Fins els mugrons!
El significat dels meus (petits) vestiments
Quan jo tenia 5 anys i començava a estudiar al col·legi West Bay de Vancouver, l’escola no era exactament una bona reflexió del país plural, laic i de pensament obert que molts d’aquí imaginen quan pensen en Canadà.
Resàvem pels matins el Parenostre—una obligació pels jueus, budistes i musulmans també— i a les parets hi havien figures cristianes, sants i creus. Aplicaven el càstig físic, que consistia en unes quantes fuetades del cinturó del director sobre les mans (una imatge impensable a l’actualitat: el director d’una escola, aguantant amb una mà els pantalons en perill de baixar amb el cinturó a l’altra, tancat al seu despatx amb un menut plorant).
El castig físic a Canadà, amb un cinturó directament dels pantalons del director
Amb l’aspecte personal les coses no eren gaire més liberals. Els cabells llargs eren tant prohibits als nens com els pantalons a les nenes, que anaven totes amb faldilles. Tampoc tenien dret de posar arracades o pintar-se, privilegis d’adorn particular reservats per les alumnes de l’escola secundària, però considerades perverses per les més petites. Els texans no es consideraven acceptables pels escolars, per tractar-se d’un teixit vulgar, “obrer”, instigador d’actituds d'una certa deixadesa mental.
Com passava amb els texans, cada restricció venia acompanyada d’una explicació al voltant del significat del vestiment o manifestació física en qüestió. Els discursos repressius eren “lògiques”, raonaments que sempre tenien relació amb preservar els equilibris socials i afavorir la consolidació del nostre benestar. Anar en contra era arriscar massa; afluixar massa la corda, i el mon es podia desmuntar.
Aviat però, aquest món de sentits i raons al voltant d’una estructura repressiva associada amb la roba es desfeia. Costava, però a finals dels 60 i a principis dels 70 el sentit comú ajudava a deixar en ridícul les prohibicions. Només calia mostrar que una nena amb els llavis pintats no havia de ser una puteta, que els cabells llargs no significaven rebel·lia automàtica, que els texans no et convertia en un futur activista anarcosindicalista.
És per això que el mateix principi funcionava al revés, almenys quan els fills s’enfrontaven als símbols dels seus progenitors: es descobria que la corbata del pare no el convertia en defensor acèrrim del sistema econòmic mundial d’especulació salvatge, o que el pentinat cursi de la mare no la lligava inexorablement a les brigades antivícies del barri.
Desprès d’una dècada, cap a finals dels 70 (el que demostra que Espanya no anava tan endarrerit com alguns cronistes ens voldrien fer creure) la batalla estava guanyada: nosaltres ens vestíem de grunge molt abans de la seva popularització a l’ombra de Nirvana 15 anys desprès. Vestíem camises de llenyetaire i botes de treball amb la punta d’acer, els cordons desfets, i deixàvem les nostres barbes de quinceañero, el que no significava que la nostra higiene particular era per sota dels nivells mínims civilitzats.
Aquest és el meu llegat i l’herència de la meva generació, i des de llavors acumulo experiències—portar una arracada a l’orella, una cua tenyida de color coure, i pintar-me els ulls com en Prince quan sortíem a ballar, cap a l’any ’84—que demostren que les prohibicions a l’esfera de la roba i l’aspecte personal no tenen la menor justificació. Sempre acaben com un sense sentit, ja que les seves suposades raons no resisteixen l’anàlisi de l’experiència i el coneixement. No importa quines raons es volen donar tampoc, ja que ningú pot lligar un vestit amb un significat fix, immòbil, cert, definitiu.
La burka i altres cobertures
Així que la decisió de l’Ajuntament de Barcelona i d'altres ajuntaments de prohibir la burka a espais del consistori o als mercats municipals m’ha estranyat profundament. Considero que és un error, una decisió equivocada basada en justificacions poc justificades. I no ho dic per que la burka i els seus variants m’agraden especialment com a peça de moda--tot i representar una bona manera d'ensenyar un teixit de qualitat--o per que penso que la seva forma d’emmascarament sigui una bona solució alhora de preservar la castedat d’una dona casada. Tampoc ignoro que el vestiment s'utilitza en moments i llocs des de posicions radicalment conservadors. Però entenc també que el valor suposadament repressor no es pot demostrar per a cada cas, fet que converteix la repressió en una cosa arbitrària i equivocada.
Així que és qüestió de cadascú, de cada individu i la seva llibertat, i la llibertat individual, pels motius que sigui, és un argument sempre superior a les formules enganyoses sobre les quals s’ha basat la restricció promoguda des d’estaments oficials. Sobretot quan no ha molestat, no molesta, i no té per que molestar al futur, ni aquí ni en molts llocs igual o més savis que no prohibeixen aquest tipus de vestiment. No és tema de debat, no representa cap conflicte. A non-issue, diríem.
I ja que ningú arribarà a analitzar cada cas, per a saber la veritat, no es pot precipitar una decisió clarament discriminadora, tot i la pretensió d'envoltar les restriccions amb una aura de liberalisme.
La burka és el vestit femení amb més superfície de roba, fet que la converteix en útil alhora d'ensenyar teixits a les pasarel·les
Així que ofereixo algunes raons per desistir, per a fer enrere, per a no ficar-se en aquest món prohibitiu que traeix els principis d’una societat plural:
L’electoralisme. Ja que significa cercar vots entre persones intolerants. Davant de discursos xenòfobs dels partits conservadors a l’oposició, jo pensava en una mica de pedagogia i en ser valent alhora de defensar un espai de convivència i tolerància. Per això, els partits conservadors als ajuntaments de Catalunya voten a favor, encantats. El PxC inclòs. Quin missatge s’envia amb aquest gest? Que els partits a favor pensen que els barcelonins de fet són xenòfobs i de pensament dèbil? Que són tan intolerants que un gest una mica intolerant cap als estrangers podria ser benvingut? La seva idea, si l’entenc bé, és que els partits també del govern haurien d’estar atents a aquest sentiment, ja que es pot manipular amb la consciència tranquil·la per beneficis electorals.
Racisme. És qüestió de races, de procedències, de qui ho fa i no només de què fan. Si fossin Quakers de Pennsylvania s’entendria com un exotisme, sense més. Si no fossin musulmans. Però no, és una norma inspirada en l’angustia social relacionada amb la presència inquietant d’altres: però d’altres molt específiques, no d’altres de qualsevol indol. Amb les monjes espanyoles ningú es fica, com a mínim des de les matances de la Guerra Civil.
L’integrisme d’esquerres. Però integrisme igualment. La intolerància del progrés. I la pressió social d’aquesta intolerància implícita. Deia l’alcalde de Lleida que ajudaria a la integració de persones immigrades, que era un gest progressista. Com el discurs napoleònic, prohibir els reaccionaris segons el patró revolucionari (els reaccionaris tancats a La Seu Vella, potser?). El totalitarisme en nom de l’avanç, ja que només a través de les restriccions i les prohibicions de comportaments irregulars—i els saquejos dels seus llocs sacres—es podia consolidar el canvi.
Com un integrisme de dretes, prou semblant, només amb els protagonistes i antagonistes bescanviats. Durant el franquisme es va prohibir el català per raons prou similars, per a facilitar i animar els catalans a integrar-se més fàcilment al projecte espanyol. Per a ajudar; per a reduir les resistències locals, marginals, mal aconsellats, reductes de català inconscient. Per a ajudar a deslocalitzar i desmarginalitzar la llengua i la cultura catalana. Les similituds existeixen, ja que al català es dibuixava com un idioma poc culte, rural, poc refinat, de la mateixa manera que les dones musulmanes assenyalades amb aquesta prohibició es tracten com a incultes, incapaços de decidir per elles el seu camí. Silenciades sobre el seu propi silenci. Per justificacions semblants es va prohibir el català sota Franco.
El rebuf. L’onada comença a Catalunya, entre els ajuntaments d’aquí. Després passarà a altres pobles de Catalunya. I més enllà, a la resta de l’estat. Finalment, els principis bàsics de la restricció integradora i benpensant acabaran alimentant restriccions igual d’arbitràries contra el català i els catalans. Catalunya té una burka a l'estatut que es diu "nacionalitat" (Art. 1), i una altra que es diu "llengua pròpia" (Art. 6). No obris la capsa de Pandora si no estàs disposat a que acabi anant en contra teva.
El pluralisme, ens ha portat fins aquí. Principi bàsic d’una societat lliure. No prohibir cap cosa que no faci mal de debò. Ens concentrem en les coses realment nocives. Eliminen les restriccions irracionals i només restringir per motius sòlids, inapel·lables. La societat ha mostrat la seva capacitat d’absorbir quotes cada vegada més altes de llibertat sense que això comporti desmantellar l’ordre i les estructures del benestar. És per això que els països històricament repressors també pateixen més dificultats econòmiques, mentre les societats obertes i tolerants també gaudeixen de societats i economies més resistents.
Significats mòbils del vestiment. El significat d’un vestit, fins i tot tradicional, no està mai fixat. No es pot dir que un vestit té un valor únic i immòbil, ja que fins i tot en àmbits rígids i conservadors no tothom porta la roba pels mateixos motius. El conservadorisme és precisament això, una dosi d’inconsciència no relacionada amb lògiques manifestes. Sí, és cert: per a moltes dones la burka podria ser una imposició. N'ha d'altres que la posen de vegades, alguns dies potser, a alguns llocs, en funció del cas.
Però això no elimina la possibilitat d’altres motius per a portar el vestiment: inèrcia cultural, comoditat, tranquil·litat pel carrer, qüestions de gust particular. Particularitats etnogràfiques. O portar el vestiment de vegades, segons el cas, el que demostra que les definicions de la gent desconeixedor són sovint més inflexibles que les realitats dels que les viuen diàriament. No som nosaltres que hem de fixar realitats que no són, en realitat, fixos del tot.
El fals pretext de seguretat. Alguns ens voldrien convèncer que hi entra una qüestió de seguretat. Durant anys d’amenaces directes de grups armats contra regidors, no s’arribava mai a restringir un vestiment a un espai municipal d’aquesta manera. Potser el casc d’un missatger, però no sempre, i mai de manera absoluta, per decret. No passava a l’època quan els dispositius de seguretat eren extremadament atents davant del risc d’atacs reals i amenaces constants contra membres electes de l’ajuntament.
Assenyalar el més dèbil. Primer, contra una dona. I no contra monges, ni religioses, contra una dona immigrada. Musulmana. Els seus fills l’estimen, el seu vel no rebaixa la seva dignitat o humanitat davant d’ells. No entenen perquè ella, qui no actúa de manera agressiva, que es comporta amb una discreció exemplar al carrer, sigui la persona assenyada pels responsables polítics del municipi. Veuen com els proxenetes corren lliures, els lladres, els carteristes, els que embruten els carrers, els que contaminen, que es dediquen al tràfic de drogues. Els mafiosos tenen dret d’entrar l’ajuntament tal com són, amb la cara desoberta, però la seva mare no. Hipocresia de les cares descobertes. El seu entorn no entén per què a ella ara la toca rebre, com si fos un criminal. Assenyalar el més dèbil per a fer lliçons és de covards.
Greuge comparatiu. Coses pitjors que una burka: productes de cosmètica i cura personal, produïts amb processos contaminants, símbols d’un consum irresponsable basat en la vanitat personal. Productes que no aporten res a l’avanç de la societat, excessos frívols de la societat ignorant de les necessitat reals, tal i com en Bernard de Mandeville va anticipar a La faula de les abelles .
La protesta contra un Miss America a New York, que consistia en llençar símbols de repressió femenina--sostens inclosos--a la basura
Fins els mugrons! És una manca de coherència prohibir només aquí, amb la burka, ja que altres vestits suposadament signifiquen valors igual de conservadors. Als anys 60 i 70 les protagonistes de la alliberació de dona cremaven els sostens, juntament amb altres vestits i objectes del llar, com abans les sufragistes resistien contra la roba encotillada. Per elles la roba interior de la dona i els estris de la cuina simbolitzaven la repressió del cos i del temps femení per estils imposats des d’estaments comercials masclistes. En aquell moment s’articulava de manera coherent i treballat--com ara pretenen fer amb la burka--el significat negatiu del sostén, amb la conseqüència d’un destape començat des de sota: apareixien sota la camisa el mugró del pit, en lloc d’una superfície falsificat d’un pit llis, sense mugró, i per tan gens funcional.
Així que siguem coherents també: ¡fora la roba interior que limiti el cos de la dona, símbol de la seva repressió!
És l’hora del mugró, el mugró que significa que la llenceria repressora s’hagi vençut al nom del progrés.
