El rei abdicat

El rei abdicat 

Transició d'un objecte sediciós, de Rafel Forga

Carta d'abdicació del rei Alfons XIII, abril 1931

La notícia aquesta setmana de l'abdicació del Rey Juan Carlos I em fa pensar en la relativa manca d'obres artístiques dedicades a la seva figura al llarg de les últimes dècades. Possiblement aquesta poca voluntat de construir un discurs crític des de l'art al voltant de la seva figura té relació amb la seva mateixa ambigüitat, como a personatge distinguit i patètic alhora. Un monarca reduït a cap d'estat sense poders efectius dintre d'un estat constitucional ja té per ell mateix una qualitat tràgica que correspon precisament amb el contrast entre el seu poder legal i simbòlic, per una banda, i la realitat d'una persona efectivament apartada de l'acció executiva, per l'altra.

És precisament aquesta manca de caràcter precís i definit que permet que la distància real entre aquells que donen suport a la monarquia i aquells que reclamen un referèndum a favor de la seva desaparició sigui tan reduïda. Tant els conservadors com a molts del centre-esquerra recolzen la seva figura per tal de insistir en la continuïtat de la successió reial, sabent que no podrà afectar en absolut la realització dels seus programes polítics. La dreta espanyola és més catòlica que monàrquica, fet demostrat pel interès minoritari per la monarquia durant el franquisme; són monàrquics de conveniència. La monarquia no ha format part del projecte conservador catòlic des d'abans de la dictadura de Primo de Rivera. La democràcia social per la seva part és tradicionalment republicana, o així es creu, però ja que la transició va permetre la realització del projecte de l'estat de benestar--segons ens expliquen--en el sentit clàssic (salut, educació, drets i llibertats reconeguts per llei), i sense impediments generats per la casa reial, no existeixen motius inequívocs per demanar un canvi del model legal actual des del partit socialista.

El socialisme moderat també ha sabut utilitzar la monarquia per a guanyar punts contra els tradicionalistes, ja ningú els pots acusar de voler canviar tot en el seu afany reformador. L'associació entre els estats capdavanters de la democràcia social (Suècia, Holanda) i les seves respectives monarquies no és casual.

  

Imatge de la instal·lació de Rafel Forga, Transició d'un objecte sediciós, 2012

Curiosament, aquells que reclamen amb més insistència una revisió del model són igual de indiferents cap a la seva figura. Els motius per a eliminar la monarquia són gairebé idèntícs que els motius per a defensar-la, ja que la indiferència s'imposa pels dos costats. Des de la indiferència es pot defensar les dues postures, ja que és igual--no té cap incidència real--en un sentit molt literal. 

Això sí: la idea d'una monarquia, el concepte, genera més neguit que la persona que ostenta el càrrec (o ara el seu fill), ja que simbolitza un estat que desafia el principi d'una societat basada en els mèrits de tots, més enllà de vincles de sang i el llinatge familiar. Una meritocràcia no hauria de tenir com a referent simbòlic i legal una persona nombrada a dit per motius de pertànyer a una dinastia, és un mal exemple. I ja que la meritocràcia té adeptes fortament vinculats als preceptes neoliberals, que celebren els ascensos per destresa amb el capital com a demostracions del model, ser antimonarquic no hauria de significar ser d'esquerres, reformista o radical. La república no garanteix cap orientació política ni tampoc afavoreix una construcció més en una direcció que el contrari.

Però hi ha més, ja que els dubtes que genera la possibilitat d'un càrrec més que cal elegir i atorgar amb poders executius--un president--crea un grau de cinisme i fins i tot pànic entre els corrents de la societat que rebutgen amb més insistència el sistema actual del procediment polític. Una estructura política més? Un referèndum a favor de la república amb la perspectiva d'una nova capa encrostada de la "casta" com a conseqüència--és això el que reclamen ara els desafectats representats per Podemos i unes quantes iniciatives més?

Al projecte de Rafel Forga, Transició d'un objecte sediciós, presentat a la col·lectiva Disrupcions a la Galeria Senda l'any 2012, l'artista elabora un bastó de banús amb empunyadura de plata amb una forma molt específica: com els bastons pro-Napoleóniques que van aparèixer a França a partir de l'exili de l'emperador a Elba. Il·luminades per una vela, projectaven el perfil conegut de Napoleon a la paret, i per tant es consideraven subversives. A mans dels seguidors secrets del general, arribaven a ser prohibits per les autoritats. Forga envia un bastó d'aquests al Rey Juan Carlos I, amb un canvi important: el perfil del bastó era del rei mateix. S'acompanyava amb una carta molt formal i respectuosa on explica la posició dels artistes a la societat espanyola, cercant un recolzament reial, i demana una foto del rei amb el bastó per tal de consagra la seva posició com a artista, com si la foto del rei tinguèssi poder avalador al món cultural. Però rep en canvi una carta signada de la casa reial d'agraïment, juntament amb una foto signada sense el bastó, documents que s'exposaven a la sala.

 

Empunyadura de plata del bastó enviat com a regal al Rey Juan Carlos I

També a la sala Forga ensenya una sèrie de documents que donen legitimitat a la figura del rei, primer amb el decret de que recolza a Franco com a cap d'estat per referèndum l'any 1947, i desprès amb els documents de la transició que permeten el realçament del rei abans desprès de la mort del dictador, amb retalls de diaris i altre material. 

Aquesta apel·lació a l'autoritat monàrquica revela com el projecte de Forga explora els mecanismes que segueixen els artistes per tal de trobar un espai de legitimitat i valor a la societat. En lloc de ser una crítica unidireccional, analitza la cerca de marques i símbols de suport social que parteixen de processos i premisses de valor qüestionable. 

Tal com explica el mateix artista a la seva pàgina web: 

       "Con este proyecto se intenta hacer un análisis crítico del proceso que ha seguido S. M. Juan Carlos I para consolidarse como la máxima figura institucional del país, resaltando el papel instrumentalizado que han jugado los mecanismos democráticos y los medios de comunicación en este proceso de legitimación pública. (...) 
Con este acercamiento ritualizado, y con un poco de sarcasmo, se pretende jugar con determinadas estrategias de relaciones públicas gracias a las cuales se refuerzan y legitiman, aparentemente, los roles y la identidad de las personas que participan en ellas, en este caso S. M. en el papel de rey y yo en el papel de artista."

Rafel Forga: http://rafelforga.com/transicion-de-un-objeto-sedicioso
(fotos cortesia R. F.)