9/6/20

Els núvols de tempesta del segle XXI

Jeffrey Swartz

Tots passàvem les primeres setmanes del confinament cercant un espai obert al cel, un balcó o terrat per aproximar-me a l’aire lliure. Durant aquest període els fenòmens de núvols sobre Barcelona em semblaven particularment espectaculars, amb una varietat de combinacions en metamorfosi constant. Una tarda d’abril, després de les pluges del dia anterior, un seguit de petits estratocúmuls negres s’enfilaven des del mar, ben separats, en direcció Montserrat, acariciant el cim de Montjuïc al seu pas (“cim” no és un terme que s’aplica habitualment per turonets com Montjuïc, però sovint el núvol fa la muntanya).

No puc comprovar la hipòtesis, però la idea és que la baixada de contaminació atmosfèrica ha tingut efectes directes sobre el cel de l’àrea metropolitana. Hem vist taurons per la costa, senglars per la Diagonal, i l’aire sembla més fresc i viu, però són percepcions subjectives. El que fa que el cel de Barcelona sigui habitualment homogeni—em baso en la mateixa ciència vulgar que ens ha convertit tots en epidemiòlegs amateurs—és l’efecte unificador de la humitat atmosfèrica absorbida per partícules fines, com les de les emissions de gasoil, el que estén la calitja d’un rovell refractat per tota la ciutat. S’afegeix el factor de l’escalfor generada per la maquinaria urbana, amb l’asfaltat i els sistemes de calefacció encalentint l’aire amb uniformitat, mentre es radia tot cap a munt. Un cel monòton. Els experts diuen que els nivells baixos de micropartícules, naturals o no, poden afavorir la formació de núvols, mentre que les metròpolis altament contaminades neguen les condicions bàsiques de la seva creació (sobretot la formació dels cumulonimbus), tot anul·lant el moviment desinhibit de corrents d’aire de temperatures variades, que accentuarien la nuvolositat.

Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès

No puc confirmar si aquests mesos han sigut beneficiosos pels núvols barcelonins. He passat més temps que mai al terrat del nostre edifici, o passejant pels perímetres del castell de Montjuïc; no tinc un punt vàlid de comparació, i això que visc a Poble Sec des de fa dècades. És possible que sigui un fenomen específic de la primavera: aquests mesos més plujosos normalment produeixen més diversitat de núvols, amb dies agitats després de fronts més benèvols, tempestes malhumorades que baixen del nord-est, pluges intenses, i tornar a començar. Ja que passo sovint per la muntanya amb cotxe, puc constatar que la vista de Montseny des de Miramar és més espectacular cap a finals d’abril, quan el cel cristal·lí després d’una tempesta reveli l’última nevada lluenta sobre les costeres dels tres cims.  

Per mesurar correctament l’efecte del confinament sobre els núvols de la ciutat, els estudiosos els haurien d’haver documentat durant anys—tot i que dubto que a algú li pugui interessar la freqüència estadística de un cirrocúmul per dia i lloc (que sí tindria sentit si es tractés d’ocells, com demostren els censos dels ornitòlegs). Tampoc es podria repetir el que feia en John Ruskin durant els cinquanta anys previs a la seva conferència famosa sobre el núvol de tempesta del segle XIX (“The Storm-Cloud of the Nineteenth Century”). Ara tenim planímetres; Ruskin feia servir l’ull, exercia les seves habilitats d’observació, que defensava com a fiables i científicament precises davant del seu públic, reunit a la London Institution l’any 1884. Els assistents pensaven que el títol es tractés d’una metàfora, que d’alguna manera el núvol de tempesta representaria un missatge polític ("el vent de la revolució bufa, la tempesta està a l’horitzó”,  escrivia Alexis De Tocqueville, poc abans de les revolucions del 1848). En canvi, Ruskin els oferia una proposta literal: l’alteració dels patrons del clima anglès, amb el predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol, el resultat de la combustió de fuels com el carbó per la indústria i la calefacció.




                                     John Constable, Clouds, 1822

Ruskin escrivia un dietari sobre el cel durant dècades, i citava d’ell directament durant la conferència, amb descripcions més ajustades al seu perfil com a crític d’art que a qualsevol manual de meteorologia. Ruskin els descriuen com a pinzellades, amb ombres, efectes difusors i una rica paleta de colors; abans, a Modern Painters, ja havia descrit un fenomen de nuvolositat, associat amb pluges matinals, que segons ell ni J. M. W. Turner sabria pintar. S’ha opinat amb raó que els cels que distingeixen els quadres d’en John Constable i el mateix Turner, pintors de la primera meitat del segle, no haurien sigut possibles amb les atmosferes carbòniques que venien després. Pintura, i geografia política. Existeixen recerques interessantíssimes que demostren la connexió entre la lectura d’escrits de geògrafs anarquistes com Kropotkin o Élisée Reclus i la representació alterada de fenòmens naturals als paisatges dels neoimpressionistes.

Cap altre pensador ha escrit tan sobre el cel i els núvols, amb aquesta unió de ciència popular i estètica (Ruskin tenia altres temes predilectes, com ara les taques d’ocre creades pel ferro oxidat). A un article recent, Albert Ventayol argumenta que els Inuit no tenen tantes paraules per la neu com es diu popularment, de la mateixa manera que pels catalans, “si no treballem en l’àmbit de la meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols segurament ens diu ben poca cosa.” La frase em sobta; jo sí conec la majoria de noms de núvols, els tinc memoritzats des de que els vaig aprendre al col·legi—assentat a classe a Vancouver, els veia cada dia per la finestra, just arribats del Pacífic, l’acompanyament principal del meu somiar despert (pel contrari, mai ens ensenyaven cap paraula de les llengües indígenes canadenques, com seria el inuktitut dels Inuit). Ruskin no utilitza gaire els termes precisos pels núvols; però el que realment sorprèn és que no esmenta el carbó ni un sol cop. La combustió del carbó era prevalent a Londres i a tota Europa durant els últims dos terços d’aquell segle i entrat el XX, quan es reemplaçava paulatinament pels sistemes de gas.

La imatge literària de la boira de Londres té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

Els historiadors del clima que llegeixen a Ruskin a l’actualitat valoren la seva precisió, asseguren que les seves descripcions corresponen a condicions versemblants. Alguns l’elogien com a pioner de l’ecologisme (Reclus, segurament, era un altre). És curiós, pel contrari, que Ruskin atribueix els canvis observats al “fum” o al “sutge”, o bé parla metonímicament de les xemeneies industrials que l’escopien; tot això ho contrasta amb les condicions que havia observat prèviament, a la seva joventut; o ocasionalment, en dies excepcionals; o bé per la capa atmosfèrica per sobre de la boira sulfúrica que sufocava a Londres, un contrast que percebia des de l’última planta de la casa del seu pare a Herne Hill, a prop de Brixton. La imatge literària de la boira de Londres—a Dickens, a Conan Doyle, o la ciutat que visita el compte Dràcula de Stoker—té relació directe amb aquesta etapa de l’antropocè.

L’assaig de Ruskin es reconeix com a clàssic primerenc de l’ecologisme, tot i la manca de construccions argumentals que ara tipificarien el camp. Una de les diferències més clares és que Ruskin no fa propostes concretes per canviar les coses, i sembla dubtar de la nostra capacitat d’alterar el paradigma. No és derrotista, és nostàlgic, una característica compartida per bona part del primer socialisme britànic. Prioritza la resposta moral individual: “Tant si podeu afectar els signes del cel com si no, podeu canviar els signes dels temps. Tant si podeu fer tornar al sol com si no, podeu tornar amb seguretat la vostra alegria i la vostra honestedat.”

A Ruskin li preocupa la dignitat del individu, la integritat del nucli humà fonamentalment lliure, no pas esclavitzat; per això defensa el treball no-alienat davant d’un capitalisme industrial monòton i uniformitzant. Denuncia l’escletxa entre la modernitat i les virtuts de la naturalesa, però es centra en la capacitat del individu per respondre-s’hi: “És possible que no pugueu dir als vents: "Pau; estigueu quiets", però podeu deixar la insolència dels vostres llavis i la molèstia de les vostres pròpies passions.” El plantejament de Ruskin és una mena de mindfulness social-cristià. Avui dia no aniríem gaire lluny amb aquesta manera de tractar la crisi atmosfèrica, ni tampoc sabrem resumir els reptes en un símil tan rude com el núvol de tempesta, fosc i solitari. No tenim un únic símil pel desastre, si no molts, i en evolució constant: de fet, el desastre supera els símils. Com ens recorda constantment la Thunberg, no tenim altre opció que llegir el Informe IPCC i “stand behind the science”, el que implica un esforç hercúlia de documentació tècnica, complement necessari de la dedicació activista. 

Tan clar com la nuvolositat variada del cel barceloní, en el contrast entre 2019 i 2020 hem vist com els governs i els seus ciutadans l’han trobat molt més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models predictius dels climatòlegs, que avisen d’un punt irreversible de no retorn en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos però el segon té més base econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.  

24/3/17

Cartografía de la anarquía. Artículo a BCNMes

En el número de marzo de la revista BCNMés aparece un artículo donde me acerco al tema de la presencia y realidad de la anarquía actualmente en Barcelona. El trabajo, de naturaleza periodística y necesariamente abreviado, lleva el título "Anarco-Atlas. Cartografía viva de la anarquía". 



Portada de la revista BCNMés, mes de març. Portada de amural.info

Está disponible también en papel, en los puntos de distribución que se encuentran a través de este link:
http://bcnmes.com/puntos/

El artículo se dedica en buena parte a preguntar por la terminología de la anarquía, su sentido como etiqueta, además de sus muchas formas paralelas y simuladas, explícitas y implícitas. Considero algunos vínculos históricos, reflexiono sobre la ocupación, introduzco el tema de la cooperación y las cooperativas, para acabar con la imagen de Las Kelly, las camareras de piso en lucha a través de esta organización auto-gestionada ejemplar. 

A continuación ofrezco una sección del texto, en conversación con personas activas en la ocupación de viviendas dentro de un marco de activación política.

En años recientes me he dedicado al tema en mis artículos especializados, en revistas diversas, además de mis investigaciones académicas, con el trabajo del Máster reciente sobre la anarquía entre los artistas neo-impresionistas. Además, durante dos años he impartido una asignatura sobre el tema de "Anarquía y cultura", para créditos de Ciencias Sociales, en la Emily Carr University of Art and Design, de Vancouver. En otra entrada espero poder explorar el sentido y las preguntas a considerar a la hora de enseñar un tema tan rico pero complejo.

Una de los temas que más me ha interesado durante estos años es la cuestión de cómo se plasma una posición ideológica y ética en la práctica artística y cultural. Por supuesto, plantear la manera de expresar una teoría amplia y compleja de carácter político y social no es fácil. Las formas estéticas no siempre asumen una identidad correspondiente, por lo que otras cosas --como las estructuras colectivas-- a lo mejor tienen que estudiarse en función de las estéticas de sus procedimientos y maneras de estar juntos. 

Es claro que las ideas no se mueven en dirección única y sin fisuras hacia las acciones y los comportamientos, como si estos últimos fuesen meras expresiones fiables de la intención surgida del pensamiento. Esta problemática se ve aún más en el caso del anarquismo, que no suele obedecer a una metodología estructurada verticalmente. Más bien, la anarquía es una de las posiciones político-sociales que más tiende a defender una relación simbiótica entre la teoría y la praxis. Además, es un caso a estudiar en cuanto a su voluntad de enfatizar el aprendizaje a través de la acción, preferiblemente conjunta.


  ¿En precisamente qué categoría deberíamos colocar una calçotada libertaria?

En el marco actual de prácticas anti-sistema, activismos anti-autoritarias y de voluntad de renovación de todos los paradigmas dominantes de la vida contemporánea, la anarquía propone la crítica más extensa y más completa de todas, más allá de la cuestión de sus debilidades ante las opciones más pragmáticas (o sea, de continuidad estructural). Aún así, su propio carácter le impide presumir de la profundidad de su análisis de la actualidad, además de tener un nombre que todavía suscita suspicacias y tiende a reemplazarse a la primera oportunidad. Así que la anarquía procede con humildad y eufemísticamente por los espacios de encuentro y conflicto donde pretende incidir, sin querer manifestarse como un marco rígido o dogmático de cambio radical. 

A continuación ofrezco un fragmento del texto:


[. . .] El anarquismo es más visible, pero no todo el mundo está dispuesto a “salir del armario”, una idea que defiende Iru Moner, de la Asamblea de Vallcarca. Moner señala la tendencia de algunos militantes de llevar una doble vida, sin explicar sus convicciones a sus familias o en el trabajo. El hecho de defender a una opción anarquista podría exponer a uno a la persecución, pero también llevaría a un mayor entendimiento de sus postulados y la desestigmatización.
Las condiciones, además, han cambiado, explica Moner, en parte por las subidas constantes de alquileres y el acrecimiento de las economías de subsistencia provocadas por la crisis. “A raíz de la crisis de 2008, todos estos conceptos que antes sonaban a marcianos —‘estáis locos’, ‘sois anarquistas’— han cogido fuerza.” En las asambleas de barrio, insiste, “no se prejuzga a las personas por el hecho de utilizar un sitio que no es su propiedad legal”. En Vallcarca uno de los objetivos compartidos es de defender la integridad de lo que queda del casco antiguo, un núcleo en parte ocupado, además de resistir la gentrificación del barrio. Es cada vez más habitual escuchar a los vecinos de Barcelona referirse a la violencia de los desahucios, consentidos por el Estado, para así defender el derecho de un CSO de resistir contra el desalojo, como ocurrió con Can Vies en 2014. 
Con todo, los mismos okupas desmienten que la ocupación es ahora más fácil que antes. “Todavía hay desalojos. Cuando ves a aquellos Mossos, con lo grandes que son, aparecer a la puerta…” La frase es de una persona que no pagó alquiler desde 1995 hasta el año pasado. Lo que sí ha cambiado es que antes de la crisis la ocupación fue la cara más visible de la resistencia contra la economía especulativa. La burbuja inmobiliaria y las consecuencias de su colapso han acabado por dar la razón a los okupas para muchos conciudadanos [. . .]

24/3/16

Barcelona Speed, in BCNMés

More Jeffrey Swartz Shibboleths on Barcelona, in BCNMés 


ENG
Now online the most recent article of my series "Shibboleths", in BCNMés, the trilingual monthly magazine published in Barcelona. In "Shibboleths" I reflect on dominant dogmas and clichés of Barcelona and Catalan culture and society. 





For Shibboleths #7, just how fast is Barcelona: Speed: fleet-footed and frenetic or sluggish and slow?

ESP
Nuevo artículo online sobre los lugares comunes de Barcelona, en inglés en la revista BCNMés. Sobre la velocidad de Barcelona.


“To every outworn shibboleth…he clung with fanatic tenacity.”

Robert Boothby

10/12/15

Corea tampoco tenía que ser

Protesta de artistas coreanos contra Mari en el MMCA Seúl

(ENG: Korean Artists Protest Mari Appointment to MMCA Seoul)

Una protesta masiva de artistas coreanos rechaza el nombramiento de Bartomeu Mari como director del MMCA en Seúl. Una de las preocupaciones más importantes de los creadores es la posibilidad de que Mari se ha contratado precisamente para llevar a cabo la política actual de control y censura que ejerce el gobierno coreano sobre la cultura.

Según Gareth Harris en The Art Newspaper, en dos peticiones separadas más de mil firmas cuestionan la capacidad de Mari de llevar el proyecto, después de la censura que llevó a su dimisión del MACBA de Barcelona. La petición se ha iniciado desde petition4art, y incluye conocidos creadores en Corea y residentes en el extranjero.

La noticia ha aparecido como titular en Artforum online, y ha salido en la página contra la censura en el arte Index on Censorship. En una nota a la plataforma coreana Mari se defiende, insistiendo que está en contra de todo tipo de censura en el arte.

La candidatura de Mari ya fue cuestionado antes de que el Ministerio de Cultura de Corea confirmó el nombramiento, un hecho que revela el grado de politización de un puesto tan relevante.

En el artículo Mari se defiende con el argumento de que la obra de Ines Doujak censurado tenía posibilidades de ser declarada ilegal por faltar el respeto al Rey de España, un razonamiento altamente cuestionable. Primero, no existe una clara indicación en la obra para llegar a tal conclusión. El mismo Mari utilizó argumentos diferentes en el momento de su intento de retirarla, incluyendo insinuando que no conocía el contenido de la obra.

Desafortunadamente, la prensa internacional insiste en decir que se sodomiza el rey en la obra, cuando la misma pieza obliga a descartar tal lectura, llegando a interpretaciones absurdas y fantasiosas.

El texto entero de la primera petición, en inglés, está disponible aquí. La petición señala 4 puntos de interés:

1-la falta de credibilidad de Mari como presidente del CIMAM y la violación de la ética profesional y museística, por lo que una crisis ajena se lleva a Corea del Sur;
2-la situación grave de censura institucional en Corea del Sur, liderado por el propio Ministerio de Cultura, y manifiesta en todos los campos culturales, con ejemplos concretos, lo que hace pensar que Mari se ha contratado para servir tal política en lugar de luchar en contra de ella;
3-el soporte masivo para la petición del sector cultural y artístico;
y 4-la falta de transparencia y diálogo en el nombramiento de Mari y en otros procesos de interés público para el arte coreano.

Del texto de la petición online de noviembre 2015, de los artistas coreanos:

"In addition, the South Korean government’s bureaucratic restrictions have severely undermined the fundamental artistic principles of professionalism, autonomy, and immediacy that form the inherent foundation of art practice the world over. In fact, both the government’s funding system and its public organs have ceaselessly worked to “tame” artists in the most anti-artist ways possible, placing administration at all times before creativity and freedom."

29/11/15

Shibboleths #4, #5 and #6, in BCNMés

More Shibboleths, online in BCNMés


ENG
Now published online the most recent three articles in English of my series "Shibboleths", in BCNMés, the trilingual monthly magazine published in Barcelona. In "Shibbolets" I reflect on dominant dogmas and clichés of Barcelona and Catalan culture and society. 


For Shibboleths #4, Pedagogically Displeased, I wonder why Catalans educate their children against their own principles. 




In #5, Together, Forever, I reflect on how the happy family culture of Catalan youth clubs makes togetherness so important, irritatingly so. 


The most recent, #6, deals with gastronomic arrogance and its contradictions, in The Mediterranean Diet.

ESP
Nuevos artículos online sobre los lugares comunes de Barcelona, en inglés en la revista BCNMés. Sobre la educación, la presión de la unidad social y el dieta mediterránea.




“To every outworn shibboleth…he clung with fanatic tenacity.”

Robert Boothby

23/11/15

"El federalisme de les petites parts", a Núvol

"El federalisme de les petites parts", nou article publicat a Núvol

(Artículo sobre el federalismo publicado en Núvol / Article on federalism published in Núvol)

http://www.nuvol.com/opinio/el-federalisme-de-les-petites-parts/

El meu article més recent sobre les iniciatives federalistes pregunta per alguns aspectes del pensament federal que no s'han emfatitzat prou amb la resposta als sobiranistes. I per aspectes del pensament federal menyspreats pels independentistes, ignorant les seves possibles bases d'afinitat.

"Sense el federalisme no hi ha possibilitat de parelles de fet, però tampoc de divorci....El federalisme no és coercitiu. El federalisme és un dispositiu centrífuga que se salva del caos per la voluntat de les parts a unir-se, i res més; la seva ètica és difusora, i això fa que els aglutinis siguin de lliure disposició."


15/11/15

CIMAM Disengaged

(Abstracto ESP a continuación: El CIMAM desenganchado).

CIMAM Disengaged 

The case of the censorship of a work of art at Barcelona's MACBA last spring on the part of former museum director, and CIMAM president, Bartomeu Mari, and Mari's subsequent resignation from the museum, has had more recent repercussions at the CIMAM itself. These events suggest a major rift ---of almost taxonomic proportions we might say--not only within the CIMAM, but between the remaining CIMAM board members and the art world they were thought to serve. 

In the course of this conflict, the CIMAM has shown a fundamental lack of respect towards the Barcelona art community, defending Mari over and above the concerns, passions and committment of those active in contemporary art in the city.

Mari's failure

It was Mari's failure to defend the inclusion of an Ines Doujak piece in the exhibition The Beast and the Sovereign that led to public outcry, with many international observers supporting the curators, participating artists and the affected milieu. A few days after Mari chose to leave his post, though not before cynically and spitefully firing the show's own MACBA curators. Timidly, the CIMAM board ratified him in spite of his unacceptable actions--including brazen falsehood regarding his previous knowledge of the Doujak piece--in a bewildering move that showed tremendous disconcern for those immediately affected, including other artists and the curators, as well as the Barcelona public. 



Image of a protest-performance in front of MACBA in March 2015

Amazingly, articles written on the subject (like this very good review in Hyperallergic) still repeat the idea that Spain's then King Juan Carlos I is being sodomized by Bolivian activist Domitila Chúngara in the piece (the anatomically odd attribution of a penis to an Andean woman is a fantasy worthy of psychoanalysis, apart from ignoring that it is she and not His Highness who is struggling to extract herself from victimhood). 

A new director, Ferran Barrenblit, has subsequently been chosen for the MACBA 

In regards to CIMAM,  last week three members of the board resigned, in a gesture coinciding with the organization's annual conference.

Resignation and recognition

In a statement to the CIMAM on Nov 9, 2015, Charles Esche of the Van Abbemuseum, Vasif Kortun at Turkey's SALT and the director of Mathaf: Arab Museum of Modern Art (Doha), Abdellah Karroum, explained that they had lost their confidence in Mari and the capacity of the CIMAM board supporting him to defend adequate "ethical standards of behaviour towards artists, curators and the public." 

This welcome statement constitutes the first written recognition from anyone at the CIMAM of the organization's grossly disrespectful attitude towards the Barcelona art community. It is the first attempt to officially recognize the degree to which the art community and public of Barcelona, including artists, curators, critics and those visiting, had been treated inadequately first by Mari and then by the international community of museum directors who backed him. What we are saying is that the attitude of the CIMAM is a direct slap in the face, shunning the interests of an art community that has not been in any way defended as worthy, a community subject to official CIMAM indifference, with no corresponding legitimacy (as an other to be even spoken to) as might be recognized by the organization's majority. 

This is even more slighting considering the CIMAM's current office is in Barcelona, at the Fabra i Coats art centre, as a function of Mari's continuing tenure as president. Considering this office is in a municipal facility, its contract should be revoked by city hall.

Taxonomically different

We wonder whether the individual members of the CIMAM have any interest in looking beyond their own corporativist interests, which through CIMAM are constituted as a world apart, as a different class of people, worthy of an entirely different taxonomical tag. 

Do CIMAM members constitute a caste? Are they another species altogether?

Our carefully construed museum labels, if we were in a zoological museum, would not read the same in Latin. Theirs would indicate one kind of straight-spined being (weak in this case), ours quite another (hopefully sturdier). Thanks to CIMAM, we have been made to feel that we are very much on the other side of the fence, second class, on another planet even, not worthy to be taken into account. A taxonomical marginalization, perhaps. And with us the great majority of those committed around the world to artistic creation as a complex cultural act requiring freedom from coercion.

In a response on the CIMAM webpage, the board's reply seemed to satisfy itself with claiming that the three resigning members had not spoken up enough six months earlier, and that the subject (in extremely bureaucratic fashion), would be shoved into a debate which was to be held at this month's CIMAM conference. The reply, already extremely cursory, does not have what could be called a conclusion. It's absurd logic undoes itself, since it was the very board of the CIMAM that pushed to have any decision on Mari's radically unethical behaviour shoved under the carpet until the comfortable setting of a conference could discuss it without in fact actually dealing with it at all. Generically.

A haphazard defense

The CIMAM's newest defence of Mari, apart from its textual errors, evidence of a haphazard drafting, clearly falsifies the events it claims to explain (it was on the front of the webpage on Nov 12th). It ignores the fact that dissent over the April 2015 ratification of Mari was voiced at that time. It also ignores what appears to have been a lack of input of the entire board in the very process of ratification. It does not admit that the conference itself, held last week in Tokyo, did not deal with the concrete case (for as Mari wrote to Hyperallergic, "it was agreed that the issue of freedom and expression in museums should be addressed in one entire session, not directly as a 'MACBA case' but in a more general approach in order for the discussion to represent many more cases that unfortunately happen.") 

Effectively, that CIMAM buried the case in its recent conference to save Mari's face (or ass). And in words that suggest his own act of censorship had, as if by a magically invisible hand, just unfortunately happened to pass our way in Barcelona, in a wonderful case of 21st century artspeak.

Small consolation, then. From the Barcelona perspective, the resignation of the CIMAM board members will be taken as just the first step in what would be a pending compensation for the ongoing slight of Bartomeu Mari's continuing leadership of a discredited CIMAM.

PS. By way of ratifying my irremediably plebian relation to the CIMAM, and unabashedly so given CIMAM board members disdain for such a humble state, in 2001 I was the English editor and when-needed translator of the CIMAM publication The Curator, the Museum, the Collection. International Committee of Museums of Modern Art (CIMAM) Annual Meeting, Barcelona 22-24/9, 1997.  Barcelona: Fundació "la Caixa"/CIMAM, 2001.




Abstracto ESP: El CIMAM desenganchado

En este texto en inglés pregunto por la desidia del CIMAM en su ratificación de Bartomeu Mari como presidente de la junta directiva, a la luz de la dimisión en noviembre 2015 de 3 miembros de la junta. Desde la perspectiva de Barcelona, la actitud de los todavía miembros del CIMAM, directores de museos todos, demuestra una grave falta de consideración hacia las personas que trabajan y se dedican al arte contemporáneo alrededor del mundo, muchas veces en la sombra de tantos museos indiferentes a su realidad. ¿Son los directivos del CIMAM que han menospreciado a la comunidad artística de Barcelona, constituyentes de una clase aparte, taxonómicamente distinto, una especie diferente? ¿Representan, para utilizar un término con una carga concreta, una casta? Nos preguntamos si realmente merecemos tan poca consideración por parte del CIMAM, y más cuando la presencia continuada de Bartomeu Mari como presidente, y con oficinas en instalaciones municipales, sirva para hurgar en las heridas abiertas de su acto de censura y posterior ensañamiento--con mentiras comprobadas además--con los comisarios y artistas involucrados

27/8/15

Els consells de les arts. Principis i realitats (i un incís)


Al gener d'aquest any l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA) va penjar aquest text meu sobre els consells de les arts a la seva pàgina web

Encàrrec de la pròpia Associació, té la voluntat de centrar el debat sobre el sentit dels consells de les arts, actualment abandonat a Catalunya. 

Degut a la poca difusió de la plataforma (el Mur Crític) i el disseny impracticable de la maquetació, he volgut publicar el text aquí. 

Amb un incís afegit : l'abandonament dels principis bàsics dels consells pel part de tots els sectors culturals de Catalunya, i l'atac frontal contra la seva independència a mans del Govern actual, amb suport d'altres grups parlamentaris, situa el debat en una situació límit. Jo tenia (i tinc) l'esperança que el debat es podrà recentrar amb la reforma del consell cultural de Barcelona, a través de una reforma de l'ICUB, ja que el programa electoral del partit guanyador semblava anar en aquesta direcció. I Barcelona, i no pas Catalunya, lideraria el debat sobre la democratització de la cultura.



Entenc l’actitud de les moltes associacions que abans defensaven el model independent del CoNCA com un senyal inequívoc de la debilitat conceptual del sector a Catalunya, i una indicació de la seva clara claudicació davant el empobriment dels valors culturals comuns de la societat. Lo irónic, si escoltes molts dels seus directius, és que pensen que són més compromesos políticament que mai, quan és just el contrari.

Un consell de les arts pot estructurar-se de moltes maneres. Tot i això, la deriva actual, que viola directament els principis establerts al propi preàmbul de la Llei catalana, no correspon a un consell de les arts legítim en cap de les seves formes acceptades. Invita a una reforma integra, sí. Però això només passarà quan el propi sector s'adoni que són els creadors (i pensadors, i gestors) de la creació els primers perjudicats per la manca de mecanismes legals  per avançar la participació directa dels agents culturals en l'exercici política de la cultura.

     *                   *                  *                    *                    *                    *               *          


Els consells de les arts. Principis i realitats
 
Un consell de les arts o de la cultura és un organisme públic concebut per a facilitar l’autogestió de pressupostos i recursos culturals pel part de la mateixa comunitat cultural. Aquesta definició apropa els consells de les arts a altres organismes científics i de coneixement—els consells de recerca mèdica—on el repartiment de recursos es basa en criteris professionals col·legiats. Aquest principi es garanteix per què són els propis experts, a través del consell, que comparteixen la tasca gestora i política. Mentre no sempre reemplacen els ministeris o regidories, no varien en la seva voluntat d’alliberar la cultura de la manipulació política. Un consell de les arts és la manera per la qual les institucions públiques confien l’avanç artístic—la recerca, la creació i el consum de la cultura més capdavantera—als propis protagonistes.
 
En el sentit fort del concepte, el mateix que inspirava originalment el CoNCA a Catalunya amb el recolzament de totes les associacions culturals, un consell de la cultura no serà mai un organisme merament consultiu. Tampoc serà una agrupació reduïda de savis donant suport—aconsellant—a un ministeri o conselleria. Arreu del món existeixen entitats amb noms diferents que compleixen el model, i altres que utilitzen el nom però que ignoren els seus principis fonamentals. Cal distingir doncs entre un consell de les arts real i altre merament nominal.

Parlem, és clar, del model ja clàssic dels arts council en la seva denominació anglesa, que emergeixen amb força desprès de la Segona Guerra Mundial. És aquest model anglosaxó que la llei catalana 6/2008, del 13 de maig, cita directament al Preàmbul. El precedent històric britànic era el Committee for the Encouragement of Music and the Arts (CEMA), fundada l’any 1940, que finançava a les societats culturals afectades per la guerra. Als Estats Units el model emergeix amb el Works Projects Administration durant els anys 30, on s’impulsava l’ocupació també cultural a base de la inversió pública. Ja des del principi, doncs, els consells de les arts es vinculen al concepte central de la democràcia social: on la cultura de risc no pot defensar-se sota les condicions econòmiques de torn, els pressupostos de l’estat l’han d’afavorir. Un precedent encara més distant va ser el comitè format durant la Comuna de Paris l’any 1871, on els mateixos creadors francesos en assemblea, amb Courbet al davant, gestionaven la cultura de la capital.

Va ser durant les dècades posteriors a la segona guerra que el principi de marcar un espai cultural lliure de interferències polítiques s’articulava amb més sentit. El referent de la manipulació nazi i stalinista de la cultura per fins propagandístics, amb els seus complexos aparells visuals, lingüístics i audiovisuals, impulsava alguns estats a crear un model distanciat. S’establia el concepte d’un organisme a “arms-length”, fora de l’abast del polític de torn. Aquest model s’ha desenvolupat amb l’expansió de l’estat de benestar mentre els valors democràtics i socialment sensibles dels consells s’han forjat al costat de corrents socials i polítics de cada època. Reforçat el model a nivell nacional, s’establien consells de cultura a regions, ciutats i barris—efectivament, a cada marc on la participació pública en el repartiment de pressupostos fos factible.
 
Cada consell de les arts es desenvolupa de manera distinta, ja que és la pròpia comunitat cultural de cada indret que assumeix la gestió de continguts. No és exagerat dir que molts aspectes centrals de l’art contemporani—la tecnologia crítica, les noves relacions col·lectives, el sorgiment de veus minoritàries i discriminades, l’esborrament del llindar entre l’art elitista i l’artesania o les cultures indígenes—s’han vist reforçats pels suports que han rebut del consell de cada indret. I no estem parlant només de suport a creadors, sinó també als espais autogestionats, als centres de producció o les revistes de debat. En cada cas cal insistir que la configuració integrada de la política cultural del consell és un procés llarg i discutit. Aquí cal assenyalar que el CoNCA català és encara massa jove per haver assolit un caràcter propi, a banda d’estar actualment allunyat del seu concepte original.


No és pot ignorar que els consells de les arts també s’han vist sotmesos a crítiques, des de fora i de dintre. En èpoques concretes els governs de torn els han marginat o limitat pressupostàriament, a la vegada que han avançat els seus interessos polítics per altres vies. El seu caràcter progressista ha molestat a persones que no comparteixen les conseqüències d’una cultura oberta. Però també les mateixes comunitats culturals s’han preocupat per la seva excessiva burocratització, que desactiva els impulsos crítics i crea nous marcs canònics i rígids. Per què un consell de les arts funcioni, doncs, cal que la comunitat cultural sencera reflexioni de manera permanent sobre la renovació del seu model i la seva expressió pràctica.

Jeffrey Swartz

Un text elaborat pel “Mur crític”, ACCA, gener 2015




21/7/15

Shibboleths / Les dogmes desacreditades

Shibboleths / Les dogmes desacreditades 

CAT
Ja estan publicats online tres dels articles en anglès dintre de la sèrie "Shibboleths", a BCNMés, la revista trillingüe mensual publicat a Barcelona. A "Shibbolets" reflexiono sobre els tòpics dominants de la cultura i societat barcelonina i catalana. 

El primer, "Eixamplism, la ideologia de l'Eixample. El segon, "City of design", on pregunto si Barcelona encara es pot considerar un referent de disseny.
El tercer article, "Wild and commonsensical guys", sobre el binomi seny i rauxa correspon al número d'estiu. A setembre, barcelonins descontents amb l'educació.

ENG
Now published online the first three articles in English of my series "Shibboleths", in BCNMés, the trilingual monthly magazine published in Barcelona. In "Shibbolets" I reflect on dominant dogmas and clichés of Barcelona and Catalan culture and society. 

The first, "Eixamplism, on the ideology of the Eixample. The second, "City of design", where I ask whether Barcelona can still be considered a design referent.
The third, "Wild and commonsensical guys", on the duo of seny i rauxa, is now available in this summer's issue online. In September, Barcelonans displeased with education.


“To every outworn shibboleth…he clung with fanatic tenacity.”

Robert Boothby



26/5/15

Esperanzas para la cultura en común

Esperanzas para la cultura en común

En el plan de choque de Barcelona en Comú (para los primeros meses de mandato), avanzado por la alcaldable Ada Colau como condición de futuros pactos, no se menciona la cultura. O bien, para precisar, no se habla del marco cultural tradicionalmente concebido, identificado con actividades sectoriales como el arte, la música o el teatro. Y me parece bien. Incluso para aquellos con vínculos corporativos en la cultura, eso no debería constituir un problema, ya que lo que quieren muchos activistas culturales es vivir en una sociedad justa, sin privilegios heredados por razones de clase o poder económico, sin enchufismos y corruptelas, con igualdad de oportunidades, sin discriminación a las culturas minoritarias, y con servicios esenciales de educación y salud públicas accesibles a toda la población. La cultura también sabe diferenciar su interés particular, nada menospreciable, de las necesidades prioritarias en un momento crítico que ha durado ya años.

Cuando sólo se sabe hablar del IVA cultural, ignorando los gravámenes impositivos sobre bienes básicos de subsistencia que aún así están fuera del alcance de muchas personas, la cultura pierde mucho crédito.

En otro marco cultural, quizás más sincronizado con proyectos de transformación social y crítica sistémica, la cultura ya no se concibe en términos de vanguardias de excelencia burguesa dedicadas a sus creaciones y sus públicos. Importan menos los equipamientos y programas con recursos públicos—museos, teatros, festivales, ferias—erigidos para reforzar la proyección de la imagen del lugar en cuestión. Una cultura que franquea la barrera entre edades, abarcando también las creaciones no-profesionales, y que incluye la educación creativa básica y especializada, identificándose con realidades vinculadas a la cooperación creativa y descentralizada a medio y largo plazo, es una cultura que se acerca más al programa del partido ganador de las municipales de Barcelona.

La cultura en el plan de choque

En el plan de choque hay dos puntos que se aproximan oblicuamente a cuestiones culturales. En la tercera sección, “Revisar privatizaciones y proyectos contrarios al bien común”, se habla de proyectos opacos llevados a cabo sin debates abiertos, y sin beneficio real para los intereses comunes. Aunque no es su intención directa, eso sería aplicable a una parte substancial de los proyectos subvencionados por el ICUB, como festivales ya solventes que quitan recursos a otros más arriesgados. En la sección 4, “Hacer limpieza y acabar con los privilegios”, se habla de poner fin a subvenciones no justificadas y acabar con las malas prácticas. Aquí también se podría extrapolar una renovación de la labor del ICUB y sus órganos afines, como el Consejo de la Cultura.

Aún así, aceptando que los principios generales de Barcelona en Comú se tendrían que aplicar también a la cultura, la renovación cultural de la ciudad no está garantizada. Las razones son diversas. La más obvia, dada la necesidad de pactar, es la más que probable decisión de regalar el ICUB y con ello la cultura de Barcelona a otro partido, para así asegurar aquellas otras regidorías consideradas más troncales. ERC tiene el actor Juanjo Puigcorbé en el segundo lugar de su lista. Si se trata de conseguir el apoyo de un partido pequeño burgués que ha facilitado las políticas antisociales de CiU en la Generalitat, darles cultura, donde molestarían menos a la implementación de políticas esenciales, podría tener sentido. Siempre que no se proponga volver a personas y prácticas vinculadas al ICUB menos comprometido de los últimos años.

El sacrificado, la cultura

El modelo de sacrificar la cultura por parte del gobierno minoritario de turno ya se vio cuando el PSC disasoció el ICUB del regidor hace algunas legislaturas. El gesto de desprenderse de la cultura se repitió con la designación de Joan Manuel Tresserras, de ERC, como Conseller de Cultura del tripartito (donde tampoco supo articular un proyecto cultural asociado con el ideario de su formación, por suerte). El PSC se quitó la cultura de por encima a medida que se iba apartando a los sectores ilustrados y catalanistas asociados con Maragall. Barcelona en Comú parece estar en posición de repetir una fórmula parecida, aunque por motivos propios.

Entonces y ahora, el problema con dicha fórmula es que parece significar que la cultura, siendo o un juguete de la burguesía o bien el palo de la senyera identitaria, no importa como factor vehicular en la transformación de la sociedad. O sea, que se la otorga un estatus entre neutral e inocuo, para así centrar el proyecto social en otros entornos. Por eso, no forma parte de ningún plan de choque. Las posibles consecuencias van de su intensa burocratización, al dejarla en manos de técnicos ajenos a la creación, a su ultra-liberalización, que aquí significaría privilegiar a ciertos bienaventurados empresarios privados. Este doble resultado neo-liberal funcionarial describe el estado actual de la cultura en Barcelona después de 4 años de Trias.

La gestión independiente de l'Ateneu Popular de 9 Barris es una referencia para Barcelona en Comú 

Otro motivo por dudar de la política cultural del partido ganador serían los indicios de timidez en el programa cultural de Barcelona en Comú (más adelante tendremos que matizar esa aseveración, a base de algunas declaraciones pos-electorales y documentos de base). Aunque parece corresponder a un ideario radical, no hay un solo punto en el programa no asumible desde la democracia social más generalista. Parece que estamos en el marco nórdico de los años 70, pero en versión light. Descentralización, honestidad, flequillos de auto-gestión y cooperativismo--y la subvención bien intencionada en busca de complicidades.

Debilidades culturales en común

Lo más decepcionante es que en el programa publicado no se articula un marco conceptual en línea con los detalles. Falta sobre todo dibujar el sujeto cultural, para así delinear la base de acción. Se podría resumir el marco conceptual de una política cultural transformadora y social de esta manera: que toda persona o colectivo tendría el derecho y el acceso a los recursos para poder formarse en todas las edades, y participar creativamente en la creación desde la óptica o realidad que les parezca válida, además de poder acceder como espectador o asistente a la cultura tanto popular como de excelencia, sin discriminaciones. Y que la concepción y gestión de una política capaz de facilitar tal marco tendría que también contar, desde el principio y de manera continua, con las personas involucradas, o sea, de todo el mundo.

En línea con este marco, el programa de Barcelona en Comú está bien articulado y coherente en las áreas de educación cultural, descentralización de servicios culturales, participación en órganos de decisión y cuestionamiento de la mercantilización y "industrialización" de la cultura. También enfoque bien el problema de la cultura al servicio de un modelo de turismo agotado.

Daré dos ejemplos de donde hace falta reforzar la articulación conceptual en el programa de Barcelona en Comú para así facilitar programas de acción. Primero, la cultura sigue siendo demasiada unitaria. Aunque se menciona la realidad cultural de las personas inmigradas, el programa es algo tímido a la hora de  fomentar la pluralidad real o la excepcionalidad cultural a base de ellas. Se enfatiza la pluralidad y diversidad cultural más bien en función de clase social y memoria histórica (de las clases populares, se sobreentiende). De las propuestas concretas para Ciutat Vella, increíblemente, ninguna menciona la aportación de la cultura inmigrada a la variedad autóctona, su posible diálogo, y la validez de poder decir que sus múltiples memorias culturales y sociales también forma parte de la barcelonesa. O bien, estas políticas están relegadas al apartado de inimigración, que es una manera de marginalizarlas. Seria mejor habla de culturas, que por definición significa también contrastes y incluso conflictos, para así reconocer las discriminaciones y las hegemonías, los márgenes y los centros. Hay personas en Barcelona que no tiene el derecho de reconocerse en el sentido cultural. En la misma línea, no se habla en el programa cultural (aunque algo más en el programa de géneros) desde la crítica a las estructuras patriarcales de la cultura dominante (el programa cultural de Barcelona en Comú carece de género, suele confiar en la modernidad ilustrada unisex).

Otro tema que me parece importante es el grado de cambio planteado a base de las transformaciones estructurales. Me refiero aquí de la necesidad de reformar y redibujar el Consell de Cultura del ayuntamiento, junto con las comisiones delegadas, rancias y con olores de amiguismo inaceptables. En sus declaraciones del día 26 de mayo en La Vanguardia, Javier Rodrigo da señales positivas en este sentido. Rodrigo ha investigado la cuestión del cooperativismo en la gestión cultural de base, y conoce bien el sector. El diario le atribuye la prioridad de enfocar “la transformación del Consell de la Cultura en un auténtico órgano mixto de decisión vinculante de las políticas culturales del Ayuntamiento”, para a continuación decir que “a partir de ahora no sólo será vinculante sino clave en la política cultural del Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) y contará asimismo con participación ciudadana.” Estoy plenamente de acuerdo, pero creo que se queda corto, ya que en seguida le citan diciendo que "no queremos imponer un cambio radical, sino ver lo que ya existe y reforzarlo." El ICUB, el Consell, y las Comisiones Delegadas, entre otras, requieran soluciones de fondo, radicales por decirlo de otra manera. 

De hecho, en sus documentos de posición, Barcelona en Comú sí plantea algunos cambios de orientación importantes en el funcionamiento del ICUB. Otra cosa sería impulsar el cambio necesario a partir de las lecciones extraïbles del fracaso del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts catalán, el CoNCA.

Un Consell de Cultura renovado y auténtico

No existe ningún motivo para no aplicar en Barcelona una versión conceptualmente pareja pero funcionalmente mejorada del modelo ya pactado entre todos los agentes culturales para el CoNCA. El CoNCA tenía el mandato de ser independiente y con poder ejecutivo, beneficiado por la participación de todos los sectores. No tenía que convertirse en un consejo de personas nombradas a dedo y asalariados, sino un vehículo para la democratización de la cultura sin renunciar a la excelencia y la innovación. El Govern actual ha decapitado el proyecto, con el apoyo lamentable de algunos interlocutores cercanos y el silencio pusilánime de muchos más, culturetes de poca fe. Es por eso que es el momento de liderar la transformación del modelo de gestión de los presupuestos culturales desde Barcelona, para así presionar a la Generalitat. Y eso sería perfectamente asimilable por las fuerzas que ahora gobernarán en Barcelona, ya que fueron ellos que aprobaron el CoNCA original con más entusiasmo y conocimiento.

Estoy hablando del ICUB como un organismo técnico en apoyo a la acción ejecutiva de un renovado Consejo.

Cambios dentro del ICUB significan cambios allí dentro

Un consejo o asamblea de la cultura de Barcelona (Barcelona en Comú habla de una "mesa"), ampliamente participado, democrático, con cargos rotativos y no asociado a nombres, sería la manera más lógica de aplicar el valor cultural de lo común al presupuesto cultural del ayuntamiento. Algo parecido a lo mejor se hará en los presupuestos de acción vecinal, con la participación de los más directamente implicados/as en la elaboración de presupuestos en barrios concretos. Lo que haría un bien diseñado consejo de la cultura es poner la subvención pública del sector en manos de un marco cooperativo conocedor y competente.

Radical, pero en la cultura no tanto

Con todo, que a un proyecto manifiestamente radical en otros ámbitos le ha costado aplicar sus principios de manera coherente a la cultura no nos debería sorprender. La casi totalidad de los agentes culturales discursivamente disidentes se tranquilizan--se desactivan--con la aplicación de subvenciones generosas para sus respectivos sectores y personas, o sea, con políticas ya no radicales sino afines al centro-izquierda clientelista. La despolitización efectiva de la cultura—su neutralización social y uso más bien diplomático—forma parte del proyecto central de la transición española. En los gobiernos socialistas de los años 80 y 90, con el apoyo muy institucional de los sindicatos, existía la voluntad de construir un estado de bienestar mínimo, con pensiones, salud y educación pública, con protecciones sociales como el subsidio de desempleo. Pero no había ningún intento de construir el estado de bienestar cultural. En lugar de ello, pensando en el arte, se montó ARCO. La cultura socialista se dejó fuera del proyecto socialdemócrata—como ahora dirían algunos que se han dejado de lado los controles a los partidos y los abusos y corruptelas. Se limitaron (si los presupuestos astronómicos se podría llamar limitaciones) a la creación de instituciones de perfil alto para poder asemejarse a los demás estados imperiales europeos y sus metrópolis capitales.

Estamos diciendo que los mismos que han llegado al poder a base de criticar el legado de la transición por no ir al fondo en la transformación de los valores y estructuras del estado, podrían verse limitados aún hoy a dar un giro cultural a su propio discurso.


(Algunas reflexiones de este texto, sobre todo aquellas sobre la cultura de las personas inmigradas y la reforma del ICUB, se han revisado el día 27-5 a base de documentos facilitados por personas afines a Barcelona en Comú)