Una política cultural de continguts (a l'ombra de retallades i acampades)
Primera de dues parts
Introducció
A l’entrada del bloc anterior em vaig comprometre a avançar algunes idees sobre les polítiques culturals a Catalunya. El sentit del compromís tenia relació amb la meva disconformitat amb el debat sobre les retallades, excessivament centrat en les xifres (o sigui, en el 15,6 ara fixat).
Els esdeveniments actuals han conduït el debat cap a una direcció encara més contrària a la meva intenció: per a una banda, a les comissions de cultura de les acampades es genera una documentació important basada sobretot en cercar un nou marc teòric per a la cultura, un esforç de reconceptualització. Mentrestant, el Govern de la Generalitat ha anunciat el desmantellament del Consell de les Arts i altres entitats de coneixement, recerca i intercanvi, una decisió que corre en el sentit contrari a qualsevol corrent contemporani de la cultura.
Cap d’aquestes realitats—el nou esforç per a profunditzar la cultura des del 15-M, o l’aquiescència del conseller davant dels tecnicismes maldestres del seus col·legues—ha mostrat interès per a idear un visió a mig o llarg termini per a la cultura d’aquest o qualsevol marc polític. En el primer cas, per que encara la qüestió de generar coneixement a partir de la praxis no ha quallat; el 15-M es troba a una fase pre-praxis o prepolítica de la seva trajectòria, o almenys ha sigut el cas fins aquest cap de setmana.
En quant al Govern, es veu clarament un intent d’allargar el debat sobre balances i equilibris administratius, per tal de reduir la reflexió pública sobre l’operació ideològica, no explicada a la campanya electoral, a favor d’una part molt concreta del sector privat. Els tecnicismes contables i llenguatge burocràtic que s’utilitza és una mica penós, ja que es veu que encara són amateurs en la seva aplicació. Efectivament, estem davant d’un tipus d’exercici de despolitització encobridora utilitzada a les democràcies occidentals al llarg del segle passat—i no només les conservadores—i ja identificada i teoritzada amb resultats prou convincents fa 50 anys. No pensava mai que tornaria a donar a Marcuse la raó.
Amb aquest marc d’actualitat, encara no tenim cap incentiu per a parlar sobre què fer amb el pressupostos i recursos culturals de la Generalitat o dels ajuntaments, siguin com siguin gestionats. El Govern segueix aplaçant una orientació detallada de la política cultural a endur a terme durant el mandat, debilitant la seva imatge com a gestora competent del ben comú. Però tampoc han beneficiat el procés les desviacions i fugides mentals del sector cultural.
Jo esperava més iniciativa en aquest sentit del propi conseller, com dic, però també de les entitats que parlen en nom dels molts agents culturals d’aquest país. I també dels agents mateixos. De les institucions culturals que reben partides importants, però també de les fundacions privades, d’una pobresa conceptual llampant. D'algun festival. Ens hem decebut mútuament entre tots.
El ball estratègic, ara centrat en la Òmnibus, ens presenta com un gran claqué col·lectiu, o un stomp irlandès amb botes altes de cuir de rigor. És un ball que marca el ritme ensordidor i tapa les subtileses de qualsevol ritme alternatiu on el debat de fons hauria d’aparèixer (val a dir que jo també sortiré a ballar un pasdoble o semblant a la pista de l’actualitat el dia 16 de juny, al debat organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya).
De com parlar de polítiques culturals
No avançaré conceptes, no m’en aniré de teoritzacions cap a la pràctica. Parlaré d’accions i iniciatives, algunes amb necessitats pressupostàries importants, altres no tant. No parlaré de partides xifrades dons, però sí de partides. Però també de polítiques que no necessiten cap partida, per que no pertanyen a allò estrictament comptable. La capacitat estructural d'un Govern es tal que hauria de poder fer política més enllà de items contables.
Una visió cultural, un debat pressupostari centrat en qüestions sobre l’actualitat i el futur de la cultura i els seus requeriments. Un debat sobre valors. On no veig valor retallo radicalment. On aprecio valor sense cap orientació cultural, invento noves partides. Si, és un joc: i què passa? Jugo seriosament.
No vaig amb el carro de compra ple que algú m’ha llegat, intentant decidir què trec quan arribo al caixer sense diners suficients. No, torno a començar i refaig la llista de compres, faig quilòmetres al supermercat. Algú diria que això és justament el que ha fet el conseller, torna a les prestatgeries coses que ja teníem clar que havíem de tenir. No exactament: més bé ha decidit primer treure una roda i anar amb tres. I desprès a fer la compra: però ho ha fet amb criteris erronis, com un seguidor del comerç just que es confon amb els símbols i acaba comprant tot sense gluten. L’operació no és il·legítima, però s’ha de justificar, i no s’ha fet. Donat l’avantatge que hauria de tenir una conselleria en quant a recursos, això demostra un grau de peresa administratiu decebedor.
Torno al supermercat: algunes coses que abans semblaven necessàries, intocables—favoritismes interminables amb alguns editorials—es tornen a les prestatgeries, mentre coses que no s’han considerat mai—polítiques pro actives per a fomentar les identitats culturals de les persones immigrades—ara entren. Ho faig a la meva manera, sense pensar a no ferir sensibilitats. Si fos polític, pactaria, però no en sóc. I faig tot amb els diners que tenim i amb els recursos que tenim, CoNCA si o CoNCA no, i no amb la ficció dels diners que ja no està, o que un dia pugui aparèixer.
Avisos calents
Dos avisos o apunts, per a escalfar més el tema.
Primer, això no serà divertit, ni tampoc la gent estarà gaire d’acord. Perdré seguidors. Quan concretes i parles d’específics és molt més avorrit i més difícil entretenir l'interlocutor.
Segon, val a dir que en alguna ocasió he pogut parlar directament amb polítics de relleu sobre la política cultural. A maig de 1991 vaig assistir a una reunió a la Galeria Berini amb Pasqual Maragall, amb presència de gent de Barcelona Taller, entre altres. En aquell moment defensava la necessitat d’un consell de les arts d’estil anglosaxó a Catalunya, que la cultura s’havia de gestionar i subvencionar des de fora de la influència política a favor del costat productiu i especulatiu. Els vaig semblar un marcià. A la campanya municipal posterior, al 1995, em varen invitar a un dinar amb Miquel Roca a la Brasseria Flo, juntament amb una dotzena de figures culturals. Pensant en informes corresponents de l’UNESCO sobre l’estatus de l’artista, vaig començar parlant del fet que els creadors són pobres, que un percentatge altíssim tenen ingressos per sota de la línia de la pobresa. Els amics comensals reaccionaven amb derisió i menyspreu al comentari (Roca no, ni tampoc Sanchis-Sinisterra). Felicito a la Simona Levi per a insistir en el concepte fa dues setmanes a Cultura/s de La Vanguardia, on deia que “la mayoria de los artistas son pobres y para mayor tragedia les falta conciencia de su situación”.
A una reunió durant la Setmana Santa de 2010 vaig tenir la possibilitat de parlar amb el llavors president Montilla sobre orientacions culturals, en presència de un parell de persones més. En aquell moment vaig enfocar el problema de desequilibri territorial, el domini excessiu de Barcelona, i la debilitat relativa d’estructures i iniciatives culturals a territoris com la província de Tarragona. Vaig també assenyalar la problemàtica d’ajuntaments grans de l’àrea metropolitana que no aporten cultura al conjunt, en part per a les dificultats de competir amb Barcelona. Una realitat que Montilla coneixia des de Cornellà.
Decidia argumentar que alguns sectors, com a la dansa, mai havien rebut un tracte correcte en quant a recursos i subvencions, i faltava una iniciativa específica en aquell sentit. Encara penso que necessitem una companyia clàssica o clàssica-moderna a Catalunya, amb lligams amb centres de formació del ballet i el repertori modern. És un dels buits principals de la cultura catalana, fet que vaig comprovar amb les actuacions últimes de la companyia de Merce Cunningham, ja que només es pot ballar bé el repertori modern amb una formació clàssica.
A la reunió comentava que a Catalunya no tenia sentit eliminar la Primavera de Disseny sense oferir cap alternatiu, que fins i tot en un sentit industrial era desaprofitar un sector de l'economia amb una reputació i capacitat excel·lent. Així que calia un festival o una trobada per a poder visualitzar la complexitat i creativitat del disseny al país i incloure tant a consolidats, teòrics, industrials, productors i estudiants, amb una projecció internacional.
Per últim, vaig insistir que calia saber respondre a aquells que acusen els artistes subvencionats d’elitistes o allunyats de la realitat social del país (alguns en són, però no es podia matissar tant). Aquí insistia que com passa amb tots els espais de coneixement (dedicats a la medicina, a la ciència, a la sociologia), l’única manera de treballar els marges no explorats és des d'un espai aparentament elitista, més bé especialitzat.
Penso que els límits experimentals són necessaris per a arribar a conclusions que no repeteixen el què existeix i ja s'ha constatat, com passa amb la ciència. I que els experts coincideixen en que això és bó per a un país. Ara, un apunt essencial: els experts cada vegada més coincideixen que cal derivar conclusions també d'un diàleg amb els afectats, com passa actualment amb la medicina comunitaria, o el disseny comunitari: a partir del contacte real i no predeterminat, el diàleg estructurat i l'assimilació d'idees de les persones més afectades per als canvis proposats, s'arriba a conclusions més acertades. L'estètica de la recepció, si voleu, més l'estètica relacional, ara aplicada a polítiques de salut i urbanístiques. Un cercle de coneixement on qualsevol interlocutor pot ajudar a millorar el conjunt.
Efectivament, en aquesta última reunió defensava que el CoNCA o una entitat semblant havía de ser una mena de CSIC cultural, un centre de recerca i d’idees amb criteris professionals de decisió per a incitar una activitat investigadora i de coneixement. Per igualar la cultura en criteris i lògica amb tots els de més camps d'innovació i creativitat teòrica i pràctica.
(continuarà)
