El títol de l'exposició sobre el Rif marroquí, Just davant nostre, ara finalitzada desprès d'uns mesos al MACBA, em semblava una referència no intencionada a la simultània consolidació del control hegemònic per part del museu de la plaça dels Àngels. Just davant del MACBA, sota els nassos del director, el patronat i els seus, una plaça que ara el MACBA no ha de compartir amb ningú més. Tota seva. Amb el FAD ja fora, i l'edifici de l'arxiu/biblioteca amb la presència al ras del carrer de la sala pedagògica teenager 1418, Àngels és ara la plaça més important de Barcelona sota el domini físic, urbà i simbòlic total d'una sola institució.
Mapa de la zona amb restes d'edificacions anteriors molestant plaçes i patis futurs
El MACBA és el amo--el puto amo, Guardiola dixit-- i es nota. Cap altra plaça a Barcelona de importància té aquest caràcter de monocultiu, com si es tractès d'una provincia argentina sencera sembrat de llavors de soja de Monsanto. De biodiversitat, res, almenys des de l'oficialitat del museu, que compta amb un suport de vigilància notable: ni a la plaça de Sant Jaume patrullen amb tant de zel els segurates privats en combinació amb les policies locals i autonòmiques. La relació hegemònica que el MACBA ha forjat desprès d'anys sobre els espais del seu entorn extern contrasta amb la realitat del barri, diversa, plural, multiòptica, però també necessitada, en contra d'alguns intents dèbils i poc convençuts de crear una gestualitat museística de preocupació social. Per exemple, la haima de l'Alícia Framis, amb aquell títol tan pretenciós: Solitud a la ciutat: Remix. Si Espanya ignora la riquesa del Rif tan proper, acabades les incursions tardo-colonialistes, cosa que argumentava indirectament la mostra esmentada, què dir de la indiferència del MACBA cap a la població filipina i de més cultures al seu entorn? Just davant nostre i ni puto cas.
La haima des d'on la Framis ens predicava sobre la solitud a la ciutat, i gràcies
La plaça dels Àngels, panopticon: ara sota un ull únic i penetrant, un ull encara amagat de la institució que ara té potestat de la plaça (exigències del guió arquitectònica, on es vigila des d'una façana--ara façanes--sense retines aparents). Un exemple destacat del panopticon de Jeremy Bentham convertit en aparell cultural.
El concepte clàssic, aplicat als edificis penitenciaris, ho va descriure més notablement en Foucault a Vigilar y castigar:
"Se puede, pues, hablar en total de la formación de una sociedad disciplinaria en este movimiento que va de las disciplinas cerradas, especie de "cuarentena" social, hasta el mecanismo indefinidamente generalizable del "panoptismo"." (Buenos Aires y México: siglo xxi, 1976, p. 219).
Però un panopticon que opta conscientment per a apartar de la seva vista certs raconets del pati on passegen els vilatans, ja que la vigilància que a propòsit no veu, crea punts cecs i inaccessibles pel seu ull amb la voluntat d'anul·lar subjectes.
El mur que bloqueja les parts posteriors de les vivendes del carrer Joaquim Costa, amb un mural de Chillida del més ordinari, i ara amb el pastiche de Keith Haring (por reposició), forma una valla més que separa el MACBA de la realitat del seu entorn; la seva funció és aquesta i cap altra. Neteja d'horitzons, murs que fan net. Ni la valla de Melilla està tant alta ni tan infranqueable. La llum que gaudim a la banda del MACBA té el seu contrapunt amb el foscor viscut pels veins de l'altre costat, desconeguts. Però la plaça mateixa, pensada per Meyer en clau Beaubourg: Remix (el concepte remix era pel Raval dels 90 el que el vazquez-montalbanisme era per les dècades anteriors), idea rudimentària però eficaç, rebossa d'aquest desdeny per l'entorn humà del Raval. Si els comissionats del museu volen, podriem fer un recull d'obres exposades al mateix MACBA que han tractat el tema del impuls repressiu de l'urbanisme contemporani, i contrastar les dades amb la manca total de suports de mobiliari urbà i raconets favorables a l'encontre que hauríen de servir per a complementar l'espai diàfan de la plaça, tot plegat amb la voluntat d'enriquir les seves quotes de sociabilitat. O si voleu, repassem alguna publicació del museu que va més enllà d'entorns físics, per exemple David Harvey i Neil Smith, Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura (2005).
