Utopia en fals: reflexions sobre l’exposició “La utopia és possible” a MACBA

Utopia en fals: reflexions sobre l’exposició “La utopia és possible”

Envoltada durant els últims mesos pels “Episodis crítics” de la col·lecció MACBA, l’exposició sobre el congrés del ICSID (International Council of Societies of Industrial Design) a Eivissa l’any 1971 demostra, en contra de la seva suposada voluntat, un esperit contrari.a En lloc d’obrir un debat sobre possibles dissonàncies en el disseny espanyol d’aquell moment, i contextualitzar-les dintre de l'entorn internacional, tanca en fals la història de la disciplina i amaga possibles relectures crítiques. Així, aconsegueix el contrari del que pretén fer el museu amb la seva programació d’art contemporani.

“La utopia és possible” (s’acaba el 6 de gener) falseja el congrés i el seu estatus dintre del disseny industrial espanyol i sobretot català durant el tardofranquisme. I ho fa per tots els fronts imaginables: amb la posada en escena, amb els seus enfocaments, amb la selecció de les fonts i amb la interpretació de les dades disponibles, jerarquitzades segons criteris febles. “La utopia és possible” ofereix una imatge de radicalitat que no es correspon amb la realitat del disseny espanyol de llavors ni d’ara. I ho fa, inexplicablement, amb el vist i plau de molts dels agents de disseny implicats.

Com a creació museística, les mancances són especialment problemàtiques, ja que introdueixen i perpetuen nocions equivocades sobre el debat tensat entre modernitats que sorgia en aquell moment al disseny occidental. Aquest debat s’exemplifica per alguns corrents crítics amb el disseny modern consolidat i altament lligat al nou consumisme, com per el disseny radical o anti-disseny, amb referències des d’Archigram, passant pels italians Superstudio i Archizoom, i incloent els californians Ant Farm. Aquest qüestionament de caràcter radical reptava molts dels valors del disseny modern des d’òptiques polítiques, socials i urbanístiques, i obrien el camí cap a una modernitat més transversal, més preocupada pels sistemes integrats, autocrítica en relació a les pretensions universals i positivistes de la modernitat, i menys depenent de les meres estètiques del disseny moderna com a valors de progrés.

Un visitant a l’exposició amb certes referències arribaria a la conclusió que el ICSID 71 va ser un congrés radical, dintre de l’esperit de la contracultura, amb una estètica que barrejava trets pop, psicodèlics i ecologistes. L’ICSID d’Eivissa es presentaria, doncs, com el contrari del congrés conflictiu i de polèmica oberta a Aspen l’any anterior (Aspen International Design Conference 1970). A Aspen, com ens explica la Alice Twemlow, les diferències s’escenificaven de manera brusca, la vella guàrdia defensava les seves posicions i els hippys—que no eren tant hippys—quedaven al marge, deixant bastants ferides obertes. 1

La resposta radical al disseny es suposa discordant: Ant Farm a Aspen 1970

Al contrari, amb aquesta exposició sobre l’ICSID s’afirmen l’harmonia i la convivència utòpica, i l’aparell retòric va unisonant en aquest sentit. Elements expositius fonamentals per a entendre el moment del disseny industrial a Espanya—la modernitat fràgil però digne—i el raonament darrere de la celebració del congrés a Eivissa—les arrels artesanals d’un illot mediterrani—no s’inclouen, com veurem desprès.

Faltes d’omissió, però també de comissió. La banda sonora, que domina l’espai expositiu i obliga a una lectura woodstockiana, inclou temes d’altres anys i contexts culturals—com una sèrie de peus de foto equivocats però en lletra gran. La música filtra tot i amb fins dubtosos. Aquesta determinació es repeteix a la sala, amb un mobiliari suggerent de les toves cadires Sacco de Gatti, Paolini i Teodoro (1968), un recurs clixé.

Les parets es dominen amb grans projeccions, sempre dels espectacles “off” del congrés que tenia la intenció d’ambientació complementària i reflectiva, com el Vacuflex-3, la Instant City o els inflables de Ponsatí. Són treballs que es converteixen en els protagonistes principals de l’esdeveniment quan no ho eren en absolut (amb la possible excepció de Instant City, per anar acompanyat d’un aparell teòric reinvindat pels organitzadors), almenys per la majoria dels congressistes dedicats al disseny industrial. Si es vol argumentar que el llegat principal del congrés era la part “off”, no hi ha res a dir en contra, sempre que es reconegui que al MACBA l’interessa més aquella part del disseny que assembli a l’art fet per artistes i que enllaci amb discuros pròpies de l’art i no pas el disseny. La realitat del disseny industrial d’aquell moment, tant espanyol com internacional, ortodoxe o no, representat per la vasta majoria de congressistes, s’ignora gairebé per complert.

L’idea que es palpa amb el tipus de pregunta feta a les entrevistes als protagonistes, és que el museu d’art es dedica al disseny no pas en consonància amb els termes del seu camp, si no des de l’òptica superior i sometedora de l’art. La pobresa de debat sobre el disseny generat pels museus espanyols, el MACBA inclòs, suggereix una clara volunat de perpetuar aquesta actitut jerarquitzant i artocèntrica. 2

En relació a una altra intervenció complementària, la “gala” d’obertura organitzada a la platja en forma de rite de colors, resulta quan menys sorprenent que els comissaris no fan constar que en Miralda havia renunciat l’autoria del projecte per motius conceptuals. Únicament apareix com a co-creador juntament amb la D. Selz i J. Xifrà per què els pòsters i de més gràfics ja s’havien imprés, fet que no disculpa la manca de delicadesa, i a més tractant d’un artista amb obra a la col·lecció.

Hi ha contradiccions més fonamentals que desmereixen l’esforç important de reunir una documentació de gran valor sobre l’ICSID 1971. No renegem de la importància de mostrar alguns d’aquests documents pel primer cop al públic. Això no justifica, però, la manca gairebé per complert de detalls sobre les sessions organitzades a les sales de reunió habilitades a la seu del congrés. Sembla inverosímil que es pot dir—com hem sentit comentar algun protagonista—que el que va passar a les sessions ordinàries “no tenia interès”. Frase ara repetida alegrement amb ocasió d’aquesta mostra. Què hem de pensar, que a partir de l’ICSID 1971 Eivissa les ponències als congressos ja es superaven—altre invent espanyol juntament amb la fregona?

Imatge de l'exposició del tot harmoniosa sobre l'ICSID 1971 Eivissa

Doncs bé, no tenia interés que Rubert de Ventós parlès del puritanisme, que els creadors de la Instant City la glossesin, que en Yturralde expliquès les seves recerques al Centro de Cálculo de Madrid, que intervinguessin molts extrangers sobre la pedagogia o sobre qüestions professionals. Al primer número de la revista D’Art l’any 1972 Daniel Giralt-Miracle sí parla dels debats, en un text dedicat principalment a ells, i són prou interessants. El text de Giralt de llavors em sembla més fiable i equilibrat que la lectura que ara es presenta.3  Ara sembla ser que la part “off” artística guanya adeptes i de la part oficial de disseny es renega i es vol amagar, en una reescriptura excessivament alegre.

El sentit únic i homologat a l'expo sobre l'ICSID 1971 Eivissa és també el resultat de la decisió de convidar únicament protagonistes espanyols, i sobretot catalans, als vídeos acompanyants. Són documents excel·lents, però el resultat és extremadament parcial. No apareixen protagonistes estrangers, del que n'hi havien molts i prou il·lustres. Quins interessos poden haver-hi per escriure la història d’aquesta manera, sense voler-la contrastar? Això sí: el fragment d'algun informe fet per un assistent de fora apareix mig tapat en alguna vitrina, com per exemple el document redactat per en Wayne Champion de San Jose State per la secció nord-americana. Són veus que no compten. Això no es pot justificar per falta de pressupostos, com tampoc es pot acceptar l'absència de subtítols als vídeos, decisions que converteixen a l'exposició en un vidre opac per a qualsevol visitant estranger, per on només es filtra el "guayisme" de l'atrezzo neo-hippy.

No ajuda que el contingent català que sí es permet opinar ho faci amb tanta voluntat de tapar certs detallets al mateix temps que desvelen altres. De consensos forçats i unicolors se n'ha parlat molt en relació amb la confluència de disseny català amb ocasió dels Jocs Olímpics del 92. A diferència amb l’art i altres camps culturals, però, que van reaccionar a la construcció de consens acrític del 92 amb respostes discordants i dissidents, el disseny català va optar per a seguir amb un missatge unificat i coherent, segurament per què “La Barcelona del disseny” ha sigut útil per la seva solvència econòmica i imatgística.

En les entrevistes es dona una imatge d’unitat i conformitat relativa pel part dels dissenyadors organitzadors i participants, el que obliga a la pregunta: Si les respostes “off” fossin tan importants per l’ICSID 1971, i si fossin tan radicals i contestaries, no hi havia a ningú del disseny espanyol que es sentis al·ludit? La mateixa exposició, amb les seves tècniques d’harmonització gairebé sectàries, sembla voler tapar aquests debats i conflictes al cor del disseny espanyol. Al mateix temps, però, revela dades i demostra, gairebé en contra de la seva intenció, que la seva pròpia tesis té escletxes.

Crida més l’atenció la intervenció de l'André Ricard, degà del disseny industrial espanyol, i llavors al comitè internacional i líder del comitè organitzador del congrés. Explica a la seva entrevista que, sota la pressió d’alguns assistents internacionals que es queixaven del show a la platja, va dimitir del seu càrrec i que mai no va relacionar-se més amb l’ICSID. El missatge, sembla ser, que es va posar al costat de la part més experimental del congrés i les generacions joves impulsores, i que la seva dimissió tenia una funció solidària amb conseqüències definitives. Únicament que no és veritat. A l’entrevista amb Corredor-Matheos al André Ricard, diseñador (Ed. del Serbal. Barcelona, 1994), Ricard explica que tornava a formar part de l’ICSID en el congrés de Dublín del 1977. Desprès, amb solidaritat amb Josine des Cressonières, secretaria general que no sortia elegida, “Dejé pasar me parece que un año, y abondoné al año siguiente” (p. 63). Les dades del mateix ICSID indiquen que Ricard era vicepresident del 1977 al 1979. O sigui, que complia el mandat. Fets de tot cas que desmenteixen la ruptura definitiva amb l’organització oficialista que Ricard insinua a “La utopia és possible”.

Que l’opinió d’en Ricard hagi passat de la incomoditat al conformisme, i ara a l’associació solidària amb el projecte off del congrés, és perfectament legítim. Altra cosa és que el MACBA, amb un pressupost públic per investigar els fets i interpretar-los amb criteri, segueixi el joc per tal de convertir el disseny català en una màquina consensuada al voltant de l’esdeveniment.

No es renegava de les tradicions d'Eivissa quan es va presentar la candidatura del congrés

Ja hem esmentat dos factors fonamentals a l’ICSID d’Eivissa que es deixen fora de l’exposició. Per una banda, en el díptic de la candidatura presentada un parell d’anys abans, dissenyat per en Ámerica Sánchez, s'emfatitza la cultura material tradicional de l’illa, el seu estatus com a cruïlla de cultures mediterrànies i la seva reconciliació amb el projecte modern. Al congrés mateix es va muntar un estand amb peces representants d’aquestes artesanies a la venda. Aquests fets, i el sentit d’un regionalisme crític lligat a la modernitat, perfectament intel·ligible al moment per a la comunitat internacional, s’amaguen per complert al muntatge de la mostra.

L’últim exemple seria la decisió de no mostrar cap treball del disseny industrial espanyol o internacional d’aquell moment. Pel congrés mateix es va preparar una presentació de 80 diapositives sobre l'evolució del disseny industrial espanyol, a càrrec dels estudiants Mariano Ferrer, Lluís Pau i Miquel Vidal. La seqüència, que s’ensenya en un apartat reduït del MACBA, comença amb una reflexió sobre la demografia canviant del país i desprès mostra algunes artesanies tradicionals com a “Precedentes del Diseño Actual”. Un parell d’apunts sobre el modernisme i el GATCPAC donen pas a una llarga secció anomenada Cataclisme, amb la reproducció en sèrie de sants, figures religioses, làmpades, electrodomèstics, ventiladors, souvenirs (que per altra part formarien part, obviant les distàncies, d’algunes de les tesis de Venturi llavors en boga). Finalment, la història del disseny industrial espanyol passa al Ressorgiment, liderat per Marquina, Ricard i Milà i dissenyadors posteriors, amb treballs altament ortodoxos dintre dels paràmetres del disseny de producte dels 60. Un disseny perfectament susceptible de ser criticat des de posicions radicals, si no fos per la sospita que en aquell moment a Espanya la mera presència de valors moderns era per molts una crítica suficient.

“La utopia és possible” ignora la possibilitat de representar aquesta producció. També ignora la qüestió més important: si el disseny industrial espanyol d’aquell moment era d’aquella manera, calia d’entendre la proposta alternativa a la platja del congrés ICSID 71 com un desafiament a l’ordre dominant? O el que és el mateix: que l'ICSID 1971 era un congrés molt més matisat i contradictori que es vol reconèixer.

1-Alice Twemlow, “I can't talk to you if you say that: An ideological collision at the International Design Conference at Aspen, 1970”, Design and Culture, Volume 1, Number 1, March 2009, pp. 23-49

Un versió prèvia del text està disponible online: Alice Twemlow, “A Look Back at Aspen, 1970”, Design Observer, 28 d’agost del 2008. Online a: http://observatory.designobserver.com/entry.html?entry=7277

2-Com va dir Tomás Maldonado fa més de 50 anys, "El disseny industrial no és art". Tomás Maldonado, “New Developments in Industry and the Training of Designers”, a Architects’ Yearbook, Vol. 9, 1960, p 176

3-Daniel Giralt-Miracle, ICSID 1971 Ibiza, D’Art, núm. 1, 1972. Online a: http://www.raco.cat/index.php/Dart/article/view/99735/150778

Apunts de Vancouver: economia, ecologia, i el millor de Canadà

Apunts de Vancouver

L’estiu real es resisteix, i faig aquests apunts des de Barcelona, a on he tornat desprès d’haver passat un parell de mesos de l’estiu formal donant classes a l’escola d’art Emily Carr, a la meva ciutat natal, Vancouver. Economia, ecologia, i el millor de Canadà.

L’economia (i els empresaris d’aquí)

De les moltes coses que em pregunten sobre la situació a Vancouver—els Vancouverites no em demanen res sobre Barcelona, crec que per motiu d’un complex d’inferioritat cultural—els més insistents tracten de l’economia. Clar, si les coses no van gens bé aquí, potser allà no és el cas, potser sí queda un país del món desenvolupat que es resisteix la davallada.

Vancouver tal com és: gratacels, neu a l'hivern i la llum de capvespre

O almenys es vol que sigui així. Si les coses no anessin bé a Canadà seria una llàstima pels interlocutors d’aquí i d’altres indrets, ja que obligaria a deixar de pensar en Canadà d’aquella manera tan idealitzada. L’idea del nord, de la que parlava Glenn Gould, una idea d’un espai més enllà de nosaltres que uneix tot el que no correspon a la nostra realitat. Que ens parlar amb optimisme des de la fredor. I per contrapunt.

De vegades penso que Canadà funciona com a reserva ideal per a moltes realitats esquerdades i enverinades a la resta del món, un altre necessari que preserva la necessitat dels no-canadencs d’imaginar el país a la seva manera. Què vol dir imaginar Canadà? Normalment s’imagina un país pròsper, tranquil, una societat amb l’engranatge de la cultura humana ficat en les dents de la naturalesa, i la natura prepotent xulejant als humans. Un país sense successos ni incidències ni entrebancs, una mena de no-res però del tot necessari. Un avorriment modèlic.

Em demanen sobre l’economia i tinc la resposta preparada: va bé, però molt bé. Fa un parell de dècades els governs canadencs van pactar el control pressupostari, que juntament amb un model bancari de baix risc ha sabut resistir els corrents desreguladors dels EEUU. El conjunt de mides ha salvat el país, pressupostàriament parlant.

Salvats pels Conservadors i Liberals, parlo dels partits que reparteixen el poder nacional des dels orígens. Desprès, cal recordar els recursos naturals abundants però ara destinats als nous mercats, als països emergents, sense dependre que la superpotència veïna encarregui més casetes de fusta per les seves urbanitzacions tipus Edward Scissorhands.

Fotograma de la pel·licula Edward Scissorhands

Un exemple: els bars i restaurants estan plens, però plens d’empleats. I també passa a les botigues i als negocis, a les universitats i amb les oficines governamentals i a les biblioteques. Si a un restaurant de Barcelona tens un maître i dos cambrers, per un negoci semblant a Vancouver tens 5 cambres, un maître i un parell més de hostesses que voletegen entre taules com a papallones amb l’únic fi d’omplir gots (amb aigua d’aixeta) i repartir complicitats. Aquí els empleats van de cul, no et miren mai a la cara, el suor impregna els vestuaris, tu calles ja que seria de mala educació exigir-los res, ja tenen suficient amb fer arribar el que han demanat a la taula. Allà vaguegen entre comensals, et pregunten constantment i t’empastifen de mirades alegres.

Passa el mateix a les botigues, a les oficines governamentals, sembla ser que únicament als grans magatzems i a les benzineres d’autoservei les coses són com aquí, amb manca de servei, espais fantasmals on et deixen genialment tranquil i et pots abstreure.

La meva conclusió és que té a veure amb quans diners vol guanyar l’empresari o proveïdor del servei. Que té a veure amb el grau de cinisme i avarícia en relació amb el producte.

Però anem per parts. Hipòtesis possibles:

Primer-- allà l’economia va bé, tenen més diners, els restaurants estan plens, i per això tenen més empleats. La resposta estàndard. El problema amb la teoria és que quan les coses anaven bé aquí tampoc tenien més empleats, anaven igual de mancats, feien el que podien, més diners no significava millor servei.

Segona possibilitat-- allà els salaris són baixos al sector de serveis, per això poden contractar més. Però no és veritat: a la regió de la Columbia Britànica (BC) el sou mínim és de 8 dòlars la hora, per sobre dels 1300 dòlars al més, potser uns 900 euros; és un dels SMI més baixos de Canadà. I ara el govern dels Liberals del centre-dreta de la regió han anunciat que el pujarà fins a 10 dòlars l'hora, un 25% més. Guanyaran uns 1200, doncs, els que penquen pel salari mínim, sense incloure les propines.

Tercera possibilitat-- a Canadà cal donar més servei per què els clients ho exigeixen. I és veritat, el servei a les persones és essencial i si no el poses no tindràs clients, et deixaran de seguida. Amb aquest comentari podem assenyalar la manca d’hàbits de consum exigent a aquest país: la passivitat del consumidor català és remarcable.

Quarta--Però hi ha una altre explicació que m’ha vingut al cap, desprès de revisar les possibilitats: que a Canadà han de donar més servei per a mantenir els clients contents, i com a conseqüència els empresaris treballen amb marges més limitats al seu favor. Amb menys marge, no elimines empleats, fas que el negoci sigui més eficient, treballes el marketing, fas innovació tecnològica a sobre de la logística. Però no volia dir això, és clar, no interessa elogiar el negoci canadenc.

Volia dir: a Espanya el marge de benefici pels propietaris de negocis sembla ser més alt que a Canadà, ja que mantenen oberts negocis amb un mal servei i els empleats treballant fins el límit i mal pagats sense cap més justificació que mantenir aquests beneficis exagerats. Abús empresarial notable. I pugen preus enmig d'una crisi monumental. Ningú els exigeix més, els turistes venen igualment, fins i tot la merda es pot vendre—penso en els forns de pa de bollos industrials que han aparegut últimament, un escàndol de consum fàcilment vendible.

Si és així, si tinc raó, doncs podríem concloure que una de les raons bàsiques per el nivell d’atur a Espanya és perquè la contractació adequada violaria el principi de beneficis desbordats i menyspreu al client--i als treballadors--que s’han instal·lat entre el sector empresarial espanyol. Amb un empresari diferent, menys netament lladre, és clar que l’atur a Espanya, enmig de la crisi, seria més ajustat a l’atur a altres països on la crisi és igual o més profund.

L’ecologia (i els ecologistes d’allà)

Aquests dies s’ha celebrat el 40è aniversari de Greenpeace, organització que va començar a Vancouver l’any 1971 com a resposta a les proves nuclears a l’illa d’Amchitka, a Alaska. La presentació original, un puntet histèrica, avisava del perill d’una onada enorme capaç d’inundar les ciutats costaneres del nord-oest del continent, o almenys aquest tsunami fictici era la manera de despertar la consciència pública. La majoria dels fundadors de Greenpeace s’oposaven a l’energia nuclear, alguns eren ecologistes, altres periodistes, tots eren pacifistes. Al 15 de setembre de l’any 1971 els preparatius de més d’un any es complien quan un vaixell, desprès anomenat el “Greenpeace”, sortia del port de Vancouver cap a Alaska.

El Rainbow Warrior enfonsat al port de Auckland pels homes de Mitterand, 1985

A Vancouver ens fèiem de Greenpeace com a Barcelona als 90 es feia del Club Super 3. Estimàvem les balenes i les foques tant o més que a aquí s’adulava a Bola de Drac. Jo anava a l’escola amb el fill de Ben Metcalfe, un dels fundadors de Greenpeace; Chris, un noi problemàtic, va morir en un accident tràgic l’any 1980. No sé quantes vegades jo havia arribat a pujar al “Rainbow Warrior”, el vaixell de protesta mític que els agents de Mitterand van enfonsar amb explosius al port d’Auckland l’any 1985, matant impunement un fotògraf de l’equip.

Recordo el final d’un viatge fent autoestop fins a Terranova, a uns 8000 km de distància de Vancouver per la N 1, la Trans-Canada Highway. Quan arribaven a la ciutat de St. John’s, rebíem una invitació totalment fortuïta per a participar en un debat amb joves estudiants, dintre de la sala de plens de l’ajuntament. Literalment va ser l’alcaldessa, Dorothy Wyatt, que ens havia obert la porta principal de l’ajuntament quan ens posavem a entrar per a demanar informació ("Hi, I'm Dorothy Wyatt, I'm the mayor. Where are you boys from?"), i ens invitava a pujar al seu despatx per a signar el llibre de visitants. Ens feia trucar als pares a Vancouver, a 4 hores i mitja de diferència horària, coses de Terranova. El cap de setmana anterior ella havia guanyat les eleccions municipals, tot el temps que passàvem amb ella rebia trucades de felicitació, per exemple del secretari general del sindicat de pescadors, un personatge poderós a l’illa, com el president de Barça a Catalunya.

Jo tenia 18 anys just complerts. Quan els explicava que jo donava el meu suport a Greenpeace els escolars—que de fet eren de Labrador, fins i tot més aïllat—s'em llençaven a sobre verbalment, m’atacaven de tots els costats, era un d’aquells moments quan el paradigma es trontolla i cal ajustar-se a base d’adonar-se de la complexitat inesperada del món. Que alguns problemes, pel fet d’involucrar més variables del que t’havies pensat, variables humanes, eren de fet més punyeteres del que et podies imaginar.

¡Quins ullets!

Per aquella gent les campanyes de Greenpeace contra la matança de cries de foques a les plaques de gel de Terranova, amb l’aprofitament de tota la litúrgia sentimental de la mort mediàtica—els ullets negres de les foques, les pells blanques, els ganxos tan artesanals dels caçadors i els cops insistents sobre aquells caps innocents, la sang vermella escampant-se per la neu per a arrodonir la drama, “death in the afternoon” sense més—era la cosa més injusta i manipuladora imaginable. I era culpa dels esnobs ecologistes de Vancouver.

Per que clar, estàvem parlant de la regió més pobre i deprimida de tot el país, amb pares de família cobrant l’atur durant mesos per a només anar a pescar durant algunes setmanes de l’any. Pobresa i cap sortida pròpia, els joves sortien tots de la regió per a buscar feina. Potser estava assentat enmig d’algunes persones descendents dels primers pobladors europeus del continent, potser alguns amb sang dels pescadors bascos que havien descobert les riqueses dels Grans Bancs a principis del segle XVI (el ferry a l’illa ens portava a Port-Aux-Basques).

Argumentaven primer a favor de les feines dels seus familiars, de la seva dignitat com a persones dedicades a una cosa estesa pel món—la matança massiva d’animals per a ús humà—i les poques possibilitats econòmiques disponibles. I també em recordaven que de foques en naixien centenars de milers cada any, que no existia cap perill d’extinció (encara és el cas).

De tot això, quan tornava a casa a finals de 1977, no podia explicar-ne gaire. Això era matissar massa (tot i que haig de dir que desprès Greenpeace va modificar la seva campanya, per a veure com la Brigitte Bardot n'agafava el relleu). Algunes veritats s’han de guardar a dintre, no sempre els entorns saben reaccionar amb seny a un discurs contrari del dominant. I a sobre jo em considerava ecologista. Era Greenpeace oportunista amb la campanya de les foques? Això no es podia dir a l'any 77.

False Creek, aquí no pots nadar, és una cloaca oberta enmig de la ciutat

Vancouver encara es presenta com a ciutat ecològica, últimament amb la cita olímpica, ja que el COI obliga a ciutats del món a mentir sobre el tema per a complir amb els requisits d’una candidatura. Cap ciutat del món està en les condicions que plantejaria el sentit comú ambiental, totes són cultius contràries a la salut pública, però a Vancouver no s’en adonen. Diu l’alcalde socialista Gregor Robertson que Vancouver aspira a ser la ciutat verda més important del món. La realitat és molt diferent, ja que sovint tanquen platges per una manca d’un sistema adequat de tractament d’aigües residuals, i fins i tot han arribat a prohibir anar amb kayak o veler per una ria petita, el False Creek, situada al centre de la part més poblada de la ciutat. Diuen que grans tubs d’acer porten residus directament dels quiròfans del Vancouver General Hospital a False Creek, sense més.

La contaminació atmosfèrica és alta. Canadà està al lloc 12 del món en quant a emissions de gasos contaminants per càpita; Espanya està al lloc 64, produint menys de la meitat per càpita de les emissions de monòxid de carbó i d’altres. Tothom va a tot arreu amb cotxe, amb l’excepció curiosament de molts dels companys de la Emily Carr, campions de la bici “rain or shine”. Només ara comencen a tenir l’esquelet d’una xarxa de metro per a incentivar deixar els vehicles a casa, només ara et fan pagar per aparcar, i no veus carrils especials pels autobusos, encara no tenen prioritat. Una ciutat que no vol fer-se gran.

A Vancouver es discuteix la bici i la seva viabilitat amb gran virulència, però representa una part insignificant dels desplaçaments reals (Barcelona en contrast ha sortit ara com la tercera millor ciutat del món per la bicicleta).

De tot això és molt difícil parlar-ne, ja que ser ecologista coherent és una senya d’identitat i ningú sembla disposat a desmuntar el discurs. Som verds i ja està. Només cal pensar que a Canadà l’empremta ecològica de qualsevol ciutadà està entre les més altes del món, amb residus, amb contaminació, amb el consum, amb la destrucció de boscos i de l’altiplà, i aviat la taigà i la tundra. Segons l’ONU el deteriorament de l’estat ambiental a Canadà és dels més ràpids del planeta.

Aquesta realitat contradictòria potser explica com alguns fundadors indiscutibles de Greenpeace han sortit de l’entitat per a treballar per una indústria de fusta més sostenible, o fins i tot a favor de l’energia nuclear. Ecologisme liberal. El cas de Patrick Moore és il·lustratiu: l'han eliminat de les històries oficials de l’organització (el Greenpeace s’esforça per a desacreditar-el públicament), com si es tractés d’un trotskista a territori stalinista. Moore potser no te raó en tot, però si que té el dret de veure el seu nom entre la dotzena d’activistes que navegaven cap a Alaska en aquell setembre de 1971 per a enfrontar-se amb la maquinària bèl·lica dels EEUU a les illes aleutes.

El millor de Canadà (de marihuana i la televisió americana)

Durant molts anys m’he servit dels millors valors canadencs per a alimentar alguns discursos crítics sobre una gran diversitat de qüestions catalanes. I ara em trobo amb que la ciutat de Vancouver es fa gran, comença superar-se, deixa a banda les seves gràcies provincianes, i amb elles una bona part de les virtuts que m’havien valgut de referència.

Aquest estiu a Vancouver he trobat biblioteques amb molt soroll, on ja no es defensava el concepte d’un espai públic protegit on el silenci s'entenia com a ambient necessari, allunyat d'espais domèstics i de consum sorrollosos, un ambient dedicat al cúmul de coneixement.

No havia vist mai la ciutat tan poc polida tampoc, amb papers per a tot arreu, llaunes de cervesa, amb les cunetes pels carrers atapeïts de brutícia. A Barcelona em poso sovint a netejar la vorera davant de la meva finca, tal i com havia vist fer el meu pare l’any 1971. Ara quan m’acosto a la porta principal de la finca de la meva mare trobo papers deixats, correu comercial, l’embolcall platejat d’un xicle, i dues hores desprès, si m’accedeixo a fer un petit experiment, estan encara allà, arraconats pel vent però presents. Ni els de sempre, que t’expliquen com la brutícia és cosa dels immigrants, ni els immigrants, que segueixen l’estàndard marcat per els de sempre (exactament com passa a Barcelona), es molesten per a recollir la merda per a fer l’entorn propi una mica més agradable.

Foto que acompanya l'article de M Castells a Adbusters: una revista que apunta bé i dispara malament

La premsa, prou dormida. Ara un parell de blocs online, com The Tyee, excel·lent, recuperen un espai perdut de crítica política, social i cultural. No és el cas amb Adbusters, publicada a un barri de Vancouver, Kitsilano, famós des de temps dels hippies, desde mitjans dels 80. Ja en aquella època un amic m’oferia la possibilitat d’escriure per Adbusters, i vaig dir que no, ja que em semblava que la seva manera de fer contrapublicitat només donava recursos a la indústria de la publicitat, i no constituïa una base per una crítica real. Mal dissenyada, estrambòtica, un puntet histèrica--una revista que trobo pretensiosa per la frivolitat amb que tracta temes de suposada transcendència, ja que mai permet un discurs més llarg que necessitaria un boig--com jo--per a desfogar-se. Apunta bé, dispara malament.

Ara, aquests dies la premsa canadenca diu que Adbusters ha inspirat les protestes de Occupy Wall Street, i és veritat. Bé, hem vist com la revista ha inclòs un parell d’articles aquest estiu sobre les acampades d’Espanya, com un de Manuel Castells. I ara com a mínim admet que la crida de Occupy Wall Street està “Inspired by the Egyptian Tahrir Square uprising and the Spanish acampadas”. Un video interessant de l'11 d'octubre documenta els arrels espanyols del moviment internacional. Però clar, a Vancouver les protestes són mínimes, ja que les pilotes es xuten fora i pocs es mostren disposats a concretar la indignació cap a la realitat pròpia (ara, el dia 15 hi havia 4000 presents a Occupy Vancouver, un bon començament.

I això que desarticulada com a espai urbà, sense lligams d’identitat de barri, sense més valors que un ecologisme dubtós i l’afany de fer calés ràpids especulant amb els recursos naturals, Vancouver també s’ha tornat violent.

Violència de baixa intensitat, i de molt alta també.

Com la violència de gàngsters, de gangs organitzats dedicats sobretot al tràfic de drogues que es dediquen a matar als membres de gangs rivals a trets. O bé a les dones de membres de gangs rivals, quan van al súper al seus Porsche Cayenne amb els nens a bord. O bé a gent en la proximitat d’un barri on possiblement els gàngsters del gang rival operen habitualment, persones innocents aparegudes enmig d’un tiroteig per error.

Curiosament les lluites dels gàngsters té relació amb un producte d’altíssima qualitat produït a la Columbia Britànica i molt desitjat al mercats estrangers: la marihuana. Dècades de recerca hidropònica i experiments posthippy a granges anteriorment col·lectivitzades han donat amb uns nivells del ingredient actiu de la marihuana, el THC, dels més alts del mon. M’han explicat que una planta correctament florida pot tenir un valor de fins a vuit mil dòlars. Doncs si, a Vancouver els gàngsters es maten entre ells per a controlar el mercat d’exportació de la maria.

Hi ha una cosa més que cal esmentar entre les millors coses de Canadà: la televisió dels Estats Units. Tota no, una part. La boxa en directe des de Las Vegas els divendres, la “Fight Night”. Sèries televisives dels canals de cable, com The Killing, estrenada fa dos dies a La Sexta, o Dexter, o el fascinant The Riches amb una meravellosa Minnie Driver entre gitanos"travellers" surenys. Però el millor de tot són els programes del Comedy Channel, començant amb Jon Stewart. Stewart es dedica gairebé exclusivament a desmuntar els deliris i contradiccions de Fox News i la dreta més delirant del país, i clar, cada dia te molt material. Fa riure, i molt. I també fa pensar.

El dia que Standard & Poors va baixar la valoració dels EEUU tothom es va escandalitzar, i Stewart invitava a parlar el professor de dret de la Universitat de Columbia, John Coffee, que reflexionava amb nitidesa sobre el tema.

The Daily Show with Jon Stewart
Get More: Daily Show Full Episodes,Political Humor & Satire Blog,The Daily Show on Facebook

Segons el Professor Coffee, les agències de valoració de deute sempre havien posat als bancs a un nivell superior que el seu nivell de seguretat financer real per un motiu: els bancs pagaven les agències per a assegurar una bona valoració. Les valoracions són finançades pels bancs i altres institucions financers.

Amb els governs era més difícil, però també, o almenys fins el dia que S & P baixava la valoració dels EEUU. Aquí encara discutim el tema, encara es respecten les agències, només tenim sospites. Però a Amèrica the Beautiful ho tenen clar: si vols pagar menys pels teus diners, cal subornar directament a les empreses privades que decideixen el valor del crèdit del teu banc o ajuntament o comunitat autònoma. Com és que les institucions financeres i institucions públiques d’Espanya encara no han après la lliçó? Realment es pot ser tan inútilment innocent?

Una política cultural de continguts (1/2)

Una política cultural de continguts (a l'ombra de retallades i acampades)
Primera de dues parts

Introducció

A l’entrada del bloc anterior em vaig comprometre a avançar algunes idees sobre les polítiques culturals a Catalunya. El sentit del compromís tenia relació amb la meva disconformitat amb el debat sobre les retallades, excessivament centrat en les xifres (o sigui, en el 15,6 ara fixat).

Els esdeveniments actuals han conduït el debat cap a una direcció encara més contrària a la meva intenció: per a una banda, a les comissions de cultura de les acampades es genera una documentació important basada sobretot en cercar un nou marc teòric per a la cultura, un esforç de reconceptualització. Mentrestant, el Govern de la Generalitat ha anunciat el desmantellament del Consell de les Arts i altres entitats de coneixement, recerca i intercanvi, una decisió que corre en el sentit contrari a qualsevol corrent contemporani de la cultura.

Cap d’aquestes realitats—el nou esforç per a profunditzar la cultura des del 15-M, o l’aquiescència del conseller davant dels tecnicismes maldestres del seus col·legues—ha mostrat interès per a idear un visió a mig o llarg termini per a la cultura d’aquest o qualsevol marc polític. En el primer cas, per que encara la qüestió de generar coneixement a partir de la praxis no ha quallat; el 15-M es troba a una fase pre-praxis o prepolítica de la seva trajectòria, o almenys ha sigut el cas fins aquest cap de setmana.

En quant al Govern, es veu clarament un intent d’allargar el debat sobre balances i equilibris administratius, per tal de reduir la reflexió pública sobre l’operació ideològica, no explicada a la campanya electoral, a favor d’una part molt concreta del sector privat. Els tecnicismes contables i llenguatge burocràtic que s’utilitza és una mica penós, ja que es veu que encara són amateurs en la seva aplicació. Efectivament, estem davant d’un tipus d’exercici de despolitització encobridora utilitzada a les democràcies occidentals al llarg del segle passat—i no només les conservadores—i ja identificada i teoritzada amb resultats prou convincents fa 50 anys. No pensava mai que tornaria a donar a Marcuse la raó.

Amb aquest marc d’actualitat, encara no tenim cap incentiu per a parlar sobre què fer amb el pressupostos i recursos culturals de la Generalitat o dels ajuntaments, siguin com siguin gestionats. El Govern segueix aplaçant una orientació detallada de la política cultural a endur a terme durant el mandat, debilitant la seva imatge com a gestora competent del ben comú. Però tampoc han beneficiat el procés les desviacions i fugides mentals del sector cultural.

Jo esperava més iniciativa en aquest sentit del propi conseller, com dic, però també de les entitats que parlen en nom dels molts agents culturals d’aquest país. I també dels agents mateixos. De les institucions culturals que reben partides importants, però també de les fundacions privades, d’una pobresa conceptual llampant. D'algun festival. Ens hem decebut mútuament entre tots.

El ball estratègic, ara centrat en la Òmnibus, ens presenta com un gran claqué col·lectiu, o un stomp irlandès amb botes altes de cuir de rigor. És un ball que marca el ritme ensordidor i tapa les subtileses de qualsevol ritme alternatiu on el debat de fons hauria d’aparèixer (val a dir que jo també sortiré a ballar un pasdoble o semblant a la pista de l’actualitat el dia 16 de juny, al debat organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya).

De com parlar de polítiques culturals

No avançaré conceptes, no m’en aniré de teoritzacions cap a la pràctica. Parlaré d’accions i iniciatives, algunes amb necessitats pressupostàries importants, altres no tant. No parlaré de partides xifrades dons, però sí de partides. Però també de polítiques que no necessiten cap partida, per que no pertanyen a allò estrictament comptable. La capacitat estructural d'un Govern es tal que hauria de poder fer política més enllà de items contables.

Una visió cultural, un debat pressupostari centrat en qüestions sobre l’actualitat i el futur de la cultura i els seus requeriments. Un debat sobre valors. On no veig valor retallo radicalment. On aprecio valor sense cap orientació cultural, invento noves partides. Si, és un joc: i què passa? Jugo seriosament.

No vaig amb el carro de compra ple que algú m’ha llegat, intentant decidir què trec quan arribo al caixer sense diners suficients. No, torno a començar i refaig la llista de compres, faig quilòmetres al supermercat. Algú diria que això és justament el que ha fet el conseller, torna a les prestatgeries coses que ja teníem clar que havíem de tenir. No exactament: més bé ha decidit primer treure una roda i anar amb tres. I desprès a fer la compra: però ho ha fet amb criteris erronis, com un seguidor del comerç just que es confon amb els símbols i acaba comprant tot sense gluten. L’operació no és il·legítima, però s’ha de justificar, i no s’ha fet. Donat l’avantatge que hauria de tenir una conselleria en quant a recursos, això demostra un grau de peresa administratiu decebedor.

Torno al supermercat: algunes coses que abans semblaven necessàries, intocables—favoritismes interminables amb alguns editorials—es tornen a les prestatgeries, mentre coses que no s’han considerat mai—polítiques pro actives per a fomentar les identitats culturals de les persones immigrades—ara entren. Ho faig a la meva manera, sense pensar a no ferir sensibilitats. Si fos polític, pactaria, però no en sóc. I faig tot amb els diners que tenim i amb els recursos que tenim, CoNCA si o CoNCA no, i no amb la ficció dels diners que ja no està, o que un dia pugui aparèixer.

Avisos calents

Dos avisos o apunts, per a escalfar més el tema.

Primer, això no serà divertit, ni tampoc la gent estarà gaire d’acord. Perdré seguidors. Quan concretes i parles d’específics és molt més avorrit i més difícil entretenir l'interlocutor.

Segon, val a dir que en alguna ocasió he pogut parlar directament amb polítics de relleu sobre la política cultural. A maig de 1991 vaig assistir a una reunió a la Galeria Berini amb Pasqual Maragall, amb presència de gent de Barcelona Taller, entre altres. En aquell moment defensava la necessitat d’un consell de les arts d’estil anglosaxó a Catalunya, que la cultura s’havia de gestionar i subvencionar des de fora de la influència política a favor del costat productiu i especulatiu. Els vaig semblar un marcià. A la campanya municipal posterior, al 1995, em varen invitar a un dinar amb Miquel Roca a la Brasseria Flo, juntament amb una dotzena de figures culturals. Pensant en informes corresponents de l’UNESCO sobre l’estatus de l’artista, vaig començar parlant del fet que els creadors són pobres, que un percentatge altíssim tenen ingressos per sota de la línia de la pobresa. Els amics comensals reaccionaven amb derisió i menyspreu al comentari (Roca no, ni tampoc Sanchis-Sinisterra). Felicito a la Simona Levi per a insistir en el concepte fa dues setmanes a Cultura/s de La Vanguardia, on deia que “la mayoria de los artistas son pobres y para mayor tragedia les falta conciencia de su situación”.

A una reunió durant la Setmana Santa de 2010 vaig tenir la possibilitat de parlar amb el llavors president Montilla sobre orientacions culturals, en presència de un parell de persones més. En aquell moment vaig enfocar el problema de desequilibri territorial, el domini excessiu de Barcelona, i la debilitat relativa d’estructures i iniciatives culturals a territoris com la província de Tarragona. Vaig també assenyalar la problemàtica d’ajuntaments grans de l’àrea metropolitana que no aporten cultura al conjunt, en part per a les dificultats de competir amb Barcelona. Una realitat que Montilla coneixia des de Cornellà.

Decidia argumentar que alguns sectors, com a la dansa, mai havien rebut un tracte correcte en quant a recursos i subvencions, i faltava una iniciativa específica en aquell sentit. Encara penso que necessitem una companyia clàssica o clàssica-moderna a Catalunya, amb lligams amb centres de formació del ballet i el repertori modern. És un dels buits principals de la cultura catalana, fet que vaig comprovar amb les actuacions últimes de la companyia de Merce Cunningham, ja que només es pot ballar bé el repertori modern amb una formació clàssica.

A la reunió comentava que a Catalunya no tenia sentit eliminar la Primavera de Disseny sense oferir cap alternatiu, que fins i tot en un sentit industrial era desaprofitar un sector de l'economia amb una reputació i capacitat excel·lent. Així que calia un festival o una trobada per a poder visualitzar la complexitat i creativitat del disseny al país i incloure tant a consolidats, teòrics, industrials, productors i estudiants, amb una projecció internacional.

Per últim, vaig insistir que calia saber respondre a aquells que acusen els artistes subvencionats d’elitistes o allunyats de la realitat social del país (alguns en són, però no es podia matissar tant). Aquí insistia que com passa amb tots els espais de coneixement (dedicats a la medicina, a la ciència, a la sociologia), l’única manera de treballar els marges no explorats és des d'un espai aparentament elitista, més bé especialitzat.

Penso que els límits experimentals són necessaris per a arribar a conclusions que no repeteixen el què existeix i ja s'ha constatat, com passa amb la ciència. I que els experts coincideixen en que això és bó per a un país. Ara, un apunt essencial: els experts cada vegada més coincideixen que cal derivar conclusions també d'un diàleg amb els afectats, com passa actualment amb la medicina comunitaria, o el disseny comunitari: a partir del contacte real i no predeterminat, el diàleg estructurat i l'assimilació d'idees de les persones més afectades per als canvis proposats, s'arriba a conclusions més acertades. L'estètica de la recepció, si voleu, més l'estètica relacional, ara aplicada a polítiques de salut i urbanístiques. Un cercle de coneixement on qualsevol interlocutor pot ajudar a millorar el conjunt.

Efectivament, en aquesta última reunió defensava que el CoNCA o una entitat semblant havía de ser una mena de CSIC cultural, un centre de recerca i d’idees amb criteris professionals de decisió per a incitar una activitat investigadora i de coneixement. Per igualar la cultura en criteris i lògica amb tots els de més camps d'innovació i creativitat teòrica i pràctica.

(continuarà)