recognition

In a statement to the CIMAM on Nov 9, 2015, Charles Esche of the Van Abbemuseum, Vasif Kortun at Turkey's SALT and the director of Mathaf: Arab Museum of Modern Art (Doha), Abdellah Karroum, explained that they had lost their confidence in Mari and the capacity of the CIMAM board supporting him to defend adequate "ethical standards of behaviour towards artists, curators and the public." 

This welcome statement constitutes the first written recognition from anyone at the CIMAM of the organization's grossly disrespectful attitude towards the Barcelona art community. It is the first attempt to officially recognize the degree to which the art community and public of Barcelona, including artists, curators, critics and those visiting, had been treated inadequately first by Mari and then by the international community of museum directors who backed him. What we are saying is that the attitude of the CIMAM is a direct slap in the face, shunning the interests of an art community that has not been in any way defended as worthy, a community subject to official CIMAM indifference, with no corresponding legitimacy (as an other to be even spoken to) as might be recognized by the organization's majority. 

This is even more slighting considering the CIMAM's current office is in Barcelona, at the Fabra i Coats art centre, as a function of Mari's continuing tenure as president. Considering this office is in a municipal facility, its contract should be revoked by city hall.

Taxonomically different

We wonder whether the individual members of the CIMAM have any interest in looking beyond their own corporativist interests, which through CIMAM are constituted as a world apart, as a different class of people, worthy of an entirely different taxonomical tag. 

Do CIMAM members constitute a caste? Are they another species altogether?

Our carefully construed museum labels, if we were in a zoological museum, would not read the same in Latin. Theirs would indicate one kind of straight-spined being (weak in this case), ours quite another (hopefully sturdier). Thanks to CIMAM, we have been made to feel that we are very much on the other side of the fence, second class, on another planet even, not worthy to be taken into account. A taxonomical marginalization, perhaps. And with us the great majority of those committed around the world to artistic creation as a complex cultural act requiring freedom from coercion.

In a response on the CIMAM webpage, the board's reply seemed to satisfy itself with claiming that the three resigning members had not spoken up enough six months earlier, and that the subject (in extremely bureaucratic fashion), would be shoved into a debate which was to be held at this month's CIMAM conference. The reply, already extremely cursory, does not have what could be called a conclusion. It's absurd logic undoes itself, since it was the very board of the CIMAM that pushed to have any decision on Mari's radically unethical behaviour shoved under the carpet until the comfortable setting of a conference could discuss it without in fact actually dealing with it at all. Generically.

A haphazard defense

The CIMAM's newest defence of Mari, apart from its textual errors, evidence of a haphazard drafting, clearly falsifies the events it claims to explain (it was on the front of the webpage on Nov 12th). It ignores the fact that dissent over the April 2015 ratification of Mari was voiced at that time. It also ignores what appears to have been a lack of input of the entire board in the very process of ratification. It does not admit that the conference itself, held last week in Tokyo, did not deal with the concrete case (for as Mari wrote to Hyperallergic, "it was agreed that the issue of freedom and expression in museums should be addressed in one entire session, not directly as a 'MACBA case' but in a more general approach in order for the discussion to represent many more cases that unfortunately happen.") 

Effectively, that CIMAM buried the case in its recent conference to save Mari's face (or ass). And in words that suggest his own act of censorship had, as if by a magically invisible hand, just unfortunately happened to pass our way in Barcelona, in a wonderful case of 21st century artspeak.

Small consolation, then. From the Barcelona perspective, the resignation of the CIMAM board members will be taken as just the first step in what would be a pending compensation for the ongoing slight of Bartomeu Mari's continuing leadership of a discredited CIMAM.

PS. By way of ratifying my irremediably plebian relation to the CIMAM, and unabashedly so given CIMAM board members disdain for such a humble state, in 2001 I was the English editor and when-needed translator of the CIMAM publication The Curator, the Museum, the Collection. International Committee of Museums of Modern Art (CIMAM) Annual Meeting, Barcelona 22-24/9, 1997.  Barcelona: Fundació "la Caixa"/CIMAM, 2001.




Abstracto ESP: El CIMAM desenganchado

En este texto en inglés pregunto por la desidia del CIMAM en su ratificación de Bartomeu Mari como presidente de la junta directiva, a la luz de la dimisión en noviembre 2015 de 3 miembros de la junta. Desde la perspectiva de Barcelona, la actitud de los todavía miembros del CIMAM, directores de museos todos, demuestra una grave falta de consideración hacia las personas que trabajan y se dedican al arte contemporáneo alrededor del mundo, muchas veces en la sombra de tantos museos indiferentes a su realidad. ¿Son los directivos del CIMAM que han menospreciado a la comunidad artística de Barcelona, constituyentes de una clase aparte, taxonómicamente distinto, una especie diferente? ¿Representan, para utilizar un término con una carga concreta, una casta? Nos preguntamos si realmente merecemos tan poca consideración por parte del CIMAM, y más cuando la presencia continuada de Bartomeu Mari como presidente, y con oficinas en instalaciones municipales, sirva para hurgar en las heridas abiertas de su acto de censura y posterior ensañamiento--con mentiras comprobadas además--con los comisarios y artistas involucrados

L'ajuntament contra l'art: La Llotja en perill

Aquests últims dies ha sortit la notícia dels plans al Districte de Sant Andreu de enderrocar els espais i tallers de La Llotja per tal de construir un equipament esportiu. Tal com han manifestat els directors i estudiants de La Llotja, desprès de perdre l'espai al Carrer Avinyó, ara en vies de privatització--la idea ridícula d'un museu dedicat a Woody Allen gestionat per l'empresa de Jaume Roure, que no podrà mai tenir èxit ni molt menys interès--, els nous tallers i estudis a Sant Andreu representaven una inversió pública important, pensat per consolidar el futur de la formació artística a la ciutat de Barcelona. I és una inversió recent, un compromis pel futur de l'escola, que sembla ni comptar pels estaments culturals de l'Ajuntament ni de la Generalitat, que és titular de l'escola. 

Seu de La Llotja a Sant Andreu

Just aquest any molts mitjans han fet ressó dels 240 anys de la Llotja, fundada l'any 1775, que fa que sigui l'escola d'art més antiga de l'estat espanyol. Quin sentit té lloar aquest fet i el prestigi de la institució mentre es maltracti el projecte, ja amb moltes dificultats davant la pressió de privatitzar i encarir l'ensenyament de l'art i el disseny a Barcelona?

El fet que els responsables polítics de l'Ajuntament, liderats pel regidor de Sant Andreu i els responsables culturals de l'ICUB, juntament amb els responsables de la Generalitat, no hagin pensat que pugui molestar a la comunitat artística l'anunci del projecte durant la campanya electoral, demostra el grau d'allunyament entre els responsables culturals dels governs municipals/catalans i la comunitat cultural de Barcelona. Actualment una bona part de la cultura de Barcelona pateix les polítiques de indiferència i deixadesa dels estaments polítics, que senzillament no estàn a la mateixa pàgina dels creatius.

Els estudiants de La Llotja han iniciat una ocupació dels tallers, documentada al blog #ConstruimLlotja. Aquestes nits d'ocupació van acompanyats amb actes i programes de suport i solidaritat.

CCOO ha demanat la convocatòria de la mesa sectorial.

Per deixar la teva signatura de suport pels alumnes i a l'escola i en contra el despropòsit del projecte de CiU, està la pàgina a change.org.

Per a una ciutat compromesa amb la formació cultural i artística pública i de qualitat. Per preus de matrícula raonables, en contra de l'abús actual provocat per la forta privatització del sector. No es pot plantejar una ciutat amb valors culturals sense tenir en compte els propis agents creatius, actuals i futurs.

Quants debats urgents!

Quants debats urgents!

Xarxes, ACCA i fins i tot l'art contemporani

(una versió d'aquesta entrada s'ha publicat a la pàgina web de l'ACCA: http://acca.cat/debat-xarxa-centres-art/#comment-41981)

Més enllà del to clarament exagerat de la meva intervenció a les pàgines del web de l'Associació Catalana de Crítics d'Art fa una setmana, amb la manera una mica histriònica que em tipifica (per sort els amics i coneguts em coneixen i molts m'han donat suport "a pesar de" la meva manera de expressar-me), queden dos temes cabdals a considerar. 

Els centres d'art al debat

1-Per una banda, cal tenir un debat sobre els centres d'art. Si accepto l'encàrrec del projecte que ara es coneix com "UN DILEMA" a finals de setembre, és per que entenc que necessàriament aquest debat s'obrirà amb l'exposició, que és una visualització de la feina feta pels 8 centres, de mostres, produccions, tallers, seminaris, i també d'activitats pedagògiques, més tota la tasca editorial. El contrari seria amagar el que s'ha fet, caure en la desmemòria, esborrar tot -- això sí seria una manipulació política. Però no: tinc la impressió que molts interlocutors preferirien tenir aquests centres morts i enterrats, per a poder plorar els cadàvers com a relíquies sagrades. Místicament pervers però molt en la línia del país.

Esperava fins i tot més preguntes incòmodes el dia de la roda de premsa, més activitat de la premsa de Girona o Tarragona o Mataró, però he sobreestimat les seves redaccions. 

L'art sense artistes ni obres

2-Trobo curiós i preocupant que ningun comentarista de les pàgines de l'ACCA ha esmentat una sola producció de cap dels centres, com si no tinguessin importància els projectes, les obres i els autors. Ni una obra a UN DILEMA, ni obres de fora de l'expo. 

(Edit 26-11: Paco Freire ha trencat el boicot crític a les obres amb un comentari posterior al meu que considera algunes peces de la mostra)

Per que el debat no es merament tècnic, legal, o de pressupostos: és de projectes i d'artistes i d'obres d'art. Aviat espero poder entrar més en el tema, però no ho faré a la pàgina de l'ACCA, on no es vol parlar dels continguts conceptuals i artístics quan, de fet, és el tema més important. La queixa és sobretot en relació amb la no continuïtat dels projectes de qualitat i el que han significat per l'art contemporani a cada indret.

A més, la majoria de persones aquí i arreu no tenen la més mínima idea del tema. Crec que la majoria de membres de l'ACCA no serien capaços d'anomenar els 8 centres, sense parlar d'identificar les seves línies teòriques. Hi ha una frase en anglès:  "talking out of your ass".

Un exemple:

A la rampa d'Arts Santa Mònica, en plena vista del Palau Marc just davant, hi ha una caravana groga amb el símbol CX-R en un quadrat (*) .

Si no saps què significa aquesta frase anterior no estas capacitat per a participar en el debat sobre els centres d'art.

De la exposició UN DILEMA a Arts Santa Mònica  es pot aprendre molt sobre els projectes dels centres d'art i justament sobre el que suposadament es vol defensar.

(*)  Miquel Ollé i Sofia Mataix, Camping, caravaning, architecturing, 2011. Documents varis: llibre (652 pàg. 29 x 20’6 cm), vídeo documental (81’ 20”) y laboratori mòbil/espai expositiu (caravana CX-R)

http://wecanxalant.blogspot.com.es/2011/11/camping-caravaning-arquitecturing.html 

El recent "comunicat" de la Junta de l'ACCA sobre aquest tema, on no es parla nomès de la xarxa de centres sino de tot, absolutament tot, amb una informació parcial, sense mostrar coneixement de la complexitat de les qüestions específiques, barregant conceptes no relacionats, és un bon exemple del grau de desconeixement regnant.

Però quin perfil més activista, quina radicalitat! 

No hem vist una conversió semblant des de Sant Pau al camí de Damasc.

L'ACCA a debat: la fi del corporativisme?

3-Em felicito que el debat sobres la xarxa dels centres d'art també ens ha obert a la possibilitat d'un debat sobre l'ACCA, molt necessari i també molt urgent.

Aquí el company Fede té raó i no té raó. 

Una associació professional no hauria de comportar-se de manera corporativista exclusivament. 

L'ACCA, però, sempre s'ha comportat de manera radicalment corporativista.

Crec que en Fede està pensant en la lògica analítica de W. V. O. Quine, quí va demostrar que no hi ha ninguna base lògica per creure que si una cosa sempre passa i sempre ha passat, ha de passar de manera igual la pròxima vegada també. Encaixa molt bé la teoria de Quine amb les teories de la incertesa que orienten UN DILEMA.

El meu error, òbviament, era pensar que una associació que sempre ha donat un tracte de respecte cap als seus socis alhora d'anunciar la seva activitat  (expos, publicacions, actes, simposis, premis), es comportaria igual en relació amb un projecte meu. Aquesta setmana, pel primer cop en molts anys o potser dècades, la teoria de Quine s'ha demostrat al cor de l'ACCA.

(I sí, reconec que una part de la culpa ve de la manca de recursos humans i el treball sacrificat i de voluntariat de les respectives juntes. És per a això que normalment es perdonen els defectes, com passa amb moltes entitats associatives. Molts membres de la junta actual i d'anteriors saben que aprecio la seva feina).

L’Associació Catalana de Crítics d’Art, des de que en sóc soci (potser des de mitjans dels 90?), sempre ha sigut una entitat corporativista.

-És corporativista en la mida que la majoria dels socis en són per tal de rebre la enganxina anual que asseguri l'entrada gratis als museus. Si tens el carnet de l'ICOM, per exemple, no cal perdre el temps amb l'ACCA.

-Defensa sempre les suposades interessos professional dels socis, sobretot els més actius o de més història, o bé els més bé posicionats segons conjuntures polítiques o acadèmiques, normalment per sobre de criteris de qualitat artística o rigor crític.

-És corporativista en la seva gestió i orientació, que és motiu per la no presència de molts dels crítics d'art contemporani més solvents del país, reticents d'estar sotmesos als criteris de la vella guàrdia d'historiadors academicistes. Jo crec que la mescla dóna caràcter a l'Associació, però l'efecte dissuasori sobre les noves generacions és innegable.

-L'ACCA és capaç de fer un canvi de direcció amb un estil radicalment corporativista, pactat, una transició a dit i desprès acordat (altament irregular, tal com un soci distingit ens va recordar el dia de la inauguració d'UN DILEMA). 

Silenci corporativista sobre el CONCA

-És corporativista quan no diu res sobre la no dimissió de l'anterior presidenta del CONCA, fet excepcional i altament polèmic, desprès d'un decret que va deixar sense efecte el principi bàsic de tots els consells de les arts, la independència executiva. L'únic membre que no va dimitir, l'avaladora del president actual de l'ACCA. Un projecte treballat per dotzenes d'entitats culturals de manera concertada durant anys, la promesa d'una manera democràtica de donar suport a la cultura, ara decapitat amb el amb el silenci cridaner de l'ACCA, per tal de no trencar el principi corporativista.

Premis ACCA

-Els premis ACCA es voten per motius altament corporativistes, fins el punt que molts socis voten propostes que no han ni vist ni han llegit, segons el cas. Voten un 10% dels socis de manera habitual; molts només apareixen quan tenen projectes propis o d’amics nominats. Es voten bé per a premiar un membre també col•lega de l’associació, bé per a quedar bé davant d'algun estament. O per conjuntures. Sí, de vegades els resultats són adequades, ho reconec. Qüestió de la sort? Els premis ACCA no tenen cap garantia de rigor i en l’actualitat són una farsa, tal i com vaig denunciar al president fa un any (cosa que no li va agradar gens). 

S'ha obert el "debat urgent" sobre aquest tema?

De fet, quan comunicava la meva preocupació obertament, amb un tweet a novembre del 2012, només volia expressar la idea que no era del tot just la reacció de molts crítics davant de l'espectacle de l'Assemblea General Extraordinària de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya a octubre 2012, ja que "qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra", ja m'enteneu. Que cadascú miri amb lupa a casa seva.

El simposi

-S'organitza el famós "Simposi de crítica d'art en un món global", amb nom pretensiós i a punt d'obrir,  de manera totalment corporativista, tal i com s'ha denunciat de manera repetida. Jo entenc que es fa de manera voluntariosa i amb bona fe, com moltes coses de l'ACCA. Però realment no entenc quin sentit pot tenir seguir amb el model, i més quan insisteixen amb temes més que esgotades (per a no dir "rancis" o "carques"). M'explico: "L’ENCICLOPÈDIA GLOBAL. Lesnoves geografies i les biennals." Are you fucking serious?

Em sap greu dir això quan persones que respecto organitzen l'esdeveniment i en participen de bona fe.

-A més de tenir uns premis de la crítica corporativistes, l'ACCA actualment silencia el fet, que ja vaig denunciar fa un mes, que socis de l'associació participen en jurats que deixen sense subvenció als millors projectes crítics del país. La millor revista d'art del país esta en perill de tancar davant  de l'actitud corporativista de l'ACCA, que no ha sigut capaç d'obrir "un debat urgent" i immediat sobre el tema.

Des de l'acabament dels Premis de la Crítica de la Fundació Espais de Girona, Catalunya no té uns premis de la crítica en condicions. I a més, no ha sigut mai capaç de promoure la crítica com a professió entre els joves, pel que l'ACCA té més socis jubilats que sota l'edat de 35.

Conclusió

-Qui proposi que l’ACCA no hauria de ser corporativista està proposant la desaparició de l’ACCA en la seva forma actual. 

Una vegada superades les molèsties del dilluns passat, diria que jo estaria totalment d’acord.

"Occupy Curating" revisited

"Occupy Curating" revisited

A finals de novembre del 2011 vaig dirigir una taula rodona a Dublin Contemporary sota el títol “Occupy Curating? Politics, Protests and the Future of Curatorial Practice”. El moviment Occupy no tenia més de 6 setmanes de vida, i em semblava una oportunitat de plantejar la qüestió del comissariat des d'algunes de les òptiques aportades per les protestes.

Semblava innegable que desprès d'algunes dècades de comissaris de perfil alt i fortament individualistes en quant a projecció, idees i honoraris, calia obrir el debat sobre el comissariat més col·legiat, compartit, amb participació dels usuaris. Calia incentivar els valors d'un "curating" més democràtic i menys elitista. Pensava en el comissariat com a procés col·lectiu on tots els interlocutors poguessin tenir un paper en les decisions essencials de la mostra final. Interlocutors professionals i amateurs, tan conoisseurs com usuaris normals.

A "Occupy Curating" vaig proposar una pregunta senzilla: seria possible generar el contingut de les exposicions a partir dels propis artistes, o dels espectadors, o bé d'altres interlocutors normals i corrents associats amb l'art, de la mateixa manera que la democràcia es genera perpetualment per individus creatius, o bé per individus normals i corrents, els individus ciutadans de qualsevol democràcia en qüestió?

La pregunta la torno a fer ara desprès de l'article a A-Desk sobre el tancament de Can Felipa, l'espai de Poble Nou amb una trajectòria impecable des de mitjans dels 90. Un article que es pregunta per la suposada capacitat del MACBA de desviar-se de la realitat més immediata com si no tingués res a veure amb la seva presència, operativitat, plantilla o pressupost. A A-Desk proposen "Occupy MACBA"; un comentari meu segueix la versió castellana de l'article, i apareix citat a un segon article sobre el mateix tema fa un parell de dies.

    Protesta de "Occupy Museums" en solidaritat amb el sindicat de muntadors i transportistes d'art, que protestava davant de Sotheby's New York, el 9 de novembre del 2011

 Les meves reflexions a Dublín no sortien d'un model abstracte, d'una abstracció ideada des de la ideologia sense experiència. Al contrari, partien de la praxis, de fets existents observats i fins i tot experimentats: existien ja abans i llavors al 2011, i avui dia existeixen encara més casos--a Barcelona crec que tenim exemples excel·lents--on les idees, continguts, formes i conseqüències finals de les exposicions sorgeixen de processos col·legiats, col·lectius i fins i tot assemblearis. Models que en la pràctica repten les jerarquies existents als museus i centres d'art que poc s'han alterat des de la consolidació del "curator" ja fa mig segle. 

Per descomptat no estem parlant en absolut del tipus de comissari "sensibilitzat" amb els fets socials, els curators d'intimitats i confiances (curiosament, amb igual o més temps intimant entre patrons i gerents que amb els artistes). Tampoc pensem que la contractació d'un grapat d'assessors ben triats ideològicament sigui suficient per a callar la inquietud creixent. 

Desprès de dècades de resultats regulars i rarament qüestionats, s'ha demostrat que són mètodes que també encara ens donen exposicions radicalment elitistes i unidireccionals. No ajuda que són també exposicions amb errors (1), sobretot quan es suposa que els museus volen ser institucions pensants, amb els seus recursos prou generosos dedicats a la recerca (la veritat és que una part ínfima de la "recerca" a MACBA passaria el filtre d'un peer panel review autèntic i rigorós). 

El problema, a fons, és que les grans institucions s'amaguen darrera de mètodes de comissariat antiquats que a més s'utilitzen per justificar la seva manca de implicació amb la complexitat però també bellesa d'una lectura del present proper. Són mètodes que mereixen ser qüestionats fins el fons.

Són museus, doncs, com el MACBA, que mereixen la resposta de "occupy", que no és altre que la resposta d'una comunitat de creadors que té tot el dret de ser els protagonistes de les idees, preguntes i formes que els museus generen. Quan més temps i amb més insistència s'ignora aquest dret, més fonamentat serà el greuge.

(1) D'errors, un exemple a una exposició actual: l'única obra recent a la mostra de Eulàlia Grau, Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. Maria, té les dades incorrectes. Posa que és del 2011-12 quan inclou imatges sorgides a premsa del dia 6 de febrer del 2013, dos dies abans de la inauguració. Són les imatges de la tipografia de la corrupció a partir dels paper de Bárcenas. Entenc que no queda bé dir que una artista estava treballant una obra per un museu prestigiós fins a 2 dies abans d'inaugurar, però no per això es pot prescindir del rigor que requereix omplir correctament la fitxa corresponent.

Quin embolic! Censura a Cardedeu

Quin embolic! L'Ajuntament de Cardedeu censura una intervenció artística

La censura pel part de persones no especialitzades d'una obra d'art pactada i contractada per l'Ajuntament de Cardedeu és un molt mala notícia. Parlem de l’obra La Repressió de Raül Huerta, que consistia en embolicar amb un teixit blanc un edifici habitual d’exposicions, La Capella de Sant Corneli.

El projecte s’emmarcava dintre del cicle “Cardedeu amb l’art vigent”, comissariat per l’Anna Estany. Entre les seves intencions trobem el desig de fer reflexionar sobre el patrimoni, i sobretot el patrimoni religiós que podria esta associat amb valors repressius i restrictius.

Abans d’acabar el període establert de d’intervenció es demanava la seva retirada des del Museu Arxiu Tomàs Balvey, titular de l’espai, amb excuses evasives i pobrement justificades.

Qualsevol acte de censura embruta i rebaixa la reputació d’una cultura oberta per la qual les societats actuals aspiren. Cardedeu, poble pioner en la televisió local per exemple, compartia fins ara d’aquest esperit obert. La claudicació davant d’histèries veïnals i pressions clarament partidistes representa una manca de caràcter polític. I això, per altra part, mostra una incapacitat d'entendre què vol dir la llibertat d'expressió quan es parla del concepte a la Constitució que regeix la nostra vida compartida.

L’alcaldessa de Cardedeu, Calamanda Vila, educadora de professió i instigadora de la censura, no ha estat a l'altura del seu càrrec ni tampoc de la seva professió. No ha entès que censurar un projecte d’art, a la mida que renuncia la pedagogia i la possibilitat de reflexió, te el mateix valor que cremar un llibre. Hem d’esperar que aviat anirà a fer neteja a les biblioteques locals pels mateixos motius, esperonada per a veïns intolerants i regidors integristes?

Més enllà de qualsevol interpretació de l'obra mateixa, he entès el treball de Huerta, que documenta i comenta al seu bloc, com una manera de fer reflexionar sobre un edifici que ja no és de culte i alberga projectes de l'art contemporani. El valor patrimonial no resideix en cap cosa concreta, ja que les restauracions posteriors o bé els usos no originals, així com els canvis de context, no disminueixen el sentit i valor patrimonial de cap objecte, i menys quan tenen un caràcter provisional. Amb anul·lar l’edifici, amb tapar el seu exterior, l’artista de fet volia donar-lo visibilitat, a més d’externalitzar la superfície expositiva. Un projecte paral·lel de l'artista que no es va poder fer, proposava fer una Action Painting a l’exterior, com a treball compartit entre persones del poble.

A més, l’obra censurada de l’artista Raül Huerta s’enllaça amb una tradició llarga i important d'embolicar, marcar, assenyalar o indicar els edificis i altres elements simbòlics de mobiliari i immobiliari amb una cara publica (com el projecte de l'artista Christo al Reichstag alemany), i es devia entendre com un gest pedagògic i de reflexió.

Estaments municipals i governamentals de molts països han sabut conviure amb projectes d'aquest indol, i de risc semblant o major, sense problemes. I com ho han fet? Ha sigut possible per que els seus regidors i responsables han estat compromesos amb la cultura com a vehicle del coneixement i de la reflexió compartida.

Els senyors regidors de Cardedeu tenien la obligació de esforçar-se en les seves responsabilitats pedagògiques davant de les protestes dels veïns, per altra part absurdes, i amb un llenguatge antidemocràtic i intolerant.

Ho tenien fàcil: explicar, juntament amb el creador i la comissària, el sentit del projecte. Fer pedagogia, explicar amb raons, reforçar el coneixement. Fomentar el diàleg necessari.

En lloc d'assumir aquest paper responsable, la comunitat artística catalana—la cancel·lació del projecte ha merescut les denuncies de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) i l’Associació Catalana de Crítics d’Art—ha vist com els responsables de cultura a Cardedeu s’han deixat influir pel populisme barat i radicalment anticontemporani, fet que els desqualifica com a interlocutors d'altres temes de sensibilitat pública que afecten als residents de Cardedeu.

Sense garanties mínimes de respecte i responsabilitat, com es pot justificar atorgar subvencions i donar suport a altres projectes culturals d’interès per un poble com Cardedeu?