El servei municipal del skate arregla les vores per afavorir grinds feliços
Destrucció del Big Four per tal de facilitar els chill-out del futur
Una bona part d'aquesta reflexió em venia quan abans del Nadal vaig assistir a una sessió al nou espai de Sitesize sobre la seva participació al projecte pel Pla de Buits anomenat BioBui(L)t (http://bamconf.org/pla-de-buits-biobuilt/). Aquí Sitesize ha profundit en la seva funció de mediació social pel projecte, amb interlocutors atents als usos i funcions dels espais que haurien de pertanyer als veins i a tots. En tot cas, jo arribava a imaginar el projecte de bio-arquitectura com una finestra oberta a la plaça, a l'altra banda de Montalegre, això sí, i amb potència per a contrastar amb les façanes del MACBA que donen rigidesa inflexible als altres tres costats de la plaça. Ara entenc que no ha pogut ser així, en part per la imposició de la valla blanca que protegeix les construccions ara en marxa de BioBui(L)t. El somni d'un espai obert i permeable no s'ha complert i ara no parlo del Pla de Buits només: penso que el que toca seria eliminar el desnivell del carrer, permetre els escolars de la Vedruna participar plenament en el pati enorme que Àngels hauria de representar, i amb això limitar el pas i la velocitat de vehicles. Però la manca de permeabilitat del Pla de Buits bio-arquitectònica té a veure també amb la seva ubicació davant de l'esglèsia buida que obre per la seva part a un pati extraordinari darrera. Alguns diuen que la proposta és de fer-ho accessible.
El BioBui(L)t, construccions amb canya i repta a les façanes hegemòniques del MACBA
Una de les curiositats més destacades del panopticon de MACBA i el seu espai singular de vigilància i generació de sentits, és la presència de molts patis secundaris al voltant. Tots els de més patis tenen un caràcter tancat o semi-tancat. Patis per tant semi-accessibles o bé tancats del tot, per motius diversos. De fet, si Àngels és ara la plaça més representativa del panopticisme a Barcelona, als seus voltants trobem la riquesa més destacada a Barcelona de plaçes parcials i en estat tènue en quant a funció social i pública. Recints vallats i semi-vallats per usos restringits. L'altre dia tancaven del tot la plaça definida per la Universitat Ramon Llull, el CCCB, i la part "trasera" del MACBA, pels ja famosos Brunch Electronik (amb només una "k", i per què?), entrades exhaurides dies abans (estem parlant de la Plaça Joan Coromines). Durant anys Sònar i altres esdeveniments han privatitzat aquest espai, inutilitzant el pas peatonal que dóna accès des de Valdonzella (jo com molts he assistit a molts events aquí). Desprès estan els patis corresponents al CCCB i al Manning mateix, amb els seus horaris concertats. A l'anterior els grups de Pinoy Pop filipins han trobat un raconet davant de la cortina de vidre per a practicar els seus moviments (com també passa a Caixaforum).
El pati del CCCB a l'espera dels balls de Pinoy Pop
Desprès estan els patis maravellosos del CIDOB, entrant per Elisabets, i el pati de l'Escola de la Vedruna, que s'hauria d'obrir pels nens els caps de setmana. I al costat, la plaça darrera del projecte de Pla de Buits ja comentada, enorme i també idònia per usos públics. Desprès, existeixen els passos per a permetre accedir al pati de la cafeteria de la Facultat de Geografia i Història des de Montalegre, que ara només són pels serveis. Finalment i a la mateixa facultat, l'espai que només conecta amb Ramalleres en dies laborals, una decisió absurda i anti-veinal, que porta el nom de la cantant Victoria de los Ángeles, segurament per la proximitat d'altres èssers inhabitants del cel celestial. És aquí, en accès des del carrer Tallers, on va començar la revolució industrial a Espanya.
Efectivament, l'única plaça de totes amb ofici públic i accès obert tot el dia és la plaça dels Àngels. És també l'únic d'aquests 10 recintes que entra en diàleg amb les façanes principals dels edificis més destacats que donen al seu espai, façanes davant de les extensions d'una plaça dura, en la configuració renaxentista, on la plaça permet la lectura del sentit de la façana. És la plaça de representació simbòlica més important de la zona. I ara és la plaça del panopticon del MACBA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